Des del passat 14 de juliol i fins el 27 de febrer de 2022 es pot veure al MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya) l’exposició “El Museu en perill”. L’hem organitzat conjuntament el mateix Museu, l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural, la Fundació Carles Pi Sunyer i el Memorial Democràtic.

El mateix dia 14 al matí es va fer la roda de premsa de presentació en la que vam intervenir el director del Museu, Pepe Serra, el director de l’ICRPC, Joaquim Nadal i Mireia Capdevila i Francesc Vilanova i Vila Abadal, comissaris de l’exposició.

De forma molt sintètica puc dir que l’exposició s’obre amb escenes de la destrucció de monuments, sobretot a Barcelona, per immediatament donar compte de la reacció institucional i dels voluntaris que van participar en una gran acció de salvament estesa per tot el territori. Fruit d’aquesta acció de salvament tot l’art moble salvat i recuperat, per exemple el de l’Església i el de les col·leccions privades, es va concentrar en diversos dipòsits i etapes (Lleida, Tortosa, Reus, Tarragona, Poblet, Solsona, Manresa, Granollers, Mataró, Girona, Montserrat, Monestir de Pedralbes, Barcelona) i molt especialment al Museu d’Art de Catalunya que va acabar esdevenint el camp-base. Joaquim Folch i Torres, director dels Museus de Barcelona, va creure que al Palau Nacional tots els dipòsits perillaven bé per les accions d’escamots incontrol.lats, bé sobretot per l’acció de les bombes de l’aviació franquista. Així molt aviat es va planificar el trasllat de les col·leccions concentrades al Museu cap a l’església de Sant Esteve d’Olot on hi arribaren centenars de milers d’obres que el servei de Museus instal.lat a la Casa Solà-Morales restaurava, inventariava i catalogava. La primera expedició a Olot va sortir de Barcelona el 31 d’octubre de 1936 i el flux de camions va ser intens fins el 15 de setembre de 1937.

Mentre a finals de febrer de 1937 i primers de març, i més tard a finals de maig, van sortir unes expedicions des d’Olot amb la tria d’objectes que havien de ser exposats a l’exposició d’art medieval català de Paris, al Jeu de Paume (19 de març-20 d’abril de 1937) i al Castell de Maisons Laffitte (de juny a novembre de 1937). Les obres de París van ser custodiades a París fins el final de la Guerra per Joaquim Folch i Torres. Per aquest motiu des del mes de maig de 1938 es va fer càrrec del Servei de Museus Joan Subias Galter que va ser l’encarregat de portar les obres d’Olot a Agullana (Mas Perrxés) i Darnius (Mas Descals) des de finals d’abril de 1938 i va custodiar-les instal.lat al Mas Descals fins els darrers dies de la guerra; Olot havia deixat de ser una plaça segura. L’exposició explica el Viatge a Olot, el Viatge a París i el Viatge a Darnius i Agullana. D’aquí al final de la Guerra encara serien traslladades obres a Ceret i a Ginebra.

L’exposició explica també esquemàticament el retorn de les obres a Barcelona i subratlla el pes de la repressió contra els responsables del salvament exemplificant-ho en les tres depuracions a què va ser sotmès Joaquim Folch i Torres.

La logística dels trasllats i del salvament dibuixen una pàgina heroica, laboriosa i eficaç de la cura del Patrimoni Històric, Artístic i Científic de Catalunya durant els anys convulsos de 1936-1939.

No cal dir que a tots els efectes el patrimoni gironí té en aquests episodis un paper rellevant que ja hem explicat i que va dur, entre d’altres, el Brodat de la Creació, el retaule de plata i el baldaquí de la Catedral i l’escultura de Pere el Cerimoniós (Sant Carlemany) a París on Mn Llambert Font les vigilava a distància per encàrrec del Bisbe Cartañà i en la seva condició també d’agent franquista de recuperació.

