Diari de Girona

Ahir a Puigcerdà vam presentar el llibre d’Alfred Pérez Bastardas Els frontals d’altar romànics de la Cerdanya (La Seu d’Urgell, Edicions Salòria, 2016). La presentació es va fer a la capella de la Mare de Déu de Gràcia de Puigcerdà i ens hi acompanyava l’arquebisbe de la Seu d’Urgell i copríncep d’Andorra, Joan Enric Vives, que ha prologat el llibre.

Albert Piñeira, alcalde de Puigcerdà i vicepresident de la Diputació de Girona, ponent de Cultura, representava alhora el territori i la mateixa institució que ha contribuït a l’edició. L’autor, sempre atent a les coses del Pirineu i apassionat d’aquestes terres, d’aquests paisatges i de la seva gent, exultava per un acte d’afirmació pirinenca des d’una cultura mil·lenària. Jo mateix hi vaig intervenir en la meva condició de director de l’Institut Català de Recerca en el Patrimoni Cultural, i amic i company de l’autor a la Societat Catalana d’Estudis Històrics.

El llibre en un format apaïsat recupera la millor tradició dels llibres sobre frontals d’altar que s’han publicat amb anterioritat, partint només dels fons dels Museus de Barcelona. És el cas del llibre de Joaquim Folch i Torres, director general dels Museus d’Art, Frontals romànics catalans del Museu d’Art de Catalunya. Barcelona, Junta de Museus, 1934, amb una breu introducció, un comentari per a cada frontal, i les làmines en color amb reproducció dels frontals. O, també, el dedicat a Frontales románicos, deu anys més tard, publicat per l’Ajuntament de Barcelona, Museu de Bellas Artes, Sección de Arte antiguo, publicación de la Junta de Museos, 1944.

Un enfoc diferent, doncs, és que Pérez-Bastardas ens presenta els frontals coneguts de les esglésies de la Cerdanya, siguin on siguin actualment. Sis al MNAC (Baltarga, Bolvir, Gréixer, Mosoll, Soriguerola i Seu d’Urgell que s’incorpora per afinitats estilístiques); un a Angostrina procedent de Sant Martí d’Envalls; el de Guils al Museo del Prado; el de Martinet al Worcester Museum a l’estat de Massachussets; el de Santa Eugènia de Saga al Musée des arts décoratifs de París; el de Sallagosa que es conserva al Centre d’Art Sacré d’Illa de Tet, i el frontal de Sant Esteve de la Tor de Querol que es conserva a Sant Martí d’Iravals.

Pérez-Bastardas fa una introducció molt completa, en què combina els coneixements sobre l’art romànic, les seves escoles i tendències, la seva cronologia, la transició al gòtic, la seva tradició iconogràfica, les tècniques i els possibles antecedents en l’orfebreria o en la tradició iconogràfica del miniaturisme dels scriptoria, amb el context històric. La referència a la història és inexcusable per tal de conèixer bé el poblament al Pirineu associat al treball de la terra, a la ramaderia i al desplegament d’unes estructures socials i de poder on la noblesa i l’església hi jugaven un paper preponderant. Les estructures territorials, la fragmentació dels comtats, el desplegament del feudalisme i el procés d’integració familiar i patrimonial dels diferents comtats marquen un període de contrastos profunds.

A la mateixa introducció, Pérez-Bastardas tracta de refer el context cultural i religiós de l’època dels frontals romànics amb una referència a l’arquitectura que els acollia i al context litúrgic on es desplegaven amb vocació didàctica i de complementació dels grans murals dels absis de les esglésies que coneixem. Després de la recent experiència de Taüll, Pérez-Bastardas advoca per la reconstrucció en tres dimensions i aprofitant les noves tecnologies de la integritat de la decoració romànica fins a submergir-nos en un ambient justament oposat a la nuesa despullada dels murs de pedra que, ara, equívocament ens captiven. És un al·legat simbòlic contra la deslocalització inevitable i un intent de restitució també simbòlica de l’art en el lloc pel qual fou concebut i encarregat. Els frescos, els baldaquins, les taules d’altar, els frontals, les creus, les Majestats, les talles de la Verge, configurarien així una amalgama més realista que ens acostaria a una comprensió integral del fet artístic associat a la societat de l’època.

Pérez-Bastardas ens recorda també les causes, l’origen, i l’itinerari del nomadisme de l’art com a conseqüència de l’abandonament i la incúria en uns casos, de la misèria en uns altres, del comerç lícit o il·lícit encara i, finalment i sobretot, per sort, a la cultura generada per l’excursionisme, les expedicions científiques de salvament i les campanyes de recuperació que conformarien els fonaments dels grans fons dels museus nacionals que estaven definint els noucentistes i la Mancomunitat en el primer terç del segle XX.

Segueix a la introducció un  apartat presentat per ordre alfabètic dels diferents frontals que hem esmentat més amunt, amb la corresponent reproducció a tot color, una actualitzada i acurada bibliografia per a cada frontal, i una breu introducció amb les con sideracions bàsiques sobre cada frontal i els parentius d’escola que es poden establir entre ells. La nebulosa dels noms no impedeix pas de poder parlar d’una escola d’Urgell o del mestre de Soriguerola, sense anar més lluny.

En definitiva, una bona, atractiva i aclaridora aproximació a un aspecte de l’art romànic de la Cerdanya, a la Cerdanya i dispers i escampat pel món per donar testimoni d’un territori i d’una cultura permeable a moltes influències i especialment a la iconografia de tradició bizantina que traspuen alguns dels frontal, antependis i pal·lis, esmentats.