Pròleg a El renaixement de Mieres d’A.F. Robertson. Mieres, Ajuntament, 2014

No sé quin impacte devia causar a Mieres, ara fa un parell d’anys, la notícia que s’acabava de publicar un llibre sobre el poble, a Tuscalosa, editat per la Universitat d’Alabama[1]. No ho sé, però crec que està molt bé i trobo del tot encertat que, ara, l’Ajuntament de Mieres hagi volgut fer-ne una edició, abreujada, en català.

Si en el moment de l’aparició en anglès devia quedar, potser, com una simple curiositat, una raresa en el temps i en l’espai, ara, la divulgació del tot entenedora pot donar una nova dimensió, a la consciència local, del canvi i la transformació de la comunitat del municipi i de l’impacte que hi ha representat la societat contemporània, les noves tecnologies i la globalització.

Sobretot està molt bé que ens mirin des de fora, amb el cap net de prejudicis, de condicionaments i d’hipoteques diverses, i que ens diguin com ens veuen. Nosaltres, cadascú en l’àmbit de la seva comunitat, petita o gran, transitem per la vida quotidiana sense percebre mai del tot la dimensió col·lectiva i cívica de la vida comunitària, i sense aturar-nos gairebé mai a pensar sobre el designi i el destí que volem encarar. El futur ens encalça, i és estrany que tinguem temps i ganes d’encalçar-lo nosaltres abans, per definir-lo i dissenyar-lo.

Ara bé, una mirada externa té el risc de la superficialitat, de la banalitat, de caure en els tòpics o, simplement, de fer-nos una panoràmica ensucrada de la vida en un poble petit, lluny de tot i de tothom. Ha passat, sovint, amb cròniques anglosaxones a la descoberta de la Provença, i a d’altres territoris europeus, on no és difícil construir-hi una història d’amor entre vinyes que no se sap qui en té cura per fer-les fructificar.

És clar, doncs, que per a entendre bé l’ànima d’un poble, el que el mou i l’ha mogut, els fils invisibles de la història i de la memòria, els ressorts del poder i els del treball, els dels fets i els de l’oblit forçat, els de la misèria i l’opulència, els canvis en la demografia i en la sociologia, els vells i els nous comportaments, els atavismes i les innovacions, no n’hi ha prou amb l’expertesa d’un acadèmic que ens visita.

Resulta, però, que l’autor d’aquest llibre s’ho mira des de fora i des de dins. Amb ulls escocesos i amb ulls catalans de Mieres. No ha volgut passar per sobre de la vida del poble i fer-nos-en quatre pinzellades. Ha decidit que no volia fer una investigació ràpida i expeditiva. S’ha plantejat, més aviat, una recerca per impregnació, per decantament, per absorció reiterada com una esponja. Ha vingut a viure a Mieres, s’hi ha quedat, s’ha deixat seduir pel paisatge i per la gent, i ha canviat la perspectiva de tot fins a esdevenir una mirada des de fora i des de dins mateix de la comunitat.

El resultat és un llibre emocionant, sovint poètic, carregat d’una immensa tendresa i alhora farcit de la duresa realista del contacte amb els fets i les circumstàncies de cada moment. El propòsit és molt clar. Es tracta de revelar-nos quin és l’impacte, en una petita comunitat rural com Mieres, dels canvis tecnològics, del retrocés de la societat ancestral i patriarcal de la masia, de la industrialització i la urbanització i en definitiva de la globalització. El pas d’un poble de més de mil habitants a un poble de menys de tres-cents, tot i que les variacions entre la realitat i el cens amaguen, ara, una nova realitat emergent d’un poble que podia morir i que, en canvi, reneix.

Aquest és el designi del llibre. Reflexionar i analitzar per quins mecanismes un poble, com tants, com molts podem trobar en la ruralia francesa, no gaire lluny de Mieres, que podia anar tancant, envellint, fins a esdevenir un espectre de si mateix, hi ha un moment que es reinventa. I com hi ha un dia que el signe de màxima vitalitat d’un poble, que és l’escola, pot passar del tancament anunciat a la reobertura joiosa dels infants que juguen al pati.

Robertson traça un relat des del vell costum de recomptar les cases i no els homes, les llars de foc, els focs, per explicar la importància de la casa, de la família i les estructures familiars, i per detectar, simplement, la vida amb el filet de fum que desprèn la llar d’una casa habitada. “Abans d’haver-nos vist, els habitants de la vall saben que ja hem arribat pel fum de la nostra xemeneia”, s’exclama. I ens porta fins a la sorprenent i alhora natural constatació que la sintonia d’una sèrie de televisió anglosaxona sona, simultàniament, a la casa del veí dels Robertson, a Mieres, i a casa de la seva mare a Escòcia.

