Col·laboració en el llibre  El buscador de camins, Homenatge a Jordi Casso. Barcelona, DPTOP,  2006

Pels camins de Núria s’ha trencat el fràgil fil de la vida d’en Jordi i l’Eulàlia  L’olor de boix, el salt de l’aigua, els rododèndrons o les carlines romandran testimonis muts d’un amor etern. Els ulls oberts, rodons, grossos, encaixats en un cos eixut d’en Jordi havien recorregut moltes geografies. A vegades amb un punt d’inquietud i cansament, a vegades amb passió i excitació intel·lectual. Sempre amb un desfici per deixar petjada activa, per apamar la realitat i dibuixar-la en somnis per solcar-ne més endavant la realitat. Hi ha, en la vida d’en Jordi, un doble joc, interactiu, entre la feina i la passió pel territori, pel paisatge, per la muntanya, per la cançó, per la música,pel barri, per la família, pels Lluïsos de Gràcia.

En Jordi, enfilat al taulell del Departament de Política Territorial i Obres Públiques, dirigint el cànon que s’havia proposat de fer cantar a cor tothom és com una metàfora de totes les muntanyes i de tots els paisatges recorreguts. En el cor, la prudent discreció d’un caràcter tímid, una mica retret, esdevenia projecció activa, adquiria una dimensió física evident per acostar-nos a una personalitat mig amagada en els replecs dels papers i dels plànols. Aquesta dimensió física el portava a voler tocar el relleu, a palpar la dimensió abrupta del territori, a recórrer barrancs i tarteres, a trepitjar suaument la neu, a seure plegats, tendrament, amb l’Eulàlia en un prat verdíssim.

Amb un punt d’emoció, amb molta tendresa, quasi sense gosar, em va fer partícip del dolor serè per la mort de la mare i de la resposta reconfortant de centenars de persones bolcats en la família en un acte de justa devolució per tantes energies projectades a la col·lectivitat de Gràcia.

És també el sentiment que vam experimentar plegats a l’església dels Josepets, compartint la litúrgia serena que desgranava amb elegància montserratina el pare abat Sebastià Bardolet, i que compartíem tots amb el cor encongit i l’emoció continguda. Es sanglots d’emoció de companys i companyes de la feina, d’amics de tota la vida, queden ara com un testimoni dels fils d’amistat teixits tants anys.

Rebrotaran els boixos de Núria com un homenatge a les vides d’en Jordi i l’Eulàlia, en la vida mateixa plenes de sentit. La mort sobtada només es pot assumir, amb rebel·lia, és clar, en una ferma i constant reivindicació de la vida.