Ponència a les II Jornades sobre Patrimoni defensiu d’època moderna, celebrades a Figueres el 12 de març de 2015.

El valor del patrimoni, el sentit de la història

Des del meu punt de vista, el patrimoni és la memòria del temps. És un fil invisible que reconstrueix el lligam entre el record intangible, la transmissió de la memòria i l’herència concreta que hem rebut. El patrimoni esdevé, en aquest sentit, l’expressió de les capes del temps, el pòsit que decanta el pas del temps i, així, de capa en capa es converteix en un palimpsest imperfecte i variable.

El fil invisible de la memòria ens revela els ressorts ocults, les capes desaparegudes. I ens permet constatar un etern teixir i desteixir, que és el resum de la dinàmica històrica que s’estableix entre la construcció, la destrucció i la reconstrucció del patrimoni.

El nostre patrimoni és fill de la tria possible, i potser intencionada, dels temps remots i dels temps recents. És alhora el decantament del temps i la precipitació dels esdeveniments, un patrimoni dipositat i un patrimoni sacsejat, menyspreat i malmès, tot en un.

El valor patrimonial atribuït a l’herència que hem rebut no pot prescindir del sentit històric de la realitat a cada moment, i ha de buscar la correspondència entre els valors patrimonials, rebuts i transmesos, i el sentit de la història en el moment de la seva producció. El nostre fil invisible, els fets de la història i de la memòria, ajuden a donar vida al patrimoni.

No ens correspon, i no ens podem permetre, una contemplació passiva d’un patrimoni inert. El patrimoni inanimat s’acumula i apilona, en un amuntegament indiscriminat, potser sense sentit. Llegir el patrimoni i interpretar-lo és donar-li vida. Omplir-lo de contingut és donar-li sentit. Ens cal fugir de la contemplació romàntica d’un passat gloriós en ruïnes, i començar de nou. Ens cal, més aviat, estirar el fil dels fonaments, construir el sentit de les dinàmiques històriques, atribuir un sentit a la representació física del patrimoni com un espai social, econòmic i de poder. Només així, captant el sentit dels valors patrimonials tindrem resposta als interrogants que ens planteja la realitat del temps escolat.

Si tot això és vàlid com a criteri general, adquireix, encara, una dimensió més evident quan ens encarem al valor, al sentit, a l’estat de conservació i als usos actuals del patrimoni defensiu.

 

El sentit i la valoració històrica del patrimoni defensiu 

Ens costa massa associar i identificar elements del patrimoni històric, artístic i arqueològic a les funcions defensives i de protecció d’abast militar. I, per altra banda, històricament ens ha costat, també, atorgar sentit i valor patrimonial a aquells elements físics i arquitectònics que han tingut en el passat i han perdut del tot una inequívoca funció militar i defensiva.

Deixeu-me explicar aquesta ignorància, per desconeixement identificatiu, i aquest menyspreu  patrimonial a partir de l’obsolescència dels elements militars, amb l’exemple de dos casos.

El primer. Ha costat molt establir en el pòsit comunitari, no tant en el coneixement dels especialistes, la definició del triangle medieval de Girona (el perímetre romà ampliat en època carolíngia i denominat Força Vella), com un triangle amb un castell a cada un dels vèrtexs: Montcada-Sobreportes, Cabrera-Requesens i Torre Gironella. I encara hem trigat més a saber i a assumir que cada tram de muralla de Girona, per terceres parts atribuïdes a cada castell, era alhora fragmentat en altres parts encomanades, infeudades, a un noble cavaller, militar doncs, per a la seva defensa.

Sovint, en la contemplació i el gaudi del patrimoni dissociem els fets històrics, gairebé sempre dominats per la guerra de la seva materialització patrimonial, tal com ens ha pervingut. I, en canvi, en la configuració d’un país dominat per castells, monestirs i esglésies, no hauria de ser difícil construir un discurs historiogràfic que associés la construcció cultural que ara en fem –la valoració patrimonial- a una realitat històrica. Associar el patrimoni que admirem amb mirada neutra al paper d’uns grups socials dominants i a unes estructures de poder, de domini militar i de colonització i ocupació territorial, que han configurat el patrimoni històric més reculat.

A la recerca de la col·lectivitat identitària hem perdut el fil de l’estructura social i del poder, de la submissió social, també. Fins aquí el primer cas a tall d’exemple, al qual tornarem.

