Pròleg a Girona era Sant Gregori,  de Xavier Carmaniu. Girona, CCG Edicions i Fundació Valvi, 2009

 Els assentaments humans, les relacions socials, les concentracions urbanes transcendeixen sempre els límits administratius. El mapa municipal en la seva actual configuració és un conglomerat desigual fruit de processos històrics vinculats a les jurisdiccions, a les relacions entre poders eclesiàstic, nobiliari i monàrquic, a les lluites entre ells i al combat dels habitants dels municipis per tenir una representació pròpia i lliure.

 És un fet conegut, doncs, que el territori de Girona va experimentar diferents processos de poblament de certa rellevància amb anterioritat a la mateixa fundació de la ciutat de Girona pels romans. Així, els jaciments paleolítics de les terrasses del Ter al puig d’en Roca, o els assentaments defensius de Sant Julià de Ramis apareixen amb tota naturalitat com els antecedents històrics, remot un, directe el segon, de Girona. Hi ha, en aquest sentit, un ampli territori que es conforma com l’espai natural on la proximitat de l’aigua del Ter i el seu aprofitament per a usos de subsistència, agrícoles o de transformació, defineix diferents models de poblament lligats a primitives villae i a posteriors parròquies, a dominis feudals i eclesiàstics.

 La interrelació entre els assentaments de la supervivència, en el context prehistòric,el desenvolupament de les tècniques agrícoles i el nou poblament i les necessitats defensives acaba configurant un territori marcat des del segle I abans de Crist per la relació entre ell i la fortalesa defensiva traslladada pels romans des de Sant Julià de Ramis als turons del peu de les Gavarres en la fundada Girona. Ciutat romana, fortalesa emmurallada, i primers compassos del cristianisme estableixen una relació de dependència entre la ciutat i el territori circumdant que s’estira o s’afluixa segons els moments i les circumstàncies històriques.

 Aquest és el context en el qual s’ha d’emmarcar aquest llibre d’en Xavier Carmaniu, que explora una part d’aquestes relacions lligades amb el fet administratiu del canvi de dependència municipal de Sant Ponç de la Barca, Fontajau, Taialà i Domeny, l’any 1974 en incorporar-se al terme municipal de Girona i alterant d’aquesta manera el terme municipal de Sant Gregori.

 La frontera de 1974 serveix Carmaniu per traçar un relat molt instructiu dels fets més rellevants d’aquests territoris de Sant Gregori, abans de la seva integració a Girona. Hi veiem per als temps medievals algunes dependències jurisdiccionals, per exemple, amb l’església de Girona i, més concretament, amb Sant Feliu  i hi veiem per a dates més recents un conjunt d’esdeveniments lligats a la immigració,a les polítiques d’habitatge o a les polítiques de previsió social amb la construcció de l’hospital-residència de la Seguretat Social. Tots aquests fets queden marcats directa i indirectament per la proximitat de la ciutat veïna, limitada primer, i encongida i comprimida en el seu recinte fortificat i expansiva i dominant després, un cop trencat aquest cerclem secular. D’aquesta manera, Carmaniu ens dibuixa una història de parts de Girona que fins el 1974 no en formaven part, depenien administrativament del terme municipal de Sant Gregori i havien acabat sent objecte d’unes dinàmiques econòmiques socials i demogràfiques induïdes, en part, per la proximitat de la gran ciutat.

 Té una especial rellevància el coneixement més detallat, i la interpel·lació a tothom per a un millor coneixement posterior, del fenomen del barraquisme a la vora del Ter, vinculat a la immigració,i les seqüeles posteriors de les inundacions de 1962, amb la construcció de nous polígons d’habitatges protegits d’iniciativa pública o privada, i a les mesures pal·liatives adoptades davant de l’emergència amb la construcció precària i d’una considerable permanència dels albergues provisionales. El conjunt de documentació que aporta Carmaniu i el testimoni gràfic magnífic que incorpora ens posa en la pista de qüestions que ens han passat per alt,que podem perdre’n el rastre, i que en molt bona mesura ja només queden gravades en la memòria històrica de les persones que ho van viure directament. Fet que ens posa en contacte amb la fragilitat de la nostra pròpia història i la incapacitat manifesta de forma reiterada de fixar els elements bàsics, testimonials i documentals de fets que se situen en la nostra més estricta contemporaneïtat.

 La paradoxa que ens evidencia Carmaniu és que poden haver durat més en els pergamins els testimonis dels vells dominis rurals que, en els documents recents, el testimoni de les noves generacions de gironins avui ja plenament incorporats al teixit social del territori de Girona, amb unes quantes anelles perdudes per manca de referències documentals conservades.

 Aquesta nova aportació obre camins nous a la recerca i situa en l’agenda dels historiadors del futur la necessitat d’abordar els aspectes essencials i institucionals del territori de Girona, la ciutat gran fora muralla, la conflictivitat territorial en aquest àmbit, la ideologia urbana del creixement, la tipologia del mapa municipal i les seves causes i conseqüències, i la petjada social, demogràfica, dels assentaments humans conduïts, de forma que no atenien a les imaginàries ratlles del mapa administratiu, sinó sovint també a l’atzar aleatori de decisions calculades o arbitràries segons els casos.

 La lliçó més evident de l’aportació de Carmaniu és segurament la necessitat urgent d’establir un cert ordre metropolità que garanteixi la qualitat dels serveis i la seva excel·lència alhora que preservi els valors essencials de la identitat i la singularitat del territori en les seves diverses i múltiples expressions.