Diari de Girona

Penso sovint en el país.  Hi penso de moltes maneres. Penso en la terra i penso en les persones; penso la història i penso la terra i les persones d’abans i d’ara, i m’emociono de pensar com s’ha anat configurant una llengua, una cultura, un paisatge, que ha acabat conformant una identitat. La frisança emocional esdevé, però, una tendresa especial si penso en el país petit, el de més a prop, el que tenim més a mà, el que ens identifica quotidianament. Definir el país i fer-lo estimar és una tasca difícil. Però esdevé facilíssima si prenem, com a referència, aquella cançó de Lluís Llach que descriu els contorns magnífics d’un país petit, molt petit, que permet mantenir un diàleg entre els campanars veïns.

“El meu país és tan petit

que des de dalt d’un campanar

sempre es pot veure el campanar veí.

Diuen que els pobles tenen por,

tenen por de sentir-se sols,

tenen por de ser massa grans,

tant se val! És així com m’agrada a mi

I no en sabria dir res més.

canto i sempre em sabré

malalt d’amor pel meu país”.

Potser per aquest camí podem trobar un mètode eficaç, d’alt contingut cívic, que ens aproximi a la realitat que hem de fer estimar als joves i als infants en el seu aprenentatge. Es tracta d’explicar les coses més elementals i bàsiques, es tracta de posar en valor el nostre entorn més immediat i tots els elements que el conformen i el defineixen. El meu país no és ni millor ni pitjor que molts altres, però és el meu, és el nostre, i ens l’estimem amb les seves belleses i els seus defectes, i ens hi sentim identificats amb lligams profunds, amb arrels molt fondes, que marquen l’enyorament en la distància com un tret definitori del nostre caràcter. Volem tornar.

D’aquí que tots aquells que es van veure obligats a marxar-ne pels camins de l’exili i no van poder tornar mai, visquessin unes vides tristes i plenes de malenconia marcada per l’enyorament en la distància. Només així podem arribar a copsar el dramatisme de moltes famílies, de moltes persones, que van veure escapçada la seva pròpia vida, viscuda amb desarrelament trasplantat.

Però també és veritat que en l’ús de la paraula país es poden despertar tota mena de dubtes i freqüents incomprensions, nascudes d’un contingut diferent segons les cultures i civilitzacions que l’empren.

Per això, em sembla pertinent, ara aquí, reportar la meva trobada molt a principis dels anys vuitanta amb la cònsol dels Estats Units de Nordamèrica a Barcelona que, en aquell moment,era la senyora Ruth Davis. Ens vam trobar en la inauguració d’una exposició del malaguanyat Josep Maria Vayreda Canadell. I només de trobar-me, la senyora Davis m’interrogà així: ”Què és per a vostè un país?” ”Per què m’ho pregunta?” vaig respondre sorprès. Em va dir que l’havia sobtat una campanya publicitària que la Generalitat havia endegat i que havia promogut, amb gran profusió de cartelleres per tot el territori, amb el lema “Catalunya, un país d’Europa”. Vaig intuir que al darrere de la pregunta hi havia una qüestió d’una certa transcendència i vaig fer un ràpid intent de respondre amb un reguitzell de preguntes. ”Només la puc contestar amb un seguit de preguntes: Vostè de quin país és?” “Dels Estats Units de Nordamèrica”, em respongué sense cap dubte. ”I de quina nació?” vaig continuar; “Amèrica, de la nació americana”, respongué. ”I de quin Estat?”, vaig concloure;  “De Georgia”, digué Ruth Davis.

“Doncs perquè m’entengui i pugui entendre l’anunci que la preocupa, cal que sàpiga que el nostre Estat és Espanya, la nostra nació és Catalunya i el nostre país pot ser una petita part de Catalunya, la contrada, la comarca que ens identifica en l’àmbit del país petit”.

Ressonen de nou les estrofes de la cançó d’en Llach que descriu tan bé com és el nostre país petit.

Em sembla que país i paisatge han crescut junts com a concepte i ens acosten a una visió de Catalunya que desplega davant dels nostres ulls l’herència rebuda de generacions i generacions, que han viscut i han fet el nostre territori de molt abans que se’n digués Catalunya i s’hi parlés el català.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008121900_4_304821__Opinio-PAIS