Alcaldes,  Preston comunicació internacional- alcaldes.eu.  Desembre, 2013 (pàg. 20-22)

Per primera vegada després de trenta-quatre anys em miro el país, la gent, i les institucions sense cap responsabilitat política directa. Quan, ara, veig els nous responsables concentrats en el seu món i en els seus problemes m’adono de la capacitat absorbent de la política. Des de l’entramat institucional acabes per creure que tot gira al voltant de les institucions. Però vist des de fora em sembla del tot evident que el conjunt de la ciutadania en té prou amb la consciència remota que les institucions existeixen i asseguren l’administració quotidiana dels afers col·lectius.

El món de les persones no gira al voltant de les institucions, ni tan sols dels ajuntaments. Gira al voltant dels seus problemes quotidians i de les seves vides; les seves i les de les persones més directament vinculades. Els ciutadans acostumen a pensar en les institucions quan les necessiten i quan hi poden acudir per resoldre els seus problemes. La relació no és, doncs, d’interdependència constant, sinó de bilateralitat instantània i conjuntural. La resta del temps, el ciutadà en té prou amb la consciència remota que les institucions, en aquest cas els ajuntaments, existeixen i proveeixen el funcionament ordinari dels serveis que ordenen la convivència de la col·lectivitat. Per als responsables polítics i els gestors municipals, el municipi és el centre de la vida de la ciutat o del poble; per al conjunt de la ciutadania n’hi ha prou que sigui una percepció, una presència intuïda, una certesa a l’horitzó.

La grandesa del treball polític en el món municipal, la passió que desvetlla, es correspon amb la pressió concentrada que exerceix una visió de conjunt, transversal i vertical, de la societat, dels seus problemes i de les seves dinàmiques. I la grandesa dels lideratges es mesura, sobretot, per la capacitat dels responsables municipals de situar-se en la doble perspectiva i la doble implicació: la del revulsiu d’un projecte creatiu com a amalgama de les expectatives de tota la comunitat, la capacitat d’interpretar-lo, liderar-lo, compartir-lo i desvetllar complicitats àmplies i la de la quotidianitat més estricta que es composa de la suma de moltes realitats concretes i parcials, a les quals cal donar resposta individualitzada i pertinent. Aquesta darrera dimensió és la condició necessària, però no és la condició suficient. No hi ha projecte si abans no hi ha resposta. És com si el missatge ordinari de cada dia dels ciutadans fos una crida a posar-se en la seva pròpia pell. El missatge és molt clar: “No em demanis que m’impliqui en els teus somnis, que són el catalitzador de tots els problemes i de totes les esperances, si abans tu, a qui he delegat la meva sobirania, no ets capaç de donar resposta puntual, immediata, singular i individualitzada a la meva demanda concreta”.

El món no gira al voltant de les institucions, encara que a vegades ens sembli que sí. Justament, de tot l’entramat institucional, només prevalen aquelles institucions que, com els ajuntaments, acumulen una experiència de molts segles de vida, de poder laic, de poder emergent i civil, quan la societat estava canviant i començava a posar límits als poders feudals de la noblesa i de l’església. D’això se’n desprèn que de tot el mapa institucional són prescindibles, i es poden modificar i eliminar, aquelles institucions que són construccions artificioses i recents de poders secundaris emparats en acords conjunturals des de dalt i sense la cobertura pròpia de l’apoderament democràtic i sobirà de l’elecció directa. El destil·lat més pur de l’herència de la història de Catalunya són els municipis i la Generalitat. Poders civils en el territori i poder pactat de tots els sectors socials al Parlament i al Govern. Tota la resta d’institucions són prescindibles o ajustables. Ho dic perquè hi ha un tema recurrent en la història del municipalisme a Catalunya: el mapa municipal. El tema no és el mapa municipal; el tema és més exactament l’encadenament de nivells superposats d’Administració, sovint sense cap altra justificació que la seva pròpia supervivència institucional. No és difícil determinar què es superflu i què és essencial. Sabent,  això sí, que el mapa municipal que hem heretat té desajustos nascuts de la mateixa concentració de la població, dels seus moviments i organització i dels canvis substancials en l’activitat productiva. La pulsió reformista ha de prescindir dels equilibris i de les justificacions i ha d’abordar amb claredat una simplificació que és a hores d’ara imprescindible per dinamitar l’enquistament d’un sistema polític que es reprodueix a si mateix per un joc de conveniències que ningú no està disposat a desarticular.

