Diari de Girona

La setmana passada va tancar “El Capritxo”. Més ben dit, van tancar El Capritxo. Des que l’Aureli i la Rosa van deixar “ca l’Aureli” i van baixar de mitja muntanya dels Àngels al peu de la carretera es va crear un ambient càlid i familiar al voltant d’una cuina senzilla, amable i competent.

Durant una colla d’anys aquest restaurant va acollir el que ara en diríem sopars polítics quan en realitat eren només sopars d’amics. Durant el primer mandat municipal de 1979 i 1983 hi anàvem quan acabaven els plens. No hi anàvem pas tots però hi anàvem de tots colors polítics. Era un punt de trobada, una acció de descompressió immediata després de les tensions de les sessions. Compartir carn a la brasa amb qui havies discrepat, amb qui t’havia increpat o a qui havies esbroncat era un exercici molt saludable. Quan érem pocs ens refugiàvem a la cuina i sopàvem mentre escoltàvem la novetat en aquell moment dels acudits de l’Eugenio i veient com l’Aureli atiava les brases mentre la Rosa atenia la cuina i les taules si encara hi havia clients a les hores que hi anàvem. Hi anàvem relativament tard però sempre abans de les dotze, l’Aureli i la Rosa, ens esperaven. A l’hora que ara acaben molts dels plens això seria del tot impossible, per l’horari i per l’ambient.

En aquest ambient familiar i amistós vam veure créixer l’Anna i ens vam acostumar a trobar refugi gastronòmic i estona per la tertúlia.

Sovint hi anaven també el cap de la Policia Municipal de Girona, en Pere Serra, normalment en companyia del caporal Guillem Villar en un tàndem irrepetible. El cotxe patrulla arraconat davant de la cuina dissimulava la presència dels policies que els dies de ple imagino que discretament abandonaven la seva taula per deixar que els regidors de l’Ajuntament despleguéssim l’exercici saludable de seure junts al voltant de menges que devoràvem prop de la mitjanit afamats.

La tradició dels sopars al “Capritxo” va fer que quan la tarda-nit del 23 de febrer de 1981 estàvem tots tancats al  despatx de l’alcaldia pendents de les trucades i de la televisió i la ràdio, encarreguéssim sopar al “Capritxo” que ens van venir a portar diligentment; va ser probablement l’única vegada que al despatx de l’alcaldia hi va entrar la botifarra amb mongetes.

Aquests dies que ha sortit la notícia del tancament del “Capritxo” hem recordat aquelles trobades de fa com a mínim trenta-nou o quaranta anys. Ho hem fet amb un punt de nostàlgia i de tristesa. Quan va faltar l’Aureli, la Rosa i l’Anna van seguir l’activitat i en cap moment van abaixar la guàrdia en la qualitat del menjar que era naturalment el principal atractiu del local. A tocar de Girona, a l’ombra de Vilaroja, a peu de carretera, hi havia un establiment més a prop de la muntanya veïna que de la ciutat a tocar. Un perfum rural, de foc i de llenya, escalfava les nits d’hivern i ens allunyava de les preocupacions urbanes.

El Pacte del Capritxo era un pacte no escrit que actuava espontàniament i que establia que la relació entre els regidors i regidores de l’Ajuntament s’havia de fonamentar en un tracte cordial, la discrepància civilitzada i el valor superior del respecte institucional i l’orgull i lleialtat màxima a la institució municipal que representa la ciutat. Vivíem la vida municipal amb passió de principiants i assajàvem cada dia la convivència democràtica en un exercici espontani i fresc.

La convivència en els sopars de persones del PSC, de CiU, del PSUC o de Centristes de Catalunya posava de manifest que la condició partidària es podia aparcar a favor d’un exercici compartit de ciutadania activa cadascú en el seu paper.

Sense l’Aureli, sense la dolça bonhomia de la Rosa, sense l’Anna que creixia, aquest ambient hauria estat impossible.

N’he volgut deixar constància per acreditar la trajectòria d’un establiment durant quaranta-dos anys i per explicitar que el tancament del “Capritxo” ens deixa amb el cor encongit.

Ara una barrera de tanques d’obra d’aquest model que els tècnics en diuen “New Jersey” barra el pas cap al racó de la cuina com a signe físic més evident que les coses han canviat i que ja no hi ha activitat en aquell establiment. Repasso mentalment les cares i els riures de molts dels que hi vam compartir taula i m’esfereeixo d’adonar-me de la quantitat que ja no podran reviure els records amb aquest punt de tristesa perquè ja fa temps que no hi són. La llista fa mal i més mal fa com més recules en el temps. La vida és justament això, mentre que la història s’escriu amb la petjada col·lectiva que entre tots hem anat deixant.