El Punt Avui

Durant molts anys hem defensat que la inversió des del sector públic havia de tenir com a principal valor afegit la resposta a les necessitats bàsiques de la col·lectivitat, la dinamització de l’economia, la potenciació de l’equilibri territorial, l’aprofundiment de la cohesió social i la defensa de l’equitat.

Les oposicions successives i també algunes entitats corporatives han reclamat més i més inversió pública en una espiral inacabable. A cada nou esglaó de major inversió pública hi corresponia una denúncia de mancances i dèficits en equipaments i infraestructures. Tant és així que sovint tots havíem arribat a fer servir la licitació i la comparació d’un any amb l’anterior com a paràmetre per a mesurar la capacitat real dels governs de respondre al doble repte de reduir el dèficit acumulat d’infraestructures i de mantenir un estímul permanent per a la creació d’ocupació.

Aquest criteri ha desaparegut de les agendes públiques d’aquells que fins ara no paraven de reclamar. Sobre aquest silenci sobtat han començat a construir la nova  teoria de l’herència nefasta com a única justificació de l’absoluta paràlisi.

Ha deixat de tenir valor el pes de la inversió en ella mateixa i el volum real de les necessitats acumulades i de les exigències d’una població que no parava de créixer. La referència ja no és la cohesió social i ha començat a prevaldre, com a únic argument, la dificultat afegida per la crisi a un sistema tensionat per la necessitat de recuperar un endarreriment acumulat històricament.

Fins i tot ha deixat de tenir sentit i valor el pes acumulat per la continuïtat institucional i per l’assumpció responsable de decisions pretèrites que comportaven ja un allargament considerable en els terminis del deute i feien créixer el seu volum.

S’ha construït, així, tot un sistema de valors esbiaixat que només ha considerat alguns aspectes del problema i ha deixat de banda altres qüestions d’igual o major rellevància. Ha dominat la voluntat de buscar culpables per damunt de la de voler trobar solucions; s’ha insistit més en la deconstrucció de l’herència que en la seva valoració ponderada. Ha prevalgut més un instint de demolició indiscriminada que l’adequada valoració dels diferents factors que han incidit negativament en els comptes públics, començant per l’espectacular caiguda dels ingressos i de la recaptació de les administracions.

La caiguda dels rendiments de la fiscalitat, efecte i causa, alhora, de la contracció de l’activitat econòmica, no s’ha considerat una dada rellevant del problema i s’ha estimulat una política restrictiva de tal magnitud que hem arribat al punt en què el peix que es mossega  la cua s’acosta a l’inici del seu cap. L’estalvi i la contenció necessaris, aplicats amb radicalitat indiscriminada, acaba per forçar una caiguda del consum i de l’activitat amb efectes demolidors sobre l’atur. El peix no només es mossega el cap, sinó que comencem a viure una etapa en què els estalvis foraden les tovalles.

Algú, però, s’ha aturat un sol moment a pensar on seríem avui sense les escoles i els instituts que s’han construït? O sobre el grau de seguretat de la nostra societat si no s’hagués culminat el desplegament dels mossos d’esquadra i la política dels serveis d’emergències amb la corresponent dotació dels serveis i equipaments necessaris? O sobre el risc de saturació i sobreocupació de les presons catalanes i la importància dels nous centres penitenciaris construïts o en construcció? Algú pot posar en dubte la xarxa dels centres d’atenció primària i la d’hospitals que modernitzava instal·lacions obsoletes i no sempre ben gestionades per un mapa més d’acord amb la demanda real de la població? O creure que es pot defensar una política d’accés de la dona al mercat de treball i de conciliació de la vida laboral i familiar sense l’impuls que s’ha donat a la xarxa d’escoles bressol a tots els municipi? Hi ha algú que vulgui tornar als vells edificis judicials més propis dels segle dinou? No vull pensar què estarien dient i pensant els ciutadans de Catalunya si no s’hagués fet un esforç considerable en el sistema de transport públic, a la xarxa de metro i a la millora de tota la xarxa d’infraestructures del transport. Hi ha algú que vulgui prescindir de determinats trams de carreteres millorades perquè s’estan pagant a crèdit i a termini? Quan, fa dos anys, era moda reclamar la col·laboració público-privada, algú posava com a objecció el fet ineluctable que els diners avançats pel sector privat s’haurien de tornar? I un apunt més. La col·laboració estreta entre el Govern de Catalunya i els governs locals ha donat fruits molt sòlids i madurs a favor de la cohesió social. Aquest és un valor amb el qual no es pot jugar i que ningú no hauria d’estar disposat a malmetre.

Tan miops som tots plegats, i principalment els responsables públics, que per un càlcul immediatista i tàctic ens estimem més la demolició de l’herència que la seva sàvia administració, des d’un reconeixement mínim i els necessaris replantejaments atesa la conjuntura i les dificultats actuals?

No serà que una política d’oposició de l’oposició té alguns rendiments immediats, però ens porta, inexorablement, a un sistema polític on preval l’estil de tirar-nos els plats pel cap, negar-nos qualsevol crèdit i alimentar el descrèdit?

Fa dos dies que ha començat la campanya electoral. No em fa gens feliç la forma que prenen els debats. En un altre ordre de coses m’esgarrifa pensar que en el bressol de les civilitzacions més clàssiques, no diré bressol de la democràcia perquè seria, a hores d’ara, un abús, en nom de no se sap ben bé què, s’estigui jugant el nostre futur més que no pas en les eleccions que tenim al davant. Com m’esgarrifa pensar que nosaltres mateixos podem arribar a tenir prou capacitat d’autodestrucció com per liquidar les conquestes més recents!

En aquest punt, crec, és la democràcia mateixa que està en joc. I no estem per malmetre les llibertats que no teníem i ara sí.

PUBLICAT A: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/471544-el-valor-de-la-inversio-publica.html