Pròleg a Els terratrèmols dels segles XIV i XV a Catalunya, de C. Olivera, E. Redondo, J. Lambert, A. Tiera Melis i A. Roca. Barcelona, Institut Cartogràfic de Catalunya, 2006

Aquest llibre recull i interpreta totes les dades conegudes sobre els moviments sísmics que es van produir a Catalunya als segles XIV i XV.

Es tracta d’un treball interdisciplinar on es combinen les dades i les precisions sobre la cronologia, les característiques, la intensitat, els epicentres dels sismes i la interpretació de les reaccions socials i del poder davant de fenòmens que alteraven la convivència i la cohesió social del sistema. Tot referit al context de crisi i davallada demogràfica i econòmica i de trasbals social que van comportar aquests segles després d’una seqüència imparable on es combinaren les collites, les fams, les pestes i els daltabaixos socials.

El llibre tracta amb precisió i minuciositat tècnica i històrica del terratrèmol del 3 de març de 1373, amb epicentre al comtat de Ribagorça, de la sèrie sísmica de l’any 1427 i, molt especialment, dels terratrèmols del 19 de març amb epicentre a Amer i del 15 de maig amb epicentre a Olot i la vall d’en Bas, del de  2 de febrer de 1428, amb epicentre entre Camprodon i Puigcerdà, però amb un amplíssim radi d’incidència i uns efectes devastadors amb una xifra de morts superior al miler i, finalment, del sisme del 25 de maig de 1448 amb epicentre al Vallès Occidental.

Amb un aparell bibliogràfic molt acurat i ben detallat en diversos apèndixs documentals i interpretatius disposem ja de l’estudi que, a criteri dels especialistes, tanca en molt bona mesura els punts foscos i fixa les característiques dels moviments fins a destriar d’entre totes les aportacions conegudes els casos certs i incontrovertibles dels casos falsos, duplicats o simplement interpretats de manera errònia.

D’aquesta manera els científics tenen ja les eines per fer les seves sèries i per interpretar els fenòmens geològics que en el passat han sacsejat la nostra terra, i els científics socials es poden ja nodrir d’un bagatge documental molt extens per tal d’interpretar les conseqüències d’aquests fenòmens en la societat.

De fet, un recorregut pel regest extensíssim de documents ens posa davant l’evidència de la preocupació del poder civil (el rei i els jurats de les ciutats) i del poder eclesiàstic (bisbes, abats i capellans) per la reconstrucció material dels desperfectes i la desolació ocasionades pels sismes i per la reconstrucció moral i social de l’ordre establert, en un intent sistemàtic de tornar totes les coses al seu lloc i recompondre els mecanismes ordinaris d’una societat jerarquitzada i estamentalitzada, però fràgil i feble.

La imatge esglaiadora i romàntica alhora dels merlets del campanar del monestir de Santa Maria d’Amer, rodolant i desplomant-se damunt la volta de l’església i esfondrant-la fins a caure damunt l’altar major, i les cadires del cor que van quedar completament destrossades, o el trencament de mitja rosassa de Santa Maria del Mar, el 2 de febrer de 1428, esclafant alguns   fidels amb les pedres, i esclafant-ne uns quants més la multitud esporuguida són només episodis àlgids i documentats d’efectes molt més demolidors. Olot, el 1427, i Camprodon el 1428, van quedar enterament assolades i calgué emprendre treballs de reconstrucció integral fins i tot en nous emplaçaments. L’efecte dels terratrèmols no estalviava pena a ningú ni a cap estament, però ens costa encara fer-nos una idea del patiment del conjunt de la societat, dels pagesos, dels menestrals, de tota la població.

Sabem, en canvi, amb més precisió que el daltabaix va provocar un autèntic moviment expiatori i una exaltació de la religiositat, induïda sovint per les prèdiques. Oracions, processons i prèdiques s’orientaven a aplacar la ira de Déu i a retornar la calma a la divinitat prohibint la blasfèmia, el joc, la luxúria, la usura i en general els comportaments fora de l’ordre establert.

Emergeix amb nom propi en aquest context, com quasi sempre que hi havia avalots massius, la figura d’un predicador amb molt predicament i una gran requesta que senyorejà per les ciutats de Catalunya requerit pels jurats o enviat pels reis. Fra Matteo Gemini, de la ciutat siciliana d’Agrigento esdevé així una figura cabdal per entendre molts aspectes de la documentació i la relació que s’establí entre el poder, els diferents poders, per mirar de reconstruir les peces d’un conjunt desballestat.

No he pogut trobar millor manera de sintetitzar tots aquests efectes que citar de forma extensa un apartat de l’apèndix 4 que, malgrat el seu caràcter apendicular, esdevé una peça central per a facilitar la interpretació de tots els fenòmens que el llibre analitza:

A Catalunya entre 1373 i 1448, les forces desfermades de la natura, a més de sotragar el sòl, modificar-ne la tectònica i provocar fortes remors, van desconjuntar les bigues i les parets de tota mena d’immobles, esfondraren les construccions damunt dels seus ocupants, privant-los d’un enterrament en lloc i amb cerimonial adients, i van afavorir en aquelles àrees on la fusta tenia un paper important en les estructures dels edificis, l’aparició d’incendis entre els enderrocs. Aquest conjunt de fenòmens esfereïdors generaren entre els supervivents una gran angoixa, una autèntica histèria col·lectiva. Els habitants de les àrees devastades, espantats davant la caiguda indiferenciada dels bastiments, van fugir precipitadament de les respectives llars, amb els fills, tal com anaven vestits, alguns fins i tot nus, cap els horts i camps de la rodalia. (…) .Un seguit de sacsejades intenses va malmetre, doncs, els equilibris interns de la societat, va provocar una pèrdua sobtada dels respectius status. Tothom, sota els efectes del pànic, perdé el control dels seus gestos. Membres de tots els col·lectius, quan els bastiments començaren a trontollar, van fugir esfereïts de les seves respectives mansions i tuguris cap als espais oberts, on es van barrejar, prescindint de divisòries socials o morals. Les autoritats esporuguides semblaven menys dignes d’obediència; la humiliació dels prínceps era considerada pels seus respectius subdits com amenaçadora i providencial alhora. Les forces desfermades de la natura no respectaren monestirs, esglésies, murades, castells, palaus, ni torres; els sismes van transformar en trampes mortals els símbols mateixos de la seguretat i del prestigi civils i espirituals, desbordant l’experiència personal i la capacitat d’anàlisi dels testimonis”.

És un compendi molt exacte dels efectes dels terratrèmols en la societat. És el que calia per integrar tots els enfocaments i saber ben bé de què estàvem parlant.

Aquest llibre veu la llum a l’inici de 2006, any de creació de l’Institut Geològic de Catalunya en aplicació de la Llei que es va aprovar pel Parlament el desembre de 2005. L’Institut Cartogràfic que ha acollit durant dues dècades el Servei Geològic de Catalunya el publica en el seu nom i com apadrinament del nou Institut.