Un cop aclarida la simplificació dels nivells institucionals i competencials, la clarificació de la teranyina del mapa, cal abordar la reforma de l’Administració, un altre tema recurrent i mai no abordat del tot, però sí enfocat des de diversos angles. Avui, l’Administració municipal és moderna i innovadora, i és capaç d’arbitrar respostes a una demanda multidireccional de la ciutadania que en la seva major complexitat requereix de respostes més articulades i complexes també. Aquesta reforma no és només necessària a dins dels ajuntaments. És imprescindible abordar-la en les rèmores del passat acumulades en els altres nivells d’Administració, i més enquistades que en el mateix nivell municipal. L’estructura funcional, retributiva i laboral de la funció pública és avui un llast per fer de l’Administració pública un mirall de modernitat imprescindible. Hi ha les condicions i la voluntat, hi ha les capacitats i la formació, i només manca el punt de ruptura que requereix cirurgia on ja no hi valen  només cataplasmes.

Hi ha, però, encara, un altre problema induït que frena i bloqueja la capacitat de modernització de l’Administració municipal, que és l’activisme legislatiu, normatiu i intervencionista, de totes les instàncies representatives cregudes que, des del voluntarisme legislatiu, s’assoliran els objectius polítics que es defensen, i es garantiran millor els drets dels ciutadans, quan el resultat sovint és el contrari concretat en una teranyina d’entrebancs, en una carrera d’obstacles a vèncer. La hiperregulació pretesament garantista obstrueix l’autonomia i la capacitat de respondre i adaptar-se a la realitat del món municipal, que és el més flexible i el més atent a la dinàmica dels canvis socials.

Finalment convé recordar, ara, que el context de crisi que vivim ha actuat com a mecanisme regulador espontani de les administracions municipals i ha funcionat com a vehicle per redimensionar els desajustos que havien pogut provocar els anys de la bombolla immobiliària. L’activitat efervescents dels anys àlgids va portar, en alguns casos, a considerar ingressos ordinaris els ingressos variables d’impostos i taxes vinculats al ritme de l’activitat econòmica. Si l’escreix d’ingressos es va dedicar a consolidar despeses fixes i estructurals, els ajuntaments han patit. Si l’escreix era la vàlvula que regulava el ritme inversor els ajuntaments han romàs sanejats.

Avui podem dir que en la majoria dels casos, les hisendes municipals, malgrat no disposar encara de tots els instruments adequats, han resistit bé l’envestida de la crisi i han demostrat tenir la flexibilitat i la capacitat d’adaptació que encara no han demostrat els altres nivells de l’Administració. Això vol dir que el sanejament del deute municipal serà més ràpid que el de d’altres administracions, i vol dir també que els primers indicis de la sortida de la crisi s’hauran de detectar a l’escala local en la capacitat directa i concreta de cada municipi de generar dinàmiques positives. És un fet correlatiu a la gran capacitat que han demostrat els ajuntaments d’actuar com a amortidor de la crisi a escala de les famílies i com a pal·liatiu dels altres ressorts de l’estat del benestar. És en l’àmbit local on hem d’anar a buscar les raons del manteniment de la cohesió social, malgrat totes les tensions i contradiccions que viu cada col·lectivitat.

En un país modern, els ajuntaments estan cridats a ser els prescriptors de polítiques universals i polivalents per atendre, des de l’arrel mateixa, el conjunt de temes que el sector públic ha de garantir a la col·lectivitat. Avui, malgrat les dèries recentralitzadores, el vell principi europeu de la subsidiarietat que descriu una obvietat ha de prevaldre per damunt de molts altres experiments que neixen sovint morts. No és cap ocurrència, ni un invent, pensar que les coses es poden resoldre millor al primer nivell de l’Administració, i que el que pot fer i resoldre el que tens més a prop no ho resoldrà millor que el que tens més lluny.

Per altra banda, el futur exigirà la màxima transparència i la màxima implicació o participació. El descrèdit de la política i els dubtes sobre un exercici democràtic del poder exigeixen, avui més que mai, desmuntar tots els sistemes opacs d’accés a la funció pública o d’accés als contractes de les administracions públiques. El paternalisme, la cooptació i la politització partidària de l’Administració s’han d’abolir i liquidar. Les administracions locals poden ser el referent regenerador que aglutini  els mecanismes de detecció del funcionament anòmal i els corregeixi. I també l’Administració local és la més ben posicionada per engegar dinàmiques de participació i de conscienciació que progressivament trenquin l’estricta bilateralitat interessada en les relacions entre poder i ciutadania. El control democràtic de les decisions és el termòmetre essencial de la participació ciutadana en aquestes decisions.

Enlloc com al món local és possible innovar, experimentar, debatre i construir. Els ajuntaments són, avui, el millor laboratori de la democràcia. El millor taller per a la cohesió social. El millor compendi de les solucions pràctiques i intel·ligents. A condició, esclar, que s’abordin el conjunt de les reformes i correccions que després de tant de temps encara estan pendents.