Presentació de la Llei 8/2005, de 8 de juny, i Reglament de protecció, gestió i ordenació del paisatge. Col·lecció “Quaderns de legislació” núm. 65. Barcelona, DPTOP, 2006

Un dels terrenys més innovadors del programa legislatiu del Govern és el del paisatge. Presentem, ara, en un sol volum el text de la Llei del paisatge i el seu corresponent reglament, aprovats respectivament el juny de 2005 i el setembre de 2006.

La Llei i el seu reglament donen rang normatiu a les polítiques de paisatge i regulen els instruments que han de fer possible una acció i intervencions efectives i tangibles en aquest terreny.

La qüestió clau d’aquesta legislació és la seva voluntat globalitzadora, d’entendre que tot el que succeeix en el nostre territori va configurant el nostre paisatge, a ritme lent, per acumulació i sedimentació, a grans sotragades per canvis i acceleracions de moltes menes, a cop de transformacions demogràfiques i econòmiques, també. Accions configuradores del paisatge i accions desfiguradores del paisatge, bé sigui per la seva degradació, per l’acció agressiva, per les transformacions radicals, per la perversió dels seus components, per intrusions anòmales i fora de context. Aquesta visió de conjunt comporta actuar en el paisatge de forma comprensiva, no excloent, amb caràcter afirmatiu i propositiu, no per la via de la singularització i la preservació excepcionals.

És indubtable que determinats espais requereixen de polítiques de protecció específiques que desplega el Departament de Medi Ambient. Però quan es tracta d’intervenir a tot arreu on es produeix i es concentra l’acció humana, en graus diversos, i en processos concentrats i dispersos, la qüestió essencial és atorgar categoria de paisatge a tot el territori.

És veritat que històricament s’ha construït un imaginari col·lectiu que ha fabricat una determinada lectura del nostre paisatge i la idealització d’alguns dels seus espais singulars, bé sigui atorgant-los categoria literària bé sigui identificant alguns elements del paisatge amb els fonaments de l’ideari nacionalista. Hi comença a haver ja estudis d’antropologia i de geografia que desgranen aquests tipus de processos complexos, on es superposa la realitat i la invenció.

Però aquest camí teòric ens allunyaria de l’objectiu pragmàtic i tangible de la legislació que avui presentem i que aspira a dotar els instruments d’intervenció per tal de rescatar els contorns i els perfils que han atorgat singularitat  a un paisatge, tot aportant els elements històrics necessaris per a fer-ne una lectura alhora culta i elemental. La lectura culta ens és imprescindible per a entendre els mecanismes més íntims del paisatge, àdhuc els geològics, però també els valors simbòlics, que condicionen determinats paràmetres de la bellesa convencionalment admesa. La més elemental ens és fonamental per entendre les aportacions paisatgístiques de les rotacions agràries, dels conreus i les rompudes, de l’acció en el bosc, dels elements de supervivència en contacte amb la natura, de les construccions més arrelades a la terra, de l’estructura social de la propietat de la terra, de l’acció de la col·lectivitat per ordenar i administrar el territori, de la configuració del mapa dels assentaments i els seus elements definitoris en la toponímia, en l’arquitectura popular, en l’arquitectura religiosa o en la configuració dels nuclis urbans del nostre país, petits, mitjans i grans.

Ha arribat l’hora d’harmonitzar el creixement i la sensibilitat, la creació de riquesa i la garantia de la cohesió, la construcció de nous paisatges i el manteniment d’uns referents històrics sense elements impropis.

Aquí juga, a diferent escala, la vegetació, el mobiliari, els materials, les infraestructures, l’ordenació del territori, la formalització de l’espai urbà, les aportacions bàsiques de l’espai públic i la garantia del seu accés; és determinant la  muntanya ila plana, el litoral i les grans serralades, els petits municipis i les grans ciutats, els centres històrics i els nous grans creixements.

L’acció en el paisatge forma part d’un model més general, on la legislació urbanística i tot el Programa de planificació territorial marca les directrius i les orientacions de la política del Govern en matèria d’ordenació del territori i del creixement, en resposta als grans reptes de la societat contemporània i els riscos que ella mateixa ha generat.

La Llei del paisatge és una llei per aprofitar les oportunitats i està pensada més en positiu que com a eina limitativa. Es prioritza la capacitat propositiva a la capacitat sancionadora, inexistent, perquè un cop proclamat el dret al paisatge, també com un dret inherent a la filosofia i a la ideologia del nou Estatut, l’exercici d’aquest dret comporta accions transformadores i correctores que es poden definir amb paràmetres fàcils i comprensibles.