Avui / El Punt

Fa uns dies vaig ser a Brussel·les. Feia un fred molt intens. Entre vuit i deu graus sota zero. Nevava i el vent clavava les volves a la cara com pessics petits. Sort del refugi acollidor de l’hotel de ressonàncies monacals. Un cop d’ull fugaç a la Gran Plaça, una passada ràpida per les galeries, la inevitable peregrinació a Tropismes, una llibreria que m’agrada, la visita a la Delegació del Govern amb llambregada inclosa a l’exposició sobre les ciutats europees de Josep Pla.

L’objectiu, però, era la trobada al Parlament Europeu convocada per l’Institut Ignasi Villalonga per refermar el compromís amb el corredor del Mediterrani. L’acte va resultar més per al consum intern nostre que per a la projecció política al Parlament. Però tot i algunes absències nascudes en un oblit impropi, cal reconèixer la capacitat de convocatòria d’un acte que va aplegar ajuntaments, cambres de comerç, empresaris, diputacions i entitats diverses. L’objectiu neix d’una obvietat clamorosa.

Al Parlament, a cada replà, passava una cosa diferent i em vaig quedar amb la impressió que l’envergadura de les institucions europees i el seu pes real, rellisquen a la pell de milions de ciutadans que s’ho miren amb el distanciament propi d’un univers estrany.

Només de tornar es va acabar l’onada de fred, malgrat que pocs dies després tots ens vam quedar glaçats la tarda del quatre de desembre quan els controladors van abandonar massivament els seus llocs de treball i van obligar a tancar l’espai aeri espanyol. La forma com el Govern espanyol va encarar la crisi i la va resoldre ja ens és ben coneguda.

El segon dia, un periodista amic que també havia estat a Brussel·les i amb qui havíem compartit el vol de tornada va voler saber la meva opinió sobre la crisi dels aeroports, sobre les solucions adoptades i, molt especialment, si creia que n’havia patit de manera singular el prestigi i la imatge de Catalunya i d’Espanya. Planava en la pregunta de forma implícita la idea que més enllà de les conseqüències econòmiques evidents plovia sobre mullat i que Espanya havia caigut en un pou de desprestigi.

Vaig reclamar del meu interlocutor un canvi d’actitud. Una valoració positiva de la forma d’encarar la crisi i el seu desenllaç. I vaig insistir que no podíem alhora, per exemple, trobar exagerada la solució i trobar greus les conseqüències per tot l’Estat. Vaig proposar-li una reflexió conjunta sobre una actitud massa estesa que ens porta sempre al desànim, al pessimisme, a la dramatització i a una visió sempre pejorativa de nosaltres mateixos. I vaig demanar un exercici positiu d’autoestima. Una reacció positiva, una actitud bel·ligerant, un punt de vista constructiu. Recordes el laberint de la terminal de l’aeroport de Brussel·les i l’excursió que cal fer per sortir un cop has desembarcat o en sentit invers per embarcar? Vaig dir-li. I no trobes que venint d’on veníem, del cor d’Europa, de la seu de les institucions, l’arribada a la T1 del Prat semblava portar-nos a un estadi de civilització superior? Més neta, més endreçada, més racional, més funcional. Podem començar a girar els arguments i començar a construir un imaginari col·lectiu que trobi en les coses bones que ens passen un bon argument per creure en el futur, per encarar-lo amb exigència crítica però amb la satisfacció d’un punt de partida més que raonable? Penso sincerament que ha arribat l’hora de creure en nosaltres mateixos, de confiar en els canvis que s’han produït en els darrers deu anys, de reconèixer que avui disposem en un context de crisi de més eines i més potents per abordar la realitat i fer-hi front.

El meu amic periodista va quedar una mica parat, però va entomar l’argument. Sovint tirem pedres sobre la nostra pròpia teulada amb una excessiva facilitat, practiquem un sentit destructiu de les coses i mai no deixem res per verd a l’hora de mostrar-nos crítics amb tot el que ens envolta. Vam tornar a la crisi dels aeroports. A les solucions adoptades; al seu caràcter excepcional però eficaç, a les conseqüències que malgrat tot hauria tingut la crisi per la malmesa economia del nostre país. Una crisi greu, sens dubte, que havia durat poc més de vint-i-quatre hores. Pèrdues per a les companyies aèries, pèrdues per a les agències de turisme, pèrdues per a milers de persones i de famílies que van veure distorsionats els seus plans i que, en molts casos, els van haver de canviar. Pèrdues per al turisme i el comerç. Tot això i només en vint-i-quatre hores.

És evident que calien mesures dràstiques i excepcionals però recollides i contemplades en el nostre ordenament legal, i necessàries.

De cop em va venir al cap una darrera pregunta, que vaig estalviar al meu amic periodista, ocupat a treure suc del corredor del Mediterrani. Però que deixo aquí. Vista la crisi dels aeroports, vist com som i com actuem, vist com emetem els nostres judicis, vist el nostre capteniment general, vist el nostre sentit crític agut, algú pot arribar a imaginar-se que estaríem dient de nosaltres mateixos i de les institucions si el nostre cas no fos el dels aeroports, sinó l’escàndol acumulat que fa més d’un any que dura de les escombraries apilonant-se pels carrers de Nàpols? Si recordem això potser tots plegats trobem més sentit a com han anat les coses aquí?

Algú sortirà de seguida a dir que comparant coses que no es poden comparar intento salvar la cara dels companys i intento posar cataplasmes a una situació ben difícil. Hi estic d’acord, la situació és molt difícil. De nosaltres depèn fer-la encara més difícil o començar a posar les bases per a què les coses comencin a ser més fàcils.

PUBLICAT A: http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/343027.html