Diari de Girona

En els darrers dies i amb poques hores de diferència, dues notícies han situat la ciutat i el seu patrimoni en el primer pla de l’actualitat. Les dues notícies es refereixen a testimonis del patrimoni separats l’un de l’altre per més de cinc-cents anys. Es tracta, d’una banda, mirant del present cap al passat, del vitrall nou de la cara nord de la Catedral, que fa pocs anys va instal·lar Sean Scully en el darrer parament cegat de totes les obertures de la Seu; des del dia de la seva instal·lació, a la Catedral hi ha una llum nova i uns nous colors contemporanis que dialoguen amb els altres vitralls de factura, alguns, molt més antics. Scully ha dit, aquests dies, que estaria disposat a fer un llegat important de la seva obra a Barcelona. I, naturalment, els diaris de Barcelona han hagut d’esmentar el vitrall de Girona com una referència. Tenim un Scully a la Catedral, com tenim un Maillol a Santa Caterina, o com tenim un Plensa davant de l’edifici de Correus. Art del segle XX i del segle XXI, la més estricta contemporaneïtat, per subratllar la voluntat de la ciutat i de la societat gironina d’escoltar els batecs del món i d’inscriure el seu propi batec en aquesta mirada oberta i generosa.

L’altra notícia, naturalment, és la troballa, o potser més ben dit, la descoberta, dels banys rituals jueus, la micvé, a l’edifici del Centre Bonastruc de Porta, i que ha estat mostrada i anunciada amb gran satisfacció en presència de l’ambaixador d’Israel i del conseller de Cultura de la Generalitat, amb l’alcalde, per simbolitzar l’excepcionalitat i la singularitat de la descoberta, que confirma arrodoneix i completa el coneixement que tenim del passat jueu de la societat gironina.

Com si peléssim una ceba, retirant una a una totes les capes, buscant el grill més tendre, anem desgranant les etapes de la vida de la ciutat i anem aprofundint en el coneixement de la nostra densitat cultural acumulada i adquirida, amb consciència o no, com a patrimoni col·lectiu. Retrocedint del present cap al passat més remot, anem coneixent les parts d’un tot, els elements que configuren la nostra herència, el nostre patrimoni, el llegat rebut del passat. I és evident que en el successiu procés de construcció, destrucció i reconstrucció hi ha parts del nostre passat que han quedat colgades per capes noves, tapades, ocultes o, simplement, reutilitzades i incrustades en els murs i els paviments de les cases i dels carrers o dels grans monuments guardant el secret dels fils de la història. Res no és sobrer i tot té l’alè d’una petjada humana, social, que traspua la vida successiva de les diverses generacions que han configurat per aquest procés acumulatiu el nostre llegat actual.

Desentranyar pacientment el passat, descobrir-ne les interioritats, comprendre els mecanismes d’una societat complexa i diversa ens enriqueix, ara, en el nostre bagatge col·lectiu. Podem analitzar per separat totes les peces, i podem gaudir un instant de l’èxtasi momentani davant d’una aportació singular, especial, com és el cas. Però, sobretot, ens interessa encaixar les peces. Refer el trencaclosques del passat des de les entranyes més profundes i establir que la selecció que ha fet el temps i la gent no és circumstancial ni atzarosa, sinó que és l’expressió més fiable de la circumstància històrica de cada moment.

He volgut unir Scully i la Micvé per assenyalar que la imatge i la marca de la ciutat, el segell que la identifica, està fet de la suma de totes les peces i és aquesta suma la que ens fa forts, competitius i diferents. I això val per Scully, el Micvé, el Museu del Cinema, les estel·les funeràries del museu dels jueus, el Tapís de la Creació, l’obra de Paco Torres Monsó o la col·lecció Santos Torroella.

Però encara ens fa més forts, i més competitius, saber lligar aquest passat recent o remot, aquest patrimoni heretat o adquirit, a la nostra capacitat intel·lectual i de generar coneixement, als nostres centres de recerca, a la nostra Universitat de Girona i, en aquest cas, als seus arqueòlegs que pacientment han sabut trobar la traça física, el testimoni material de l’existència d’uns banys que els documents ja ens deien que hi havia hagut i que amb l’expulsió de 1492 havien perdut la seva funció i el seu ús, i per aquesta mateixa raó havien desaparegut sense deixar rastre aparent. Però hi eren, justament com a testimoni mut d’un passat ple de misteri, però amb una profunda càrrega històrica i emocional.

Finalment, val la pena de dir que la troballa és un homenatge a tots els qui d’una manera o altra havien esmentat el llegat jueu de la ciutat, d’Enric Claudi Girbal a Josep M. Millàs Vallicrosa, de Jaume Marquès a Enric Mirambell, de David Romano a Santiago Sobrequés, de Jaume Riera a Eduard Feliu, de P. Frago i G. Escribà a Sílvia Planas. I d’una forma especial per aquest cas a Josep Canal, Eduard Canal, Josep M Nolla i Jordi Sagrera que, amb els documents a la mà, alguns publicats pels autors esmentats fa un moment, van cartografiar ja l’any 1995 la localització de la tercera sinagoga i els banys a Els jueus i la ciutat de Girona. Història urbana de Girona. Reconstrucció cartogràfica, vol 1, on escriuen que l’any 1492 “Uns dies abans de marxar, el 9 de juliol, es vengué el conjunt d’edificis on es trobava la sinagoga tercera. Es tractava d’un conjunt de cases contigües: les escoles de l’Aljama, la casa de les dones, l’hospital i els banys. Les afrontacions d’aquest conjunt eren les següents: a orient amb la casa de Miquel Escolà que abans fou de Lleó Aninay; a migdia amb el carrer públic del Call; a ponent, a pati de cases en ruïnes mitjançant carrer; i a cerç, amb una casa que fou de Joan Miró, mitjançant carrer. Fou venuda a Jordi Rafart, prevere beneficiat de la Seu, per un preu que era quasi la meitat del de la venda de la casa de Lleó Aninay. Aquest conjunt, conegut avui amb el nom de “Centre Isaac el Cec”, el trobem assenyalat amb el núm. 9 en el plànol 3”.

I aquest plànol, que explica el call de 1492, no ofereix cap mena de dubte sobre la localització. Ara, l’arqueologia ha confirmat el que els papers ja deien. I una nova peça s’afegeix en el complex entramat patrimonial que ha teixit la història dels homes i de les dones de Girona al llarg dels segles, conformant el nostre patrimoni que és la nostra herència, que hem de saber preservar, conservar i ampliar per llegar a les generacions futures.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.