Em complau molt compartir també amb els lectors del Diari de Girona el text que he escrit pel dossier de premsa de l’exposició en nom de l’ICRPC.

Un patrimoni itinerant

El cop d’estat del general Franco de juliol de 1936 va tenir unes conseqüències trasbalsadores pel patrimoni històric, artístic i científic de Catalunya. En primer lloc la destrucció que coneixem bé i ha estat avaluada.

Simultàniament l’operació de salvament més extraordinària que es pugui recordar. Un ampli moviment de salvaguarda i protecció va ser conduït per la Generalitat de Catalunya amb l’ajut de desenes de voluntaris arreu de la geografia del país sensibilitzats per l’art.

En el debat ideològic es contraposava la visió de l’art al servei del poder facciós i de l’església amb la visió d’un patrimoni col.lectiu: el patrimoni del poble.

A vegades el salvament es va produir in situ amagant les obres d’art moble. En la majoria dels casos es va seguir un procés de concentració, amb confiscació prèvia, en els dipòsits que havia previst el Govern entre els que destacava per damunt de tots el Museu d’Art de Catalunya.

En tots els moviments es comptabilitzen més de 150 camions desplaçant el patrimoni des dels llocs d’origen a Barcelona, de Barcelona a Olot, d’Olot a Darnius i Agullana. D’Olot a París. Una part al final de la guerra de Darnius i Agullana a Ginebra. Un cop acabada la Guerra Civil tenim documentats 109 camions en 69 expedicions tornant els dipòsits d’Olot, Darnius, Peralada, Figueres i Viladrau a Barcelona, principalment.

Joaquim Folch i Torres, responsable màxim dels museus de Catalunya i artífex de la gran operació de salvament va escriure en un informe al Comissari General de Museus Pere Coromines que “La massa d’objectes d’art reunida a Olot depassa, en el fitxer de classificació i de procedència que s’ha establert per les oficines del nostre servei, la xifra d’un milió”.

Fins i tot en el cas que Folch utilitzés, tot i que no ho sembla, una expressió hiperbòlica el fet és que entre 1936 i 1939 el patrimoni artístic de Catalunya va veure com, amb mètode i sistemàtica , es van moure amb voluntat de protegir centenars de milers d’obres d’art.

Al costat d’aquestes xifres la tria per les exposicions de París, 115 obres al Museu del Jeu de Paume i 164 al castell de Maisons Laffitte, són un destil.lat màxim de qualitat i significació i mínim de quantitat, sublim, de l’art medieval de Catalunya (el barroc quedava sempre en un segon pla).

En el balanç final, i malgrat els riscos, el patrimoni de Catalunya trasbalsat i després de múltiples peripècies es va salvar tot en la part no destruïda.

La documentació que va generar la diàspora del patrimoni de Catalunya és immensa i desigual. Rica de contingut i gairebé sempre incompleta. Des de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural hem treballat amb fonts de dotze arxius i hem confegit amb el títol: “Guerra i Art. Les itineràncies convulses del tresor artístic nacional” un Repertori i transcripció de fonts, documents i dades sobre la incautació, concentració, catalogació, inventari, salvaguarda i trasllat del Patrimoni Artístic Català durant la Guerra Civil (1936-1939) (Citació, ICRPC, Joaquim Nadal i Farreras director; edició i correcció Eduard Caballé). Aquest repertori estarà disponible a la pàgina web de l’ICRPC en format d’esborrany, susceptible de correccions, modificacions i ampliacions i constitueix la base documental d’alguns aspectes d’aquesta exposició i de futurs treballs.

La complexitat mateixa de les fonts, la diversitat de la seva procedència, les variacions en la precisió dels seus continguts són ja mostres de l’extraordinària envergadura de la mobilització salvadora que es va dur a terme per part de les autoritats de la Generalitat durant la Guerra. El detall de les obres i dels moviments no escatima informació sobre l’abast quantitatiu i qualitatiu d’aquest moviment.