La clau de tot plegat és el canvi operat després de superar, pràcticament per inanició, els efectes devastadors del despoblament i de la desmemòria, de la pèrdua demogràfica i del trencament del fil educatiu amb la terra, amb la memòria, amb el país, amb els avantpassats. El despoblament desmantella les velles estructures, que romanen només com a testimonis residuals. Les velles estructures de poder en el passat eren profundament encaixades a la realitat social, ara, en canvi, si es mantenen són només mentals. Trencada la tradició hi ha, potser, una oportunitat de rescatar-la, reconstruir-la, fer-la renéixer, i mirar les coses amb un capteniment diferent.

Quan podia semblar que el fatalisme de la mort es podia instal·lar al poble, quan els grans es quedaven i els joves marxaven, un reflux de la vida urbana i la resistència de molts a marxar del tot, com ho acredita el cens de població amb la nòmina dels que viuen fora però voten a Mieres, posa els fonaments d’una reconstrucció. L’escola primer, alguna activitat econòmica singular com la fàbrica de cordills i els seus mercats, els ferrers, el fuster, els dos restaurants, les cases de turisme rural esdevenen el simbolisme clar que hi ha un camí a recórrer per a fugir del “creixement estèril”, de la desertització excloent i antisocial d’algunes segones residències, i per a garantir que hi ha un camí d’integració social i de convivència cívica.

Els Dolors, la Festa Major i la Fira de l’Intercanvi esdevenen, als ulls de Robertson, el termòmetre d’aquest renaixement amb la implicació de tothom per fer viure i reviure un poble que està dibuixant el seu futur. Naturalment, encara hi ha un equilibri precari, però hi ha prou elements de convivència i complicitat social per creure que s’està teixint una nova comunitat amb el fil de la història i els vímets de les esperances en el futur. Els sopars i les festes al carrer, les complicitats directes superadores de les receloses mirades de reüll al principi, porten Robertson al convenciment que a Mieres ha començat una nova era. Nova i diferent, però profundament arrelada en un paisatge amable i un paisatge humà que lliga amb l’herència del passat.

A l’edició anglesa hi ha unes quatre pàgines dedicades a tractar la relació entre Josep Pla i el doctor Miquel Verdaguer, durant molts anys alcalde del municipi. Des del curs 1957-1958 al curs 1059-1960 vaig anar al Collell. Al costat de la gran baluerna on convivíem tres-cents nois i una vintena de capellans, hi havia un edifici annex que feia de bugaderia, d’infermeria i de residència de les monges que en tenien cura. Amb regularitat religiosa venia a visitar, a aquest edifici,  el doctor Verdaguer. Amb el mateix impecable vestit blanc que descriu Robertson, sovint amb botes de muntar perquè venia a cavall. El doctor tenia un aire distingit, aristocràtic, per als nens distant i autoritari, culte també. És una imatge fugissera i la constatació que, més enllà dels límits del Collell amb la mirada obsessiva al Gurugú, com algú havia batejat la muntanya de davant de les aules de vetlla, al Torn, a Sant Miquel de Campmajor i a Mieres hi havia una altra vida. Tancats en aquell edifici de trimestre en trimestre, l’enclau del Collell era enclotat i envoltat de muntanyes. Tots teníem el mateix designi del veí de Mieres que deia a A. F. Robertson que si pogués tallaria la meitat de l’espadat de Finestres per impedir, així, la massa sobtada caiguda del sol.

No cal alterar la geologia. Ara, a la vall de Mieres hi ha una altra llum. Robertson ha explicat, des de dins i des de fora, aquest renaixement amb un coneixement familiar, relaxat i aprofundit. Les noves generacions hi han jugat un paper determinant, i jo tinc el convenciment que també hi ha tingut un gran paper l’arribada de la democràcia als ajuntaments, després d’unes quantes dècades, ominoses, d’abstinència electoral i política. Als pobles, a Mieres, la política és el poble, el carrer, la plaça, la vida, i el compromís cívic amb la comunitat.

Llegiu, llegiu. Segur que Robertson us farà pensar i us ajudarà a pensar en el futur de Mieres i de les vostres famílies amb confiança tranquil·la.

 

 

[1] A. F. Robertson: Mieres Reborn. The reinvention of a Catalan Community. Tuscalosa, The University of Alabama, 2012.