Avui / El Punt

Cadires de disseny sobre la gespa disposades en acurat semicercle. Faristol enquadrat per la columnata circular. Visió de fons d’una sala de reunions darrere la cortina d’una porta mig oberta. Focus enlluernadors; solemnitat grandiloqüent. Escenari molt il·luminat. És en aquest context preparat i favorable, rutilant, que el president Artur Mas va fer una valoració exultant, altament positiva, de la cimera per tractar de la crisi econòmica, que acabava de concloure uns minuts abans.

Gairebé una hora més tard, després d’un laberint de passadissos, a l’ala oposada del Palau, els grups parlamentaris ,les patronals i els sindicats, desgranaven la seva versió més negativa dels acords parcials i variables que s’acabaven d’assolir. En un context diferent, comprimit, enxubat, tancat, petit, amb gent dreta.

L’endemà, el president Mas sorprès per la doble lectura amb tota la gamma des de l’èxit que ell pregonava al fracàs sense pal·liatius, passant per l’oportunitat perduda, insistia que la percepció des de dins, cimera endins, era més positiva del que l’oposició havia expressat amb accents diversos però amb coincidències notables.

El president Mas havia exagerat, en l’exposició i en l’escenificació, la valoració que es desprenia de la realitat. De forma correlativa i simètrica és també perfectament possible que l’oposició exagerés una mica per contrarestar i contrapesar l’espectacularitat escenogràfica de l’exposició i valoració presidencials.

Convé doncs situar les coses en el seu punt. I cal partir de la idea que a la cimera la majoria dels assistents –no tots-  hi anàvem amb ànim constructiu i amb voluntat d’acord. Pensàvem molts que tal com està el panorama, atesa l’envergadura de la crisi, la ciutadania no podia acceptar un fracàs rotund de la cimera. La grandesa de la política en els moments clau es juga en el terreny de la capacitat de tots d’arraconar el càlcul immediat, el tacticisme, i propiciar un clima de seguretat, de confiança, d’esperança, d’optimisme, d’ambició, de lideratge.

La pressa improvisada, el retard en la preparació, van fer perillar la convocatòria. Però finalment, molt pocs dies abans, es va obrir una escletxa que permetia albirar un acord orientat a la reactivació econòmica. Potser un acord de mínims, com va dir algú, però un acord al cap i a la fi. En aquest context, el document del CAREC, que és un bon exercici acadèmic i de diagnosi , perdia protagonisme, s’abandonava com a referent  i agafava cos la idea que calia que hi hagués un document de proposta del Govern sobre el qual articular un acord el més ampli possible.

En les hores immediatament anteriors a la reunió es van fer avenços notables i per camins diferents s’anava ajustant el contingut a un full de ruta que intentava baixar a la concreció plausible. Els temes oberts eren pocs i clars, i les qüestions pendents passaven més pels ajustos necessaris i la complicitat de les centrals sindicals per tancar un acord amb una majoria àmplia.

Però el desenllaç quedava pendent del desenvolupament de la reunió .Aquí cal situar l’encadenament últim dels errors del president Mas. En aquest sentit, tota la sessió del matí es pot considerar una ocasió perduda, un temps preciós gastat en el desplegament ampli i convincent del document del CAREC. Posat com un tampó a la sessió gastava temps i energies, i diluïa els mèrits del document que són amplis. Una sola cosa concreta en tot el matí: l’anunci explícit i clar del conseller Mas-Colell dient que calia valorar positivament, revisar i actualitzar l’Acord Estratègic i donar-li continuïtat com a marc de concertació social.

A la tarda va ser el torn dels grups i dels agents econòmics i socials. En la línia del document implícit (que mai no va aflorar) del Govern, el Grup parlamentari Socialista va fer aportacions clares, va proposar incorporacions en el terreny de la política industrial i de les polítiques socials com a resposta als efectes de la crisi. També en l’àmbit de la formació professional i de les polítiques d’ocupació. Manteníem discrepàncies en alguns temes de política fiscal, en alguns aspectes d’infraestructures i molt concretament en la necessitat plantejada pel document de posar data a les conclusions de la comissió de base parlamentària en relació amb el pacte fiscal.

Al llarg de tota la sessió i amb un temps de poc més de deu minuts per grup es van anar dibuixant posicions molt diverses, amb accents diferents, discrepàncies puntuals i acords comuns possibles. Es perfilava la possibilitat d’un mínim comú denominador.

En la recapitulació del segon torn hi havia encara desacords ,de geometria variable, acords possibles i la posició més marcada dels sindicats que reclamaven la certificació que el marc bàsic de concertació social era l’Acord Estratègic i que era en aquest marc que s’havien de produir els encàrrecs que havia d’acordar la cimera.

Des del nostre punt de vista hi havia acords en temes com l’Acord Estratègic ,la simplificació administrativa, la formació professional, les infraestructures, l’ocupació o el suport als sectors socials més perjudicats per la crisi o algunes qüestions de política industrial. I manteníem discrepàncies a l’excessiva generalització del document i en alguns temes que situaven la màxima exigència fora de l’àmbit del Govern i la mínima exigència en l’esfera governamental, i en la fixació d’una data per al pacte fiscal.

Arribats a aquest punt, el president Mas podia triar dos camins. Un era tancar l’acord, ajustant-lo, demostrar cintura, agafar el repte dels sindicats i concloure la cimera amb un document tancat com a única manera indiscutible de certificar l’èxit de la reunió.

Apressat per l’escenografia, potser ja captivat per l’enlluernament dels focus, el president va triar deixar-ho tot obert. Tot obert volia dir que ell sortia a “l’ala oest de la Casa blanca” a anunciar triomfalment el desenllaç obert de la cimera i deixava la resta a l’atapeïment del quarto fosc per anunciar, cadascú a la seva manera, els acords i els desacords, la concreció impossible d’un acord de geometria variable.

Deixar-ho tot obert era arriscat, portava al fracàs i certificava que la cimera es tancava en fals, amb algunes conclusions compartides, però sense un acord de conjunt. Hi havia acords, alguns obvietats pures, però no hi havia un acord.

D’aquesta manera, després de sis hores de treball el president perdia una oportunitat i el país també.

PUBLICAT A: http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/391008.html