El Punt Avui

Hi ha una bona colla de vaixells associats a l’exili republicà. Els de més ressonàncies, entre molts d’altres, el Sinaia, que va fer el viatge de Seta a Veracruz (26/5/1939-13/6/1939), el Winnipeg que va arribar a Xile el 3 de novembre de 1939 amb 2.200 passatgers, l’Ipanema i el Mexique que van portar a Veracruz també el 1939 respectivament 994 i 2067 passatgers i el Nyassa que va fer l’any 1942 tres viatges a Veracruz amb un total de 1761 passatgers. Tots refugiats a conseqüència de la Guerra Civil espanyola. A Mèxic s’estima que acollits pel Govern de Lázaro Cárdenas que havia mostrat de forma molt explícita i militant la seva adhesió i afinitat amb el Govern de la Segona República n’hi van arribar entre 20.000 i 28.000.

La bibliografia sobre l’exili català a Mèxic és abundant. És bo de recordar ara el llibre de Dolors Pla Brugat: Els exiliats catalans a Mèxic. Un estudi de la immigració republicana (Afers, 2000; 1999 en castellà en edició del Instituto Nacional de Antropología e Historia/Orfeó Català de Mèxic i Libros del Umbral). El Dietari de viatge, De França a Mèxic, d’Artur Bladé i Desumvila que ha editat el seu fill Artur Bladé Font (Barcelona, Duxelm, 2014) és un relat precís del viatge a Mèxic des de Marsella, via Casablanca, primer amb el ‘Maréchal Lyautey’ i després amb el ‘Nyassa’ que va arribar a Veracruz el 15 d’octubre de 1942. El Segundo diccionario de los catalanes de México de Gemma Domènech i Casadevall, Salomó Marquès, José M Murià i Angélica Peregrina (abril de 2021, edició del Colegio de Jalisco/Institut d’Estudis Catalans) conté prop de 2.700 entrades que aporten perfil i rostre a un percentatge rellevant dels catalans de Mèxic.

No cal dir que l’exili de centenars de milers de republicans espanyols i catalans, famílies senceres, famílies trencades, és només una de les dramàtiques conseqüències de la guerra. La principal fou d’una banda la destrucció i la mort ocasionada per la pròpia guerra i per damunt de tot la implantació a Espanya d’una dictadura feixista. La dictadura va sembrar el terror amb les depuracions i els judicis sumaríssims i les execucions que se’n derivaven. La liquidació dels règims autonòmics de Catalunya i el País Basc, la repressió implacable, el genocidi lingüístic, la desarticulació del teixit associatiu i cultural anaven íntimament lligats.

És indubtable que ara més que mai cal que la llei de la memòria històrica abordi definitivament totes les qüestions que es deriven de la guerra i restitueixi el reconeixement individual i col.lectiu dels drets i de les llibertats que van ser sistemàticament conculcats durant dècades. No de forma abstracta sinó a títol individual de tots els represaliats, un a un, i de tot el teixit associatiu desmantellat pel franquisme. La memòria és només una eina; és el baluard de la història que és l’encarregada de restituir el fil de la peripècia col.lectiva i d’interpretar-la sense concessions de cap mena a actituds revisionistes que tractarien de justificar i de legitimar la sublevació feixista i totes les conseqüències que se’n van despendre i que les vacil·lacions republicanes no justificaven.

Vivim ara un episodi singular i gravíssim d’atac frontal a la memòria i a la història. Es tracta de la decisió de l’Ajuntament de Madrid de tornar al nomenclàtor de la dictadura i suprimir el carrer dedicat al vaixell SINAIA, per restablir el nom del carrer del creuer ‘Baleares’. Com si en el joc de les dues Espanyes hi pogués haver una simetria entre el vaixells que salven vides i els vaixells que maten. L’excusa és una sentència judicial que dicta que cal restituir els vells noms als carrers de Madrid. Sobre aquesta base l’Ajuntament de Madrid ha optat per conculcar tots els principis morals, polítics i jurídics, àdhuc constitucionals, i de forma indiscriminada ha tenyit de nou el mapa de la ciutat de noms associats al feixisme.

No cal dir que la futura nova llei de la memòria haurà d’atendre aquestes eventualitats i haurà de situar fora de la llei qualsevol intent de rescatar un passat negre i abominable. La reconciliació, la superació dels paranys del franquisme, no passa per la neutralització i l’oblit dels crims comesos, siguin quins siguin. Passa per restituir legitimitats abolides i per reconèixer llibertats trepitjades i apartar per sempre les temptacions de retornar al passat. Es comença pel simbolisme i s’acaba en una nova realitat que esfereeix.