El segon exemple és encara més flagrant. Sovint, les estructures físiques associades a la funció militar no han tingut una valoració històrica i patrimonial, i ara ens lamentem de la seva destrucció, eliminació i desaparició. Exercim un lament retrospectiu que ens porta a adonar-nos que la percepció del patrimoni és, també, una construcció cultural i intel·lectual, sovint recent. Em refereixo a les fortificacions, a les muralles. Si ja no serveixen per a res, enderroquem-les. El crit dels liberals “abajo las murallas”, que va deixar Barcelona sense el seu perímetre defensiu, es va estendre com la pólvora a tot Catalunya. Es conservaven muralles, no pas pel seu valor patrimonial, sinó en funció inversa de la nosa que feien. Ja em perdonareu que torni a fer servir la matèria prima que tinc més a mà, que és Girona, per explicar-me.

Els fossars, els glacis, els baluards i contraforts de la muralla del Mercadal, han desaparegut tots. S’hi havia d’encabir l’eixample, el creixement de la ciutat. Les muralles són espai públic que s’ha d’alliberar, doncs suprimim-les! A Barcelona feien rondes, mentre que a Girona obrien la Gran Via. La muralla del segle XIV, de Pere el Cerimoniós, a la banda de les Pedreres, a l’est de la ciutat, no era impediment de res i aquesta feliç coincidència ens permet, ara, gaudir-ne amb un camí de ronda extraordinari i adonar-nos de la dimensió i característiques de la fàbrica de la muralla. Som fills i hereus de la nostra història i hem rebut en herència la tria de les generacions que ens han precedit.

És veritat, esclar, que era més fàcil, i més barat, buscar l’espai públic en els terrenys ja ocupats per estructures públiques que respectar-les per la seva valoració patrimonial i anar a buscar l’espai necessari per als eixamples en una lluita difícil, i potser descarnada, amb la propietat privada.

La grandesa de les civilitzacions també es mesura per la seva capacitat d’assumir i respectar el passat, llegir-lo, actualitzar-los, patrimonialitzar-lo o simplement prescindir-ne, en nom del progrés.

No jutjo el passat. Miro de descriure’l amb paràmetres d’avui i assumeixo el risc de ser molt injust. Però forçar l’argument en tots dos casos m’ha de servir per situar aquesta mena de patrimoni, ara.

I, encara, si voleu afegim-hi casos ben pròxims. El mateix castell de Sant Ferran a Figueres, els dos de Montjuïc a Girona i Barcelona, els de Bellaguarda o Salses a la Catalunya nord , el de Montsoriu, el d’Hostalric, el de la Seu d’Urgell…

En tots els casos esmentats es perfila una problemàtica conceptual i metodològica.

  1. La lectura històrica dels equipaments militars.
  2. L’associació, ara, entre la funció històrica i el seu valor patrimonial
  3. El nivell d’intervenció en la conservació i la rehabilitació.
  4. Els usos actuals i futurs d’aquest patrimoni.

 

La història

L’explicació dels fets històrics associats a una estructura social, a una conjuntura política, a unes dinàmiques militars, sovint, ens ha de permetre llegir millor i entendre els vestigis materials del passat. Hem de poder trencar una contemplació passiva, una manera una mica frívola i reduccionista de limitar la contemplació a un gaudi estètic amb paràmetres contemporanis. Una visió, una manera de mirar, que ens escatima el dolor, el patiment, la vida que sempre traspuen els murs, ara inerts, de tantes fortaleses. Hem de saber interrogar el patrimoni. El coneixement de les tècniques d’atac i defensa ens ha de permetre percebre millor  la dinàmica d’acció reacció en els setges medievals i moderns, i les escletxes, sovintejades i més grans que petites, de vida ordinària en ciutats acostumades al flagell de la guerra dels uns i dels altres.

El patrimoni

El sentit patrimonial de la petjada històrica. La percepció dels processos de construcció, destrucció, reconstrucció. La tria del temps, la jerarquia dels materials, la constatació que allò que queda no sempre és exactament el que era. Com en la superposició d’etapes i de materials només resisteixen la selecció, i el veredicte del temps, les estructures més potents i en la majoria dels casos les més directament associades a les estructures del poder i a la representació jerarquitzada de la societat. De la mateixa manera que pràcticament no queda ni una sola casa de l’època de la majoria de les esglésies romàniques del Pirineu, què queda, per exemple, en tot Figueres de la Figueres de l’època dels castell? La selecció temporal ens indica un ordre jeràrquic i de poder material, espiritual i militar.

