Pròleg a De l’Àfrica a l’Antropologia. Assaigs en homenatge a Lluís Mallart. Girona, Institut Català per a la Recerca del Patrimoni Cultural, 2014

Tinc damunt la taula els dos volums del llibre de Lluís Mallart, El sistema mèdic d’una societat africana (I i II). Els evuzok del Camerun (Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2008), que és en un cert sentit el compendi de tota una vida plena.

Hi conflueix tota l’experiència viscuda des del 1961 i concretada en el terreny acadèmic a partir del 1971, primer amb la seva tesi de tercer cicle (Magie et sorcellerie evuzok), més endavant, el 1987, amb la seva tesi doctoral (La forêt de nos ancêtres), i finalment, aquests dos volums publicats primer en francès, el 2003 i en català, com dèiem, el 2008.

Sabem molt poques coses i, malgrat tot, la ignorància és atrevida. Per sort, a mesura que ens fem grans, prenem molt clarament consciència de la limitació i la petitesa dels nostres coneixements. I obrim atentament els ulls a totes les coses que ens hem perdut al llarg de tota una vida, bé sigui pel fet de tenir la mirada concentrada fixament en un únic camí, bé perquè ens hem mogut en un món compartimentat i fragmentat. La cultura occidental viu molt de l’autopropulsió dels seus compartiments estancs. Som endogàmics i tancats, i ens perdem sempre la mirada i el pensament dels altres. La nostra centralitat ens asfixia i ens adorm, i potser aquesta és la base de la nostra pròpia decadència política en un món sacsejat i trasbalsat per un univers en moviment.

Vinc del camp de la història i, des d’aquest camp, sovint ens hem mirat amb un punt de distància i amb una manca absoluta d’interdisciplinarietat les disciplines que s’han apropat a les societats d’una manera diferent, tractant d’entrar-hi a fons, al cor mateix de l’ànima dels pobles, de les llengües, de les cultures. Aquí, una visió simplificada de l’estructuralisme que en un cert sentit negava la dimensió històrica de les formacions socials, ens va condicionar.

Aquests han estat els meus pensaments a l’hora d’apropar-me al conjunt de materials que inclou aquest volum de reconeixement i d’homenatge a Lluís Mallart. Amb el seu contingut a la mà, no hem tingut cap dubte que si l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural vol alçar la mirada i situar-se com un referent en matèria de patrimoni, ha de partir d’una visió i d’un concepte del patrimoni que desbordi el marc estret i massa acotat de les nocions convencionals.

La vida de Mallart, les adhesions, les amistats, les fidelitats, les complicitats, el seu mestratge i els seus deixebles dibuixen un univers apassionant, que assumim amb plenitud com la trajectòria i l’aportació d’un antropòleg català que ha estat capaç de girar el mitjó, d’entrar en la realitat dels pobles, de les llengües i les cultures que ha estudiat defugint qualsevol paternalisme, mirant de posar-se a la pell de l’altre fins a esdevenir l’altre. Capgirar la mirada, defugir la curiositat malsana des de la pretesa superioritat cultural i estar en disposició d’aprendre, des de baix, un nou sistema de valors, de referents i de coneixements, diferent i igualment valuós per molt que s’allunyi de la nostra tradició de segles de cultura adquirida i sedimentada.

Crec que totes les contribucions d’aquest volum ens situen davant l’envergadura de l’obra de tota una vida, i crec que el treball introductori que signen Michel Houseman i Ramon Sarró ens aporten tots els elements necessaris per desvetllar l’interès i el reconeixement per la trajectòria personal i acadèmica de Lluís Mallart. I per incorporar-lo de ple al bagatge i el patrimoni intel·lectuals de la cultura catalana, capaç de mirar la realitat multiforme del món.

El text de caire més personal i intimista que li dedica Josep M. Comellas adquireix una tendresa gairebé poètica, més enllà d’un fervor filial que destil·len tots els treballs del volum, uns de caire més personal i d’altres de caire més acadèmic, però tots en disposició de reconèixer fets tan elementals com que «Quan Lluís Mallart arribà al Camerun, l’antropologia mèdica no existia. L’antropologia catalana, tampoc».

I també, per desmuntar el meu escepticisme inicial, la constatació que fa el mateix Comelles:

Curiosament, la radicalitat etnogràfica del text converteix l’etnògraf en historiador

[…]. Això és així perquè la voluntat de l’autor en la primera part del text era posar a disposició de l’estudiós un fons documental excepcional, que avui ha deixat de ser etnografia per convertir-se en la història de gent anònima que no ha tingut mai «quien les escriba», fins que ell n’ha assumit la responsabilitat.

I així hem tancat el cercle. Etnografia, patrimoni i història, associats interdisciplinàriament per desmentir definitivament una cultura de compartiments estancs que ens havia portat al bloqueig estèril.

Mallart, des de mons diversos —Àfrica, França, Catalunya, Olot…—, dibuixa un arbre de moltes arrels o els boscos de molts avantpassats, units pel seu tronc, elaborats en el seu pensament i en el seu sentiment que ha pogut superar les aparents contradiccions només entrant en la profunditat diferent de cadascuna de les arrels.

Aquesta és segurament la millor síntesi d’una vida dedicada a girar el mitjó de les nostres visons de la vida, de les societats i del món: «Com sovint ho ha expressat, a la terra dels beti hi va descobrir un sistema de pensament tan interessant que la gent a la qual provava de convertir al cristianisme el va acabar convertint, a ell mateix, a l’antropologia», diuen Houseman i Sarró en la introducció que ara llegireu.

Vist amb perspectiva, no és només una conversió a l’antropologia: és en molt bona mesura l’origen d’una cosmovisió des d’uns fonaments nous carregats de saviesa popular, de sentiments, de l’expressió filosòfica i poètica, del ritme de la vida humana i de la seva interacció amb la natura. La pluja, i el vent, i el riu, i el verd, i el bosc, i la vida. Vet aquí la trajectòria emocionant, des de la fe fins a la solidaritat humana, per mirar-se les coses amb un aire diferent. Una mirada científica però, això sí, carregada d’una immensa tendresa.