Diari de Girona

Ara fa un mes i mig va saltar la notícia. L’euro fa tancar una trentena llarga d’oficines del Banc d’Espanya.

Suposem que la iniciativa va endavant i que efectivament en qüestió d’un parell d’anys tanqui l’edifici circular, de rajol vist i de factura romana que hi ha a la Gran Via, en la cantonada amb el carrer Vint de Juny. És del tot evident que el menys recomanable serà mantenir un edifici tancat. Una ciutat no es pot permetre el mal efecte, la sensació de deixadesa i abandonament que fan els edificis tancats. Hem insistit sempre amb aquesta idea. Una ciutat necessita omplir-se de vida, d’activitat, de moviment, d’intercanvi. Fer ciutat és justament això: crear circuits per a la solidaritat col·lectiva, per la convivència, pel ple desenvolupament de totes les potencialitats. Les ciutats amb edificis tancats són ciutats mortes i Girona ha lluitat durant dècades per ser una ciutat plena de vida fins al punt que el programa de rehabilitació del barri vell iniciat l’any 1982 es plantejava en termes de devolució: tornar la vida al barri vell.

No cal dir que les característiques arquitectòniques i constructives del Banc d’Espanya en fan un edifici de molt bon reutilitzar. La qualitat dels materials, l’originalitat de les solucions, la lluminositat de la gran sala, la monumentalitat pura dels espais, el contrast dels marbres polits amb el rajol, són elements d’un conjunt que adquireix una fortalesa especial, una contundència cúbica, flotant, en la caixa cuirassada. La rampa exterior, quasi el fossar d’una fortalesa, els circuits interns i externs, les terrasses, esdevenen miradors excepcionals sobre la ciutat i els finestrals estableixen un diàleg amb la plaça de la Constitució (Clotet i Elies Torres, Paricio i Martínez la Peña, picant-se l’ullet), o amb la seqüència gòtica dels finestrals de l’antic convent de Sant Domènec. Lluís Clotet, Òscar Tusquets i Ignacio Paricio, van situar el Colisseu de Roma com a referència arquitectònica. I van recrear des de l’originalitat contemporània les solucions més antigues de la civilització romana.

No és estrany doncs que s’atorgués al Banc d’Espanya el premi FAD. Però durant deu anys llargs ha sigut una incrustació estranya a Girona, una fortalesa quasi inaccessible.

Ara amb l’anunci del tancament ha arribat l’hora de la col·lectivització, de la socialització del patrimoni. El privilegi que hem tingut uns quants de passejar tranquil·lament la mirada per la immensitat del buit circular ha arribat l’hora de fer-lo compartir per tothom. Ja no hi ha motius, no n’hi haurà, per tant d’hermetisme. Es podrà obrir. Obrir de bat a bat. Fer ràpidament una jornada de portes obertes. Col·lectivitzar el plaer de l’obra d’art i assegurar la permanència d’aquesta col·lectivització.

Ha de ser com un homenatge pòstum a Laureà Figuerola que reposa al cementiri de Girona. El Banc d’Espanya no pot ser un panteó, ha de ser una festa. Un ús públic, ciutadà, municipal, és imprescindible. L’opció d’un Centre d’art contemporani sembla plausible i recomanable.

No podem deixar, però, de referir-nos a l’antic Banc d’Espanya de la plaça Marquès de Camps i el carrer Álvarez de Castro. Sorprèn que el Govern espanyol no li hagi trobat un destí. Com poden els governants predicar la dinamització de l’economia si mantenen tancada a pany i clau per a domini de coloms i ratpenats una de les millors cruïlles de Girona?

Potser pot tenir sentit anar concentrant totes les oficines de l’administració perifèrica de l’Estat. Tindria tot el sentit del món millorar les dependències d’estrangeria i evitar les cues de la Gran Via. Però també és veritat que l’Estat té més patrimoni i que si Hisenda o la Seguretat Social es volen moure no hauria de costar de trobar altres alternatives per a aquestes dependències de l’administració perifèrica.

Ho dic perquè potser en l’antic Banc d’Espanya hi ha la base de la solució per al destí del nou Banc d’Espanya. L’edifici nou podria ser una contribució directa de l’Estat al futur Centre d’Art Contemporani. Però si l’Estat anés curt de recursos també es podria negociar amb l’Ajuntament la requalificació de l’antic Banc d’Espanya per a usos comercials. La ciutat podria rebre a canvi l’edifici nou i l’Estat es podria vendre l’edifici vell.

D’aquesta manera la ciutat hi guanyaria doblement; rebria un equipament públic d’una qualitat excepcional i veuria com es torna a la vida i a l’activitat una cruïlla decisiva. I així el patrimoni de l’Estat no se’n ressentiria especialment.

Les generacions futures podrien gaudir així d’un magnífic Centre d’Art Contemporani i no gaire lluny d’allà d’un hotel i un restaurant de luxe, o d’un centre comercial en un edifici rehabilitat, o qualsevol altre destí que se li vulgui donar i esdevingui un servei a la col·lectivitat.