Diari de Girona

L’antiga fàbrica Coma Cros de Salt és l’eix i el centre d’una exposició i d’un llibre. Efectivament, després d’un treball molt intens i elaborat, de transitar pels espais buits o mig plens de l’antiga fàbrica, de rastrejar en els records i la memòria, d’encarnar-se una vegada i una altra en un mar de telers i fusos, Josep M. Oliveras ha produït un material precís i preciós.

Marques de fàbrica, flocs de cotó, obrers davant les màquines, obreres en grup, edificis deserts, pintes, telers i pues, interruptors, i un  rerefons de trames i ordit que estén un vel, un tel, damunt les imatges gastades, testimoni eloqüent d’un passat a mig reconstruir.

Veladures, com una teranyina imperceptible, que subratlla la descomposició del temps, en dos temps: la mirada present, la realitat enteranyinada del passat. I un rostre humà per als paisatges de la indústria, un homenatge a les dones obreres, a la mare, a les mares, a la realitat complexa de la industrialització i la desindustrialització de Salt.

Les naus mig buides, que es comencen a omplir d’activitat, de l’antiga fàbrica i de la nova Factoria Coma-Cros, esdevenen, així, alhora, continent i contingut d’una exposició magnífica.

El llibre-catàleg no és, en aquest cas, un complement de l’exposició, n’és també part, i una no s’entendria bé sense l’altre. En el llibre El quadern de fil, Josep M. Oliveras hi posa la imatge, les seves obres i Eva Vàzquez posa veu, rostre i títol al fil conductor, al fil de la memòria de l’exposició. Els dos autors s’han submergit en un món que coneixen molt bé perquè l’han viscut. I si els historiadors, ja fa molts anys quan va començar la demolició i la devastació dels paisatges de la primera revolució industrial, van entronitzar l’arqueologia industrial, ara, Oliveras i Vázquez ens introdueixen en una arqueologia més subtil: la de les emocions i de la sensibilitat. Arqueologia és potser una paraula injusta per a l’ocasió; no es tracta de gratar en el passat per desvelar-ne les capes i els estrats. Més aviat, des del present i amb els ulls posats en el present i en el futur, Oliveras i Vàzquez han construït una poètica, una evocació realista dramàtica i tendra, alhora, del món de les fàbriques.

Els dos autors han conegut la vida de la fàbrica per dins. Hi han tingut familiars treballant-hi. Quan han recorregut de nou les naus desertes, quan s’han encarat amb la desolació dels espais buits sense el trepidar eixordador de les màquines no han trigat gens a refer la seva pròpia biografia, i a posar rostre humà, en la duresa de les condicions de treball, en la duresa de les relacions de producció, en la selecció intencionada de la memòria i de les imatges que han trobat, i que subratlla el paper dels amos i ignora i esborra la memòria dels obrers i les obreres.

La mare d’en Josep Maria és constantment present en el seu treball, la mare de l’Eva és el contrapunt de la memòria més íntima, personal, domèstica, més de casa estant, en escrits intercalats que, com la trama i l’ordit, construeixen un  teixit nou amb els fils del passat col·lectiu i de la memòria personal. La màquina de cosir i la post de planxar són per a Eva Vàzquez la continuïtat, a casa, del treball a la fàbrica i una manera molt íntima de nuar les vides dels milers d’homes i dones que han desfilat per les naus de la fàbrica Coma Cros, o per les naus de les tres grans fàbriques que hi ha hagut a Salt, i que l’Eva ha volgut apamar per tractar d’entendre, copsar a fons, l’entramat complex d’un món ben viu en la memòria i que ja s’ha escolat, però que ha deixat petjada inesborrable en generacions de saltencs que han fet del treball a la fàbrica una manera inevitable i inexorable de viure.

Malgrat el treball refinadíssimament culte de Josep M Oliveras i d’Eva Vàzquez, cadascun amb els seus materials, no hi ha cap impostació, ni artifici, ni cap fugida endavant; més aviat al contrari, hi ha un fil imperceptible, però sòlidament resistent, que aferma aquest treball dels dos autors en una realitat que es pot veure, que es pot viure, que es pot palpar i tocar.

No hi ha cap concessió a la nostàlgia, hi ha, això sí, un homenatge a la memòria, i també un exercici imprescindible per tractar de pouar en la paradoxa de les arrels i de la realitat en un món que ens arrossega a un canvi vertiginós i que no ens deixa gaire marge per a la reflexió serena.

Salt ha produït una exposició i un llibre sobre la seva memòria inscrita a la pell i a les mans, i en els cossos dels obrers i de les obreres que han entrat i sortit de la fàbrica, que hi han menjat, que hi han viscut. És una part de la història que ens mancava i que afegeix bellesa dramàtica a les inacabables llistes del nombre de telers i de fusos, de les escriptures i de les accions, dels canvis de raó social o dels confortables despatxos barcelonins de la burgesia propietària.

L’Eva Vàzquez arrenca del genius loci i ens situa davant de la intranscendent transcendència de la pregunta “d’on ets?”. Som del món i del lloc d’on ens reconeixem. Però les arrels es dilueixen i difuminen, el fil que ens lliga al lloc s’esborra, la memòria ens porta a indrets que ja no són, i en la nova representació del lloc en l’imaginari col·lectiu podem trobar, o no, una raó que ens hi lligui i ens hi reconegui.

Al costat d’El quadern de fil  tinc damunt la taula el llibre de Jean-Pierre Le Goff, La fin du village (París, Gallimard, 2012), que és un estudi antropològic, històric i geogràfic d’un sociòleg sobre Cadenet, una petita comunitat provençal i que, justament, anant a buscar els lligams socials imperceptibles, la memòria oral, la vida del poble, es pregunta si encara som i volem ser d’un món que manté les aparences que reconeixem però que ha canviat de soca-rel.

Salt i Cadenet, dos camins diferents per mirar de trobar el fil de la vida, i de la comunitat, i tractar d’evitar que es trenqui definitivament.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.