Diari de Girona 

Aquest darrer cap de setmana ha plogut molt i en alguns moments els xàfecs han tingut una intensitat sobtada i amb quantitats preocupants. En els meus recorreguts per les terres de Girona he vist els alcaldes atrafegats amb la preocupació de les avingudes i crescudes dels nostres rius. Tots sabien, hora per hora, quan havia pujat el Ter, l’Onyar o el Fluvià, i quan havia començat a baixar el nivell de la crescuda. He vist la força de l’aigua al Bugantó, el Celrè, els barrancs de can Solà o de can Boix i a les rieres Verneda, Gotarra i Benaula. En el mosaic esplèndid de camins, camps i boscos entre Girona, Riudellots, Caldes, Cassà, Camllong i Quart, el paisatge xop regalimava riquesa i fertilitat, abundància, equilibri i un punt d’inquietud. Les cintes plàstiques dels bombers advertien amb un punt de precarietat del risc en algun gual d’aquests plans de terres que encara conserven alguna roureda d’arbres enormes, no gaire lluny d’on encara fa quaranta anys es pescaven barbs i bagres amb enfiles. A pluja batent, els itineraris alternatius, els camins comarcals, d’asfalt o amb formigó, són una guia entretinguda per la geografia de les masies d’una arquitectura de formes clares i netes, de coberts ben fets, de badius amples, de graners i pallers ben construïts i ara sovint reutilitzats. En els carrers dels pobles petits comença a barrejar-se amb la força de la humitat i l’olor de terra, l’aroma especial de la llenya que crema un punt fumada. Als bars hi ha colossals esmorzars de forquilla, trobades de negocis al voltant d’una taula, tot amb el sentit d’autenticitat de les activitats lligades molt profundament a la terra.

Aquests recorreguts són una lliçó permanent, un constant aprenentatge, la constatació de les preocupacions i de l’interès de les persones. Les elementals millores que fan la vida més agradable, més fàcil i aporten majors possibilitats de felicitat a les persones. És una qüestió de sensibilitat, de proximitat, de saber atendre les qüestions més directes, més quotidianes. Abordar de forma conjunta i atenta el dia a dia.

I una de les qüestions que apareix amb recurrència és la seguretat de les carreteres. Els punts negres, les cruïlles amb més accidents, i la resposta a vegades lenta i exasperant de l’administració. És el cas de la carretera de Girona a Cassà per Quart i Llambilles. És, com tothom sap, una carretera de molt de trànsit marcada per la proximitat d’una zona urbana potent, l’accessibilitat a la Costa Brava i l’activitat econòmica del rosari de poblacions que esmalten el seu recorregut. Una carretera que els veïns comparen amb el darrer tram de l’Eix transversal, la C-25 entre l’aeroport i Cassà per Riudellots i Campllong. Aquesta té com a mínim mitja dotzena de giratoris per desfer els nusos i donar garanties d’accés a les cruïlles, i tard o d’hora està destinada a ser potser més important que la C-250 (la de Girona a Cassà) sobretot quan s’aclareixi com serà la variant de Riudellots o quin serà el traçat definitiu de la prolongació de l’Eix transversal fins a la variant ara en construcció de Llagostera.

I en la comparació, els veïns s’adonen que la C-250 té una cruïlla molt perillosa: la de Llambilles a l’altura de l’estanc, amb mala visibilitat i molts accidents, alguns mortals i reiterats. Aquesta cruïlla espera de fa temps una solució. La més fàcil i ràpida: un semàfor. Un semàfor que permeti entrar i sortir del nucli de Llambilles i del camí de Llambilles a Campllong sense riscos ni perills, sense haver de jugar-se la vida cada vegada que es vol anar amb cotxe a Girona o Cassà o simplement cada vegada que s’ha d’anar a treballar. Un semàfor com els que s’han instal·lat a Quart o al trencant de Palol d’Onyar, també en el terme de Quart. Els veïns es pregunten com és que ningú no respon a la demanda d’aquesta regulació, quina diferència hi ha amb les altres cruïlles de la mateixa carretera o amb les de la C-25. I tothom sap que en l’actual configuració d’aquesta carretera cada cop més urbana ja no hi fa res un semàfor més o menys. Ja ha adquirit un caràcter de via d’accés i de distribució a la gran àrea urbana de Girona que no permet les alegries d’una via ràpida sobretot perquè els seus trams urbans són cada cop més llargs i poblats. Ara ja ha de primar l’interès de la regulació del trànsit i de la seguretat viària per damunt de la rapidesa. Si no s’instal·la aviat aquest semàfor semblarà com si els responsables d’aquesta carretera haguessin decidit de tractar de manera diferent uns veïns i altres, i hem de suposar que no és pas aquesta la vara de  mesurar que fan servir. I si no és aquesta, què esperen? Els veïns d’aquesta cruïlla viurien més tranquils sense l’espectacle que han de viure amb massa freqüència dels accidents de trànsit i de totes les vides en joc. I els usuaris de la carretera aprendrien que la carretera no és només la línia més curta entre dos punts, sinó una xarxa d’interconnexions d’homes i dones que viuen en el territori i s’han de moure amb seguretat.

Si voleu veure l’edició en paper cliqueu aquí.