Diari de Girona 

La Fundació Josep Pla ens proposa  des del 21 de juny i fins el febrer de l’any que ve una petita delícia amb el títol “El temps que fuig”. Anna Aguiló que dirigeix la Fundació ha exercit de musa inspiradora d’aquest exercici senzill i clar de literatura i art. Amb un cert aire grec, mirada clara, pell brillant, somriure discret, l’Anna administrava els moments previs a la cerimònia inaugural en una casa de poble, amb eixida, pou i safareig, amb un públic heterogeni i atent disposat a deixar-se seduir per un acte de normalitat cultural.

El fil argumental de l’exposició són textos comparats de Josep Pla a Les hores i de Narcís Comadira a les seves Composicions de lloc al Quadern setmanal dels dijous a El País. Il·lustren els textos de Comadira els dibuixos que ha anat publicant en el mateix suplement i des de la paret dialoguen amb els textos de Pla, oberts, plans, solemnes, com un missal, amb lletra grossa i relligat vermell en un faristol continu que els posa a mà del lector i el visitant. El temps transcorre per tots dos autors implacable en un cicle que és climàtic, vegetal, litúrgic, floral, ambiental. És un vent, un cert aire, una olor, un temps suspès, un arbre, una flor, un mes, un dia, una festa. Hi ha un temps que fuig i inexorable no torna; el nostre temps, o nosaltres temps, perquè la vida és sempre nova. Hi ha però un temps cíclic que torna. Tornaran cada any els ametllers o les ginestes, els abrils o la pluja, l’aire càlid o la xafogor total. Ens ho mirarem amb ulls diferents d’uns altres temps més trepidants, però encara confio que ho sabrem veure, que ho sabrem viure i sabrem gaudir-ne i ensenyar els altres a gaudir-ne igual. No tornaran, en canvi, ni la Candelera, ni el Corpus, ni el mes de Maria, ni es repetiran els escenaris de la memòria que en Pla i  Comadira a cinquanta anys de distància són tan coincidents i que en canvi ara mateix un adolescent d’avui no sabria comprendre ni molt menys no sabria explicar.

El punt màgic de la intuïció de l’Anna Aguiló és aquest pont entre un prosista pur i un poeta posat a prosista. Un pont que s’entén i que funciona. Funciona la llengua,  funciona la literatura, funciona l’exercici de comprimits de literatura comparada. El temps fuig, però en els cinquanta anys que separen Pla de Comadira fuig més lentament que ara. La mirada enrere ens assabenta d’un ritme diferent, lluny de la voràgine que ens devora, ara. Hi ha olors (de col bullida), hi ha festes, hi ha ambients, hi ha una sociologia, hi ha un teló de fons que s’assembla. L’evocació és eficaç per això i perquè a prop i lluny un de l’altre s’assemblen i es distancien. Hi ha un fil conductor de mestre (de prosa) a deixeble, i hi ha un alliberament reconegut del deixeble que vola sol amb estil propi i marca distàncies amb el mestre. El catàleg com un petit llibre laic de salms es devora una i altra vegada, com una guia segura, total, literal, de l’exposició.

Van oficiar la cerimònia inaugural en Xavier Pla, com de la casa, més per la casa que pel nom, en Modest Prats, el mateix Comadira i en Frederic Sunyer com a president de la Fundació. Xavier Pla va ressuscitar la provocació inicial (de Prats a Comadira) de Cinc potes de Girona, va citar Gabriel Ferrater i va llegir Comadira.

En Comadira va resseguir el fil del seu pròleg, la il·lusió excitant de la proposta i la por del risc que comportava, les trobades i els consells d’en Pla (“escrigui que m’han dit que ho fa bé”) per concloure amb la satisfacció del resultat.

En Frederic Sunyer va ser discret i cortès. En Modest Prats ens va regalar amb una dissertació sobre el pas del temps (el temps que fuig de pressa en el rellotge de sol del Nord gironí) des de la Bíblia als contemporanis, de la tradició escolàstica a la síntesi brillant de Quevedo, de Pla a Comadira.

Amb una conclusió excitant. Aquesta és una exposició que ens podem permetre, és un símptoma de normalitat. Normalitat com a antídot a l’excitació constant de les urgències històriques.

La discreta normalitat és ara per ara un silenci clamorós i poca difusió. És potser que aquesta normalitat és només l’excepció empordanesa? O cecs per tantes urgències històriques passa només que no ho hem sabut veure? Considereu-ho una invitació a un recorregut pausat per les sales de la Fundació Josep Pla de Palafrugell. És un fruit saborós per a l’estiu, la tardor o l’hivern. Després quan sortiu al carrer veureu les coses del món i el nostre país d’una altra manera.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.