La suma de totes aquestes aproximacions configura una gamma de valors de gran riquesa objectiva, en el patrimoni mateix com ens ha pervingut, en la interpretació del patrimoni, en la descoberta dels mecanismes associats a la formació d’aquest patrimoni. Cal afegir-hi la constatació plena que el patrimoni rebut és només una part del motllo d’una escultura que només podem reconstruir parcialment amb la documentació, fins a donar veu als anònims protagonistes de la història que no tenien castells o abadies.

 

La rehabilitació

Si hem sabut llegir i explicar adequadament la fortificació, lligar-la a la història, a les estructures socials que la van fer possible, la fortalesa potser pot quedar exactament com està, com ens ha arribat. Testimoni eloqüent d’una realitat acumulativa: les ferides de guerra, les ferides de la incúria i les ferides de l’oblit. El monument tal com ens ha arribat; explicar-lo, però no reconstruir-lo, consolidar de forma elemental, insinuar més que reconstruir, deixar que la fortalesa parli per ella mateixa amb totes les petjades deixades per les escomeses successives i les utilitzacions sobrevingudes.

Definir els itineraris, assegurar el manteniment, garantir la integració en el paisatge, associar el monument a l’ecosistema que s’ha generat per la no intrusió d’elements estranys. L’herbari del castell; posar en evidència les entranyes, les obres hidràuliques, les conduccions del subministrament, l’estructura i la funcionalitat interna.

Netejar, ordenar, consolidar, mostrar, explicar. Fer pedagogia de la funció i de la vida. La dieta, la salut, la higiene, la vida de la tropa, dels oficials, dels animals. Els castells-castells i els castells-ciutat constatant que, a vegades, hi ha una fortalesa per protegir un poble i, d’altres vegades, hi ha un poble sencer a l’interior d’una fortalesa.

 

Els usos

Tenim tants casos diferents com castells i, segurament, de l’anàlisi dels usos en podríem desprendre un mal ús del bé històric o, en canvi, una destinació que en subratlla els valors.

Un centre d’interpretació, un equipament cultural, un museu, un hotel, un restaurant, una simple ruïna visitable. És probable que tots els casos tinguin el seu sentit i que siguin justificables, com també és evident que un mateix ús pot ser respectuós amb el bé patrimonial i, en un altre cas, pot esdevenir una paròdia desvirtuadora.

Per a un ús apropiat només cal que la lectura de la història, la valorització patrimonial, la intervenció de restauració i de restitució, i els usos finalment definits conservin la coherència i no desvirtuïn el sentit històric, patrimonial, la rehabilitació i els nous usos.

La reducció del patrimoni a la irrellevància és un dels riscos més grans en la definició de noves funcions. Fins al punt que hi ha opcions que subratllen i potencien aquest patrimoni i n’hi ha d’altres que el devaluen i el fan residual. En definitiva, el patrimoni defensiu no és, ni pot ser, un valor residual, i pot ser, en canvi, un valor afegit.

 

A tall de conclusió,

La demolició del passat ha estat una pràctica reiterada de la humanitat. Hi ha hagut una demolició consumptiva, gradual, per erosió. I n’hi ha hagut, també, una de  compulsiva i acarnissada. En qualsevol cas ha afectat el passat remot i l’immediat, el passat material i immaterial, de les coses i de les persones, dels vestigis de la vida i de la memòria de les vides. La destrucció del passat és un signe de degradació de la civilització que construeix cada cop més els elements del futur des de la superfluïtat líquida. Hi ha, doncs, una agenda temàtica, un llistat de tasques, uns itineraris metodològics possibles, en el coneixement, divulgació i difusió d’aquest patrimoni.

La història

La documentació

La cartografia

La guerra. Les tècniques, les armes, l’organització de l’atac i de la defensa. El moviment de tropes i l’allotjament de tropes.

L’aixecament dels monuments i els vestigis.

L’enginyeria i l’arquitectura del castell.

La vida al castell

Castell i ciutat

Finalment, en el cas concret del castell de Figueres. El bagatge científic de la recerca i l’aprofitament del recurs patrimonial per a usos culturals i cívics és un punt just per posar-lo en valor i no desvirtuar-ne el sentit.

Aquest podria ser el guió bàsic per a una intervenció en el patrimoni defensiu que, sense desvirtuar-ne el sentit sinó posant-lo en valor, pugui servir com un element de dinamització econòmica i cultural en l’oferta turística i de lleure d’un país, d’una ciutat.