El Punt Avui

Vaig conèixer el pare Maur Esteva Alsina (Gironella, 1933) a Poblet l’any 1995. Havia entrat al monestir l’any 1958 i s’havia ordenat sacerdot el 1967. Poc després, el 17 de novembre de 1970 seria elegit abat del monestir de Poblet. Ha estat abat de Poblet fins a l’any 1998. El 1987, després d’aconseguir la restauració dels drets de la congregació de la Corona d’Aragó, en fou elegit president. El 4 de setembre de 1995 fou elegit abat general de l’Orde Cistercenca i en va estar fins el 2 de setembre de 2010. Un cop acabats els seus mandats com abat general, reconegut com abat general emèrit, ha tornat al seu monestir de Poblet i hi resideix habitualment. En les estances de la casa Toda, el pare Maur comparteix la vida monàstica sense interferir-hi mai i tenint cura especial de deixar clar que és un hoste destacat a la seva pròpia casa, i que aquesta casa té el seu ordre i el seu govern en el qual ell, així ho va aprendre i així ho ha practicat i ensenyat, no pot i ni vol intervenir de cap de les maneres.

Fa uns mesos vaig tornar a coincidir amb el pare Maur, primer a Solius i més tard a Poblet mateix. Passejant pels espais oberts del monestir em parlava de la seva vida, dels viatges a d’altres monestirs, i del projecte d’un llibre que havia de recollir totes les seves intervencions com a abat general.

Ara ja fa un cert temps, aquest llibre ha vist la llum. Inscrit amb el número 20 ala prestigiosa col·lecció “Scriptorium Populeti”. Ha tingut cura de l’edició una monja cistercenca, sor Eugenia Pablo Esteban, del monestir de Sant Benet de Talavera de la Reina: Intervenciones del abad Maur Esteva en los capítulos generales y sínodos de la orden cisterciense (1974-2010). Contribución a la evolución del fondo documental cisterciense en la época actual. (Poblet, 2012).

El llibre recull totes les intervencions del pare Maur Esteva als Capítols generals (1974-2010) i en els sínodes (1987-2009). El mateix abat indica que la seva guia d’actuació ha estat marcada, i és oportú recordar-ho ara amb motiu del cinquantenari, per les declaracions i decrets del Concili Vaticà II (1962-1965) i per les constitucions de l’Orde i la declaració de 1968-1969 del Capítol general sobre els elements de la vida cistercenca actual. Els textos són preferentment en llatí i italià, atès l’auditori i el context, i traspuen sempre una permanent vocació i passió fundadora, reformadora i transformadora dels fonaments materials i espirituals de la vida monàstica.

Algunes de les intervencions, salvant les distàncies, s’assemblen als discursos dels debats de política general i sobre l’estat de la nació, en una formulació simètrica que fa el repàs de l’estat de l’Orde i les mesures que cal emprendre per assegurar el creixement i sosteniment dels monestirs, la creació de nous, i la formació dels joves. A Poblet i a Roma, Maur Esteva ha tingut cura de la restauració necessària i de la conformació d’un marc adient i auster per a la vida i la formació dels monjos, biblioteca i escola de formació incloses.

En realitat, aquell any 95, quan vam fer la coneixença ell era encara abat de Poblet, seria poc després abat general, i jo era un modest candidat a les eleccions al Parlament de Catalunya. Em va acollir, ens va acollir, de forma molt oberta i amb la seva eloqüència pausada ens feia partícips dels seu entusiasme pels projectes de Poblet. L’arxiu Tarradellas, la nova hostatgeria, les negociacions pel vi de Poblet, la culminació de la restauració material del monestir. Gestors de la cosa pública ens va sorprendre i seduir una manera d’entendre la gestió de Poblet, que s’assemblava a la nostra manera de conduir pobles i ciutats; sempre amb l’ull viu per aprofitar les oportunitats, per assegurar una projecció al món, amb projectes nous per buscar complicitats. És l’esperit amb el qual emprendria els seus mandats d’abat general: assegurar els fonaments materials de l’esperit, mantenir els principis bàsics de la regla, garantir l’austeritat de la vida i de les formes i continuar una espiritualitat arrelada i sacrificada en la vida de cada dia.

En la nostra darrera trobada, aquest any, vaig trobar que la planta atlètica i esvelta, home fort i d’estatura remarcable, amb prou feines s’havia ressentit del pas del temps. Potser més pausat i menys impetuós, però igualment entusiasta. I amb molta més experiència, amb murrieria i saviesa m’explicava com havia anat gestionant la difícil singladura de Poblet, mantenint les aportacions de les diputacions catalanes, sense caure en el parany de la dependència política, assegurant, sense subordinació, les aportacions dels governs de Catalunya i d’Espanya, coincidint amb Josep Tarradellas en pragmatisme i eficàcia, evitant els intents de crear una universitat d’estiu ideada més com a tampó de Prada de Conflent que com a estímul del coneixement. Jugant la carta dels reis morts, i dels reis vius.

Seria, però, equívoca aquesta imatge de gestor eficaç i implacable. Em quedo amb la humanitat que destil·la el trajecte entre dues homilies. De la que va pronunciar el 24 d’abril de 1981 al’església de Sant Martí de Palafrugell, Rèquiem i Al·leluia per la mort de Josep Pla, al recentíssim sermó del dia de Tots Sants d’enguany al monestir de Solius, Kerygma de Solius. Del reconeixement del poble i de la llengua del poble en la vindicació de Josep Pla, i de la seva dimensió humana i espiritual complexa, a la proclamació solemne dels drets del poble a Solius, ara mateix.

De la benaurança dels perseguits “per causa de la justícia”, a la benaurança dels perseguits per defensar “una causa justa”. Conclou Maur Esteva: “Crec que defensar la pròpia llengua, la pròpia cultura i consegüentment la pròpia nació i autoafirmar-les, amb tots els mitjans i amb voluntat de ser un estat sobirà, és una causa justa, fins i tot si cal essent perseguits ni que sigui patint persecució, més encara, amb persecució espiritual, dialèctica…”. Afirmant des del convenciment “que Déu parla per medi dels signes dels temps històrics i no pas màgicament”.

 Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.