Diari de Girona

Pensar en el conjunt i actuar en el detall sempre ha sigut una bona manera d’encarar les coses  de la col·lectivitat i també de la vida de les persones. És evident que l’ambició, la utopia, els horitzons amplis, la perspectiva a llarg termini ens dóna sempre una dimensió de les coses que ho fa tot més abastable i més comprensible. Saber dibuixar aquests horitzons i seduir, engrescar, atrapar la complicitat de les persones és un mecanisme indispensable per convertir idees aïllades en un gran projecte. No es construeix un model de país, o de ciutat o, fins i tot, d’empresa sense la capacitat d’articular un discurs creïble, solvent, basat en el coneixement dels fonaments, de les arrels, del teixit que composa la realitat per després iniciar de forma gradual i segura la construcció efectiva del nou projecte.

Però la definició d’aquest pensament ampli passa prèviament per haver resolt les qüestions més peremptòries i elementals. L’experiència em diu que totes les realitats, socials i materials, són permanentment canviants. I que de la percepció d’aquest canvi en depèn la capacitat per atendre al detall més mínim i corregir les desviacions bàsiques que es puguin produir.

Naturalment, aquesta capacitat per avançar en el detall per arribar al conjunt passa per tenir les idees clares del que interpretem com la realitat normal desitjable. Si ens agafem l’exemple d’una ciutat, la nostra o qualsevol altra, la normalitat és tot el que representa la garantia del servei bàsic i la no alteració de les prestacions d’aquest servei bàsic. Posem per cas un carrer. Cal que tingui clavegueres eficients, separació de les aigües residuals i les pluvials, un bon paviment, voreres generoses i ben construïdes i afermades, un bon arbrat, un enllumenat eficient i sostenible. Un espai transitable que segregui amb seguretat cotxes i vianants. Doncs bé, l’anonmalitat, l’agressió al ‘model’ són les basses d’un paviment irregular, els panots aixecats i que ballen, les tanques de protecció despintades, rovellades i potser escrostonades, és una paperera arrencada, un arbre trencat o mort, un escossell buit, o ja el punt àlgid de l’anormalitat és l’eterna cançó de les rases obertes per les empreses de serveis en un inexplicable laberint incessant de tapar i destapar, ara pel gas, ara per l’aigua, ara pel telèfon, ara per la fibra òptica. L’objectiu hauria de ser situar les coses en el punt de la normalitat absoluta. Que res no alteri la visió de conjunt acabat, net, polit, fet.

Situem-nos en un punt de la nostra ciutat on conflueixen l’ambició de futur, l’anormalitat absoluta i la necessitat imperiosa de recuperar la normalitat del petit detall. La plaça d’Europa i el parc central. Aquí hi ha la clau de volta del gran projecte ferroviari. La part més aparatosa de l’obra ja està feta. D’aquí uns mesos començaran els serveis de l’alta velocitat entre Barcelona-Girona-Figueres i França. Anar a Barcelona serà un passeig, a Perpinyà un pensament, i anar a Madrid o a París una aventura confortable de poques hores. Canviarà l’escala de la nostra ciutat i viurem transformacions inesperades i positives. Començarem a veure el retorn de tants anys de molèsties i malentesos. Però quan ja circulin trens, quan l’objecte del desgavell ja s’hagi superat, a la superfície de la ciutat, a la pell de la ciutat quedaran les ferides. Com  i quan es reconstruirà el teixit urbà? La trama dels carrers, les places, els parcs, quan tot el que passi en el subsòl deixarà de ser un malson per la superfície de la ciutat? Quan la plaça recuperarà estructura de plaça? Quan  l’escultura d’Alfaro tornarà al seu lloc originari? Quan els nous espais recuperaran el sentit elemental del passeig, el joc, el descans? Quan els colors dels liquidàmbars ens faran oblidar la pols i les màquines? Queda per fer segurament el més fàcil i el menys costós. Però s’ha de fer i s’ha de fer ràpid per tornar l’alegria als veïns de Sant Narcís, de la plaça d’Europa, del parc Central de Santa Eugènia. Quan les inversions multimilionàries s’acaben arriba l’hora dels petits detalls. Tornar a la normalitat perduda allò que reclama normalitat cada dia.

Per molts inventaris, reculls, estadístiques, maquillatges, canvis d’orientació, noves direccions, grans equipaments, que es facin o es posin en servei, el que compta finalment per l’edifici és la cohesió social i la satisfacció quotidiana de veure les coses elementals fer-nos la vida fàcil.