El Punt

Qui més qui menys, té al cap com és la Catalunya d’avui. On es concentra la població, com es distribueix l’activitat econòmica, com evoluciona l’agricultura, com es transforma el paisatge. Quines permanències del passat ens assenyalen amb precisió les nostres arrels, quines aportacions del present ens marquen el canvi i la diversitat.

El paisatge territorial i humà és dinàmic, canviant, en permanent evolució. Totes les parts del conjunt tenen una gran importància i cadascuna té les seves pròpies necessitats i fa al conjunt les seves aportacions singulars. Catalunya es configura com un mosaic de terres i persones organitzat administrativament poble a poble i ciutat a ciutat. Els noms atorguen contorns precisos al territori i evoquen els perfils diferenciats de cada raconada.

Catalunya és un país petit, antic, molt treballat, amb una profunda, intensa, tenaç petjada humana. Generacions i generacions hi han fet la seva aportació, ens han deixat la seva herència. Totes aquestes consideracions vénen a tomb d’una polèmica estèril, d’una confrontació inútil, d’un intent insensat d’oposar dues Catalunyes.

L’intent es produeix des de la consciència d’un presumpte monopoli perdut, d’una hegemonia territorial aparent, d’un control del territori i dels ressorts del poder que ha tingut més efectes asfixiants que beneficiosos per al normal funcionament del país.

L’intent de CiU d’erigir-se en defensora dels municipis i dels pobles petits davant d’una suposada concepció metropolitana de Catalunya és una ofensa als centenars de persones que han compromès el seu treball, el seu esforç i la seva generositat en projectes polítics diferents i igualment vàlids i legítims; és una ofensa a la intel·ligència dels ciutadans que han votat diferent i s’han dotat de governs de colors polítics discrepants amb els de la coalició dominant. És negar que, es vulgui o no, hi ha a Catalunya molts més pobles petits que ciutats mitjanes i grans i negar que en aquest mosaic de pobles es pugui assajar dignament el pluralisme. És confondre les aspiracions polítiques, els interessos personals, les ambicions d’uns dirigents amb les necessitats objectives de cada poble.

La lluita per quotes de poder és una perversió de la política. I ara estem assistint a un espectacle orquestrat com una resistència numantina a perdre parcel·les de poder i maquillat com un intent de defensar una determinada Catalunya de no se sap ben bé quins suposats perills. Tot sembla molt més la lluita aferrissada per la menjadora que la noble lluita per la dignitat col·lectiva de cada poble. Perquè és ben evident que per més que visquin molts més catalans i catalanes a les àrees metropolitanes de Catalunya que a la resta del territori, el territori és el que és, els municipis són els que són i les comarques també.

El model no és i no pot ser un model de confrontació. Catalunya és un tot i a cada part del tot li correspondrà la representació que li escaigui dins el seu àmbit. Els pobles de Catalunya, alliberats de la pesada càrrega d’un pensament únic, d’una voluntat homogeneïtzadora i excloent, podran viure feliços i gaudir de la seva pluralitat en un futur que s’anuncia menys engavanyat i més lliure per a tothom. En un projecte pensat des de baix, poble a poble. Amb tots, petits i grans. Catalunya, un sol poble.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.