Diari de Girona

Cada estiu adquireix notorietat el debat sobre els accessos i el trànsit a la Costa Brava. Els agents econòmics i socials no es cansen de reclamar millores en les comunicacions i les infraestructures com una condició imprescindible per atorgar a l’activitat turística el marc idoni per al seu desenvolupament i creixement. Per la seva banda, els grups ecologistes i conservacionistes i alguns grups municipals no paren d’insistir en la seva oposició a noves infraestructures i alerten del risc que poden comportar les noves infraestructures per a l’equilibri territorial, la sostenibilitat i la connectivitat biològica. Sembla com si entre unes posicions i altres no hi hagi una síntesi possible i que es tracti de posicions irreconciliables i de dos llenguatges diferents i oposats.

He de dir, però, que en un camp i altre he trobat punts de vista reconciliables, sobretot quan uns i altres estan en disposició d’entendre l’argument contrari i de posar-se d’acord en el catàleg de necessitats de present i de futur que haurien de ser l’agenda política bàsica del futur de l’activitat econòmica de la Costa Brava.

No cal dir que una vegada més és important de subratllar que el mal principal al territori, el mal irreversible, no el produeixen les infraestructures, sinó que és la conseqüència del consum devastador i insaciable de sòl fins al punt que l’explotació del territori en molts casos ha vulnerat les lleis de la naturalesa i ha fet edificables pendents molt aguts i muntanyes poc accessibles amb una complicació per als serveis públics sense precedents.

Tinc el convenciment que un plantejament adequat dels accessos a la Costa Brava ha de ser la garantia màxima per a la preservació dels valors naturals, ambientals, culturals i territorials del nostre país. La meva idea és simple i consisteix a garantir una xarxa bàsica eficient i deixar com està l’actual xarxa de carreteres comarcals i camins que comuniquen per capilaritat la majoria dels municipis de les comarques costaneres, la mateixa línia de costa, els boscos i els conreus. Es tractaria de subratllar els valors de la majoria de les nostres carreteres, en el seu traçat actual, sense tocar-les i mantenint només una conservació impecable del ferm amb reforços periòdics, la senyalització horitzontal i vertical, i les mesures de seguretat. Carreteres de perfil suau, entre camps, enfilant com un rosari tots els nuclis i pobles. Carreteres per circular entre pomeres florides en primavera o entre frondosíssims conreus de blat de moro en els principals regadius del Baix Empordà. Carreteres per gaudir, no per córrer. Carreteres centenàries la majoria i mil•lenàries més d’una, resseguint el mapa de les vil•les i de les parròquies, de les diòcesis, dels comtats, dels dominis feudals. Carreteres a les quals no cal reclamar grans prestacions perquè la seva densitat substitueix amb escreix, per abundància d’itineraris alternatius, la demanda creixent que es produeix en determinades èpoques de l’any.

Ara bé, la condició per mantenir intacta la xarxa actual d’una forma acurada i civilitzada és garantir la mobilitat i accessibilitat als punts principals de la Costa Brava a traves d’un nombre reduït de carreteres adaptades a les necessitats actuals, sense travessies urbanes, sense interrupcions semafòriques i amb seccions adequades. La garantia d’una xarxa mínima d’accessos ben definida seria també la garantia per al manteniment en el seu estat actual de la majoria de la resta de carreteres de la xarxa.

No és difícil de fer-ne el repàs i d’establir-ne la prioritat. Al Nord, l’N-260, des de Figueres a Port Bou, ha de ser la peça única per a l’accés a la part més septentrional de la Costa Brava amb el complement de la carretera desdoblada ja quasi del tot de Figueres-Roses per deixar intacte el cap de Creus i els espais naturals a banda i banda del golf de Roses, bé sigui a l’Albera, el cap de Creus o els Aiguamolls de l’Empordà. L’accés des del nord a la Costa Brava centre s’ha de garantir amb la millora global, en els termes ja iniciats, de la carretera de Figueres a La Bisbal. Tot el territori entre la carretera de Roses, la de Figueres a la Bisbal i la de Girona a Palamós fins a la costa es podria mantenir intacte amb millores elementals a la xarxa ja existent de carreteres d’àmbit local i comarcal que responen a les característiques que hem comentat. Per la seva banda, l’accessibilitat a la Costa Brava centre des de Girona s’ha de poder produir amb prestacions eficients i sense travessies urbanes, tant per la banda de Santa Cristina d’Aro com per la banda de la Bisbal, amb les variants de Celrà-Bordils, la Bisbal i la C-31 de Montràs a Palamós completant així una anella de bones prestacions que ha suscitat reticències més pel seu nom d’anella de les Gavarres que per les seves característiques i prestacions; fins i tot en el cas de ser desdoblada com es preveu ho ha de ser en termes ajustats que minimitzin l’impacte i redueixin el consum de sòl. La comunicació entre la Costa Brava centre i Barcelona ho ha de ser per una carretera que desdobli l’actual entre la costa de l’Alou i Vidreres fins l’N-II i l’autopista. Finalment, els accessos a la Costa Brava sud s’han de produir des de la mateixa N-II desdoblada o des de la perllongació de la C-32 fins a Blanes i Lloret, en els termes que s’acordés amb els governs locals respectius.

Les previsions avançades en la majoria d’aquestes carreteres porten incorporada la garantia que aquest és un programa de màxims i que com a tal deixa tots els espais interiors entre aquestes diferents vies com una tupida i elemental xarxa, que és suficient ara i que en la seva suficiència actual porta aparellats valors territorials i de paisatge que són peça essencial de l’entramat global que hem de mantenir si volem assegurar la continuïtat de la generació de riquesa, de benestar i de qualitat de vida de les nostres terres. Un punt de civilitat afegida pel que fa el tractament de les vores, la neteja, l’endreça generalitzada, la vegetació, els espais sobrants, la relació entre la carretera, el camp i el bosc, seria l’ingredient afegit imprescindible per donar per bo per molts anys un sistema d’accessibilitat sobre el qual s’haurien de muntar els mecanismes imprescindibles de mobilitat i de transport públic que és lògic de reclamar si estem en disposició de garantir-los un mínim de prestacions i eficàcia.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.