Diari de Girona

Podria ser ben bé la” Nit de Lluna a Girona” que va pintar Prudenci Bertrana (1867-1941). Un quadre de traç una mica elemental i atapeït de color que encara les cases del riu, amb una alçada considerable caient a plom sobre l’Onyar per sota les galeries i balcons, i veu emergir la potent façana de la Catedral, amb una lluna rodona quasi amanyagant el campanar. És la lluna que veig ara des d’un altre angle, pel costat nord, la mateixa relació de la lluna i el campanar i un primer terme esglaonat del pendís del passeig arqueològic, i l’ombra difuminada de la mola de la Seu.

Han passat cent anys des que el 1906 Bertrana va donar a conèixer la seva novel·la Josafat. Un any riquíssim d’esdeveniments polítics, literaris i artístics, com ens va recordar aquest any per Sant Jordi la plaqueta amb dibuixos de Comadira i textos de l’any sis que el president Maragall va obsequiar aquell dia. L’any del primer Glossari de d’Ors, d’Enllà de Joan Maragall, d’Els Fruits Saborosos de Carner, de La Nacionalitat Catalana de Prat de la Riba, de la Solidaritat Catalana, del Congrés de la Llengua Catalana, i moltes coses més.

En aquest context efervescent del darrer modernisme i del primer noucentisme, Josafat va irrompre amb força i amb fúria en l’ambient somort, tediós i trist de la ciutat de Girona com un cataclisme. Bertrana contraposava dos móns i els unia per la banda de les passions desenfrenades, de la lluita interior de l’esqueixament primari i emocional, de la lluita entre el desig i la contenció. Dos móns que es toquen, però que s’ignoren, que conviuen un a l’ombra de l’altre donant-se l’esquena i compartint la mateixa ciutat i la mateixa societat. La voluptuosa lascívia, i tangible, de la prostitució a tocar el Galligants, i els murs impenetrables i silenciosos de la Catedral. La ciutat i el seu monument. Les interioritats del monument; els replecs físics de l’arquitectura de la fe, les escales, els passadissos, les capelles, les làpides, el trifori, les teulades, les golfes, el campanar, les estances del campaner, la morada de Josafat a mig camí del cel i a frec del foc de la passió incontenible d’un cos desenfrenat; la tortura passional del desig. Bertrana construeix una narració que uneix les llums i les ombres del monument, les excel·lències de l’estil i les essències de la humanitat, en un escenari perfecte per interpel•lar, de cop amb un xoc d’esperits contraposats, ànimes bessones en el desig, i a les antípodes en el servei i la feina de cadascú.

Tant és que la novel·la produís un daltabaix. Avui es reivindica als nostres instituts amb edicions acurades i anotades, per introduir els nostres escolars a la literartura, i avui també es reconcilia amb la ciutat en un nou recorregut secular que ens proposa Glòria Granell Nogué amb el seu treball Bertrana i Varés, la Girona de Josafat, que és aquí en aquest llibre la Girona de 1906 i la Girona de 1965 de la mà del guió de Joanot, que Antoni Varés va voler portar al cinema amb Josafat de referència i amb la ciutat mateixa en un temps diferent però moltes inèrcies iguals i crostes semblants d’incomprensió i asfíxia. Bertrana i Varés compartiren rebuig més social el primer, i més administratiu i polític el segon, però tots dos responent a una mateixa lògica d’incomprensió i intolerància.

Una reivindicació centenària que culmina i es sublima amb Silencis ,Una nova mirada a Josafat, amb fotografies excel•lents de Jordi S. Carrera i amb textos de la mateixa Glòria Granell, Gabriel Roura, Jordi Soler i Eva Vázquez. La captació de les llums i les ombres, de la claror i de la foscor, de l’amplitud de la nau i l’estretor del trifori, de la magnificència dels arcs i de la sordidesa de les estances, de l’horitzontalitat de les làpides i la verticalitat el•líptica de les escales, assoleix un nivell extraordinari i posa escenari, depurat i arreglat, desprès d’excrecències, més ordenat i menys destartalat, als textos que s’aproximen a les entranyes de la novel·la i del personatge. Els autors poden el to analític, intimista, descriptiu, costumista segons els casos, i excel·leixen en un exercici literari que acompanya eficaçment el joc de les fotografies i les citacions de Josafat.

Ara sense cap dramatisme, amb un punt displicent, la ciutat assisteix al retorn de Josafat. Un retorn que reivindica Bertrana i reivindica l’obra i passats cent anys la posa al lloc que li correspon en la història literària de la ciutat. Una ciutat que en aquests cent anys s’ha vist enriquida per les aportacions i aproximacions de Rahola, de Ruyra, de Pla, de Comadira, de Cercas, de Bolaño, de Caroline Roe, de Maria Mercé Roca, de Fonalleras, d’Antoni Puigverd, de Gironella, de Ponç Puigdevall, d’Aragó, d’Steiner, de Handcke, de Graves, de tants altres que ens proposen una nova visió literària de la ciutat. Menys convulsa, més diversa, més plural, més rica de matisos. Sempre tributària de Bertrana, de Pla i Cargol, de Montsalvatge, de Palol, de Rahola.

Cent anys de lluita entre la vida i la mort, el cel i la terra, el bé i el mal, per dir-ho amb referències a contraris de Granell i per posar un guió a la història brillant i dramàtica de la ciutat contemporània.

L’àngel de la Catedral des del meu mirador esgarrapa la lluna i el finestral cec de la darrera volta de la nau, interroga el futur i es pregunta quines noves passions desfermarà la ciutat i la Catedral abans no s’obri amb els vitralls nous que s’anuncien.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 105-107)