Diari de Girona

Pocs dies abans de Nadal, Anscari Manuel Mundó em feia arribar, en nom de l’Institut d’Estudis Catalans, un llibre acabat d’editar. Es tracta del volum V de La Catalunya Carolíngia. L’ obra que l’Institut encomanà l’any 1920 a Ramon d’Abadal, i que s’ha anat publicant amb intermitències i un ritme lent. Les vicissituds de l’obra monumental d’edició de tots els documents coneguts referits a Catalunya anteriors a l’any 1000 i vinculats a l’època del domini carolingi iniciat simbòlicament l’any 785 a Girona, han portat el projecte d’un encàrrec individual en els seus orígens a un treball en equip en el seu resultat actual. Avui La Catalunya Carolíngia és una obra fundada per Ramon d’Abadal i dirigida, ara, per Josep M. Font i Rius i Anscari M. Mundó. L’edició que he rebut són dos volums dedicats a Els Comtats de Girona, Besalú, Empuries i Peralada, a cura de Santiago Sobrequés Vidal, Sebastià Riera Viader, Manuel Rovira Solà, Ramon Ordeig Mata, i amb una breu però eficaç cartografia encomanada a Jordi Bolos i Víctor Hurtado. Un extens i completíssim índex alfabètic de noms facilita la consulta dels documents. Aquesta obra ens aproxima a 630 documents que abracen un període cronològic de l’any 800 a l’any 997. Molts són documents ja coneguts i publicats amb anterioritat en les edicions dels Cartorals o les col·leccions diplomàtiques de la Catedral i els monestirs gironins, i d’altres són noves incorporacions a un corpus documental d’una riquesa extraordinària i d’un valor molt especial per al coneixement del poblament i l’organització de les terres en aquesta etapa de transició cap a l’edat mitjana.

No he tingut oportunitat de dedicar-hi gaire estona, però només fullejant el voluminós llibre m’he pogut adonar que aquest era per a mi un dels millors regals d’aquest Nadal. No és, és clar, un llibre comercial ni tan sols és un llibre de regal tal com ho entenem convencionalment. Però justament ara que la vida m’ha portat altre cop cap el terreny de la gestió i de l’acció de govern, adquireixen un valor especial aquelles aportacions que allunyades en el temps o aparentment distanciades en el tema em poden ajudar a mantenir una perspectiva i una visió oberta i àmplia de l’autèntica dimensió històrica i actual del nostre país. Hi ha, és clar, encara un valor afegit si tenim present que aquesta documentació ens acosta als escenaris més propers, més familiars, més profundament arrelats en la memòria històrica d’aquestes terres del nord-est de Catalunya. I encara hi hauríem d’afegir el valor singular d’una obra en la que hi té una part important un il·lustre gironí que la va deixar endegada en una part substancial ara fa ja més de trenta anys. Aquest any, que s’han complert els trenta anys del traspàs de Santiago Sobrequés per tots aquells que el vam conèixer i l’havíem vist treballar és com un reiterat homenatge veure la fecunditat del seu laboriós treball i l’encert de l’encàrrec que en algun moment donat li feu Ramon d’Abadal. Això no disminueix sinó que reforça el mèrit d’aquells que han conclòs una obra que havia quedat per acabar.

En l’àmbit de la cultura catalana anar acabant els projectes que foren dissenyats i concebuts en les primeres dècades del segle XX és, alhora, un imperatiu moral per superar una etapa i un fidel reflex de les vicissituds i dificultats amb que la cultura catalana s’ha obert pas al llarg de les convulsions polítiques i les grans ensopegades nacionals del segle XX. L’encert de tots aquells grans projectes ha nodrit durant dècades el treball de base, la creació d’infraestructures, la construcció d’equipaments, la definició d’una cultura nacional. Ara, però, passats cent anys ja ens és imprescindible inventar nous projectes, dibuixar nous horitzons, construir noves utopies i fer avançar el pes i la influència de la nostra cultura al món.

Però la satisfacció més íntima, el plaer intel·lectual és veure desfilar les terres de Girona de fa més de mil anys i sentir com a partir de finals del segle VIII, les estructures comtals carolíngies i les velles estructures eclesiàstiques reconstruïdes i ocupades per membres de famílies de la mateixa nova estructura de poder, van definint un sistema de control del territori. Militar amb la construcció de castells, econòmic i espiritual amb la fundació de monestirs i esglésies i territorial i econòmic en les parròquies, on les terres, els conreus, el sistema d’adjudicació, ocupació i explotació de les terres, i la vinculació fiscal i jurídica d’aquestes terres a la mateixa estructura de poder militar i eclesiàstic tanca el cercle. I com les noves famílies franques s’afanyen a afirmar el seu poder i com els reis carolingis han de fer respectar els drets i les aprisions (ocupacions de terres) dels antics hispans. Els mapes dels castells, monestirs i parròquies són en aquest sentit molt explicatius i la densitat de les ocupacions, en disminució cap al sud, acredita l’enorme influència en aquesta època de la proximitat i la permeabilitat de la frontera.

El valor d’aquesta obra transcendeix el seu valor intrínsec i la seva mera lectura històrica. És evident que veure com fa mil anys s’anava apamant, pam a pam, aquest territori, com es feia i qui ho feia, és una referència imprescindible per entendre i per fer entendre algunes de les nostres singularitats que a vegades costa de fer entendre fora de Catalunya. La Història és un continu. Però en les ziga-zagues d’aquesta sedimentació constant i imparable, alguns replecs remots tenen la virtut d’il·lustrar-nos sobre una petjada mil•lenària i encara perdurable en el nostre territori.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.