Diari de Girona

Fa uns mesos vaig publicar en aquest mateix diari un article reclamant a l’administració la instal•lació d’un semàfor a la cruïlla entre la carretera de Cassà a Quart i l’accés al nucli de Llambilles. Estava en plena precampanya electoral i el meu recorregut per tots els municipis de la demarcació em va dur un dissabte a l’estanc de la carretera a Llambilles. Hi havia gent esmorzant i no em va costar gaire de captar una preocupació generalitzada per la seguretat de la cruïlla, preocupació augmentada per alguns accidents que s’havien produït recentment. Era fàcil de sentir repetir allò que hem sentit tantes vegades quan l’administració ha donat respostes tècniques o burocràtiques a problemes reals: haurem d’esperar a veure algun mort perquè es decideixin a instal•lar un semàfor en aquesta cruïlla? Vaig ser sensible a aquest argument i vaig escriure l’article.

Ara, a finals d’agost s’emprendran els treballs necessaris per a la instal·lació del semàfor reclamat. He tingut la sort i el privilegi de poder fer i fer fer allò que havia reclamat com a diputat. Espero que la solució sigui eficaç, aporti seguretat i estalviï uns quants ensurts diaris. Es tracta de deixar clar amb una acció de govern que donem prioritat a les persones per damunt dels cotxes. Així de clar. Primer les persones, després els cotxes. Estic volent dir que el valor afegit de la seguretat que aportarà aquest semàfor té com a contrapartida un alentiment del trànsit i la creació de l’única interrupció semafòrica des de Palamós fins a Girona i l’accés a l’autopista per Girona sud. Aquest era l’argument amb el qual els tècnics es mostraven reticents a la instal•lació del semàfor.

I aquest argument és vàlid ara per deixar clar que estem parlant d’una mesura provisional i que l’eficiència reclama que es pugui recuperar quan abans millor un recorregut viari sense interrupcions entre Girona i la Costa Brava. I això comporta deixar molt clar que tan bon punt hagi quedat instal·lat el semàfor adquireix prioritat el projecte de la variant de Llambilles. Una variant que no té gaire traçats possibles i que s’hauria de considerar el límit per acotar i definir el creixement urbà d’un municipi que, ara per ara, té un creixement excessivament dispers i que s’haurà de concentrar i compactar. Aquesta és la part de feina que pertoca al municipi que haurà de definir un marc urbanístic que sàpiga sobreposar-se a la pressió del mercat i a les exigències que genera la proximitat de Girona. De la mateixa manera que amb el semàfor hem fet prevaler els drets dels ciutadans, aquests han de veure’s garantits i protegits per l’urbanisme del futur, amb l’objectiu de preservar la qualitat de vida i un model que ha atorgat fins ara un gran valor al territori, al paisatge i a la preservació d’un entorn de grans valors forestals i agrícoles. Vull dir amb tota sinceritat que un cop abordat el tema de la variant ha de quedar clar per tothom que la nova variant no ha de ser i no podrà ser l’esquer de futurs creixements en un procés imparable que va generant noves demandes de carreteres a mesura que les vores de les actuals es van omplint i densificant d’activitats econòmiques o de promocions residencials. La lògica territorial del municipi es regeix pels seus instruments de planejament que encaixen amb la lògica d’una xarxa de carreteres que ha de respondre a una demanda determinada. La carretera vella semàfor inclòs poden passar a ser un vial del municipi que articuli determinats creixements i que aporti cos i massa crítica a un entorn determinat, però en canvi la futura nova variant haurà de ser un referent per ella mateixa i en relació a la via verda de l’antiga línia del ferrocarril i a un sistema de sòls agrícoles i forestals i d’espais lliures que són el paradigma de la qualitat de vida que han triat els habitants d’aquesta població.

Confio que la mesura provisional que hem adoptat doni els resultats que tots volíem, que els habitants de Llambilles respirin i dormin tranquils i que sortir a la carretera una, dues, tres o quatre vegades al dia no esdevingui un risc permanent. I confio també que quedi clar que el Govern de Catalunya és un govern que vol i sap escoltar, que és un govern que entén els problemes i que atén les demandes ciutadanes que es plantegen amb raonabilitat i amb la col·laboració institucional de tothom. Ara no es tracta que ningú es pengi medalles. N’hi ha prou amb fer les coses que calen i fer-les bé.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.