Diari de Girona

Dimecres d’aquesta setmana molts hem vist el partit que el Barça va jugar a Atenes. A mi m’agrada el futbol i em va agradar més després dels dos anys que vaig viure a Liverpool entre 1970 i 1972. M’agrada sense la passió desenfrenada i desbordant d’alguns; m’agrada des de la racionalitat i l’observació, i m’agrada pel plaer dels moments escassos on la bellesa del joc assoleix fites clàssiques. Pensava en el joc del Barça i pensava en la proximitat de l’Acròpoli, compendi de l’herència artística dels grecs. Pensava també en Delfos, Olímpia, Corint o Ítaca i en el contrast brutal entre aquests vestigis d’una cultura i les turbulències, molt més recents, en el món grec en relació amb les alteracions financeres i monetàries que viu Europa. Pensava, en aquest sentit, en la relativitat de les coses i en com es pot transitar des dels cims més sublims a les crisis més profundes. Admirava el joc de dibuix lineal. Un joc de compàs i tiralínies. Vaig pensar que demà anirem a Montilivi, un nom també de ressonàncies clàssiques, i que veurem el partit que el Girona FC jugarà amb el Salamanca.

I vaig creure que volia escriure sobre el moment que viu el Girona. Un moment, sens dubte, esperançat. Després de molts alts i baixos, després de grans moments i crisis profundes, de molts sacrificis i dificultats, de moltes directives i molts directius que hi van esmerçar moltes hores del seu temps i unes quantes hores i diners, estem, ara, en un moment que ens permet albirar confiadament el futur més immediat. L’estadi ha recuperat, a poc a poc, la seva vella esplendor dels moments fundacionals i potser ja no sentim la mateixa recança quan pensem en Vista Alegre; l’equip juga i crea afecció, i ens permet pensar que, no sense dificultats, serà possible fer un bon paper enguany a la segona divisió i mantenir un to competitiu que porti la gent a l’estadi, que ampliï la massa social del club i n’asseguri la continuïtat més immediata.

Però el que més m’importa, el que més m’il·lusiona no són ni les millores materials al camp, ni la progressió del joc de l’equip professional, tot i semblar-me essencials i imprescindibles. Hi ha, ara, al Girona un procés que em sembla de gran interès ciutadà. Un procés que podria estar encetant un nou capítol de la gran Història del Girona FC, que va escriure i editar ja fa uns anys l’amic Jaume Curbet Boj. Un capítol que si es culmina i arriba a reeixir podria ser, amb plenitud, tot un nou llibre sencer. Vull dir amb totes les lletres que ara veig en el Girona FC, no solament un projecte esportiu sinó també un projecte social. Un projecte de gran envergadura, d’una dimensió ciutadana sense precedents, d’una projecció de futur extraordinària. És veritat que com sempre a casa nostra els més escèptics, amb un somriure sota el nas i un punt d’escèptica sornegueria, arriben a pensar que tot és massa maco i que això no pot durar. És evidentment un risc. Però l’intent que ens proposen en Ramon Vilaró i en Josep Delgado val la pena i s’ha de provar. Alguns també podrien pensar que es tracta pura i simplement d’una OPA del Girona cap als altres clubs. Si fos així, naturalment jo hi estaria en contra. Però hi veig una dimensió més transcendent que pot arribar a aglutinar una bona colla d’equips de la ciutat en la competició, les respectives masses socials i les corresponents energies de tots els equips directius de tots aquests clubs.

Agrupar sota el paraigua del nom de Girona i del Girona la majoria dels clubs de la ciutat i de la seva àrea, en algun cas ens dibuixa un horitzó nou i diferent. Per una banda, un gran club històric, el GEiEG, amb una massa social molt consolidada, unes instal·lacions de bon nivell ben distribuïdes per la ciutat i  amb una vocació exercida i practicada amb èxit d’afavorir la pràctica de l’esport i la seva socialització ciutadana. En Joan Escuder i la seva junta directiva saben bé de què parlo, perquè tots ho han begut en la tradició grupista. I per l’altra, un conjunt ampli de GIRONES FC, amb la seva respectiva estructura, amb les seves corresponents juntes directives, amb la seva corresponent autonomia, però amb el fil conductor comú d’un projecte social que podria conduir en el futur la ciutat a disposar d’una estructura esportiva molt sòlida. Està tot just començant, s’han fet les primeres passes, hi ha uns mínims econòmics garantits, hi ha una clara disponibilitat dels presidents dels diferents clubs (Francesc Ferroni, Llorenç Biargé i Josep Pla), i tinc el convenciment que com a mínim s’ha d’intentar. Perquè el projecte s’ho val i perquè, si surt bé, l’esport de base, els equips de les diferents categories en els diferents esports, els esforços de moltíssima gent, tindran la recompensa esportiva i cívica d’haver aglutinat un gran projecte de ciutat sobre bases esportives i socials. Hi haurà, molts Girones en un sol nom i junts farem la força que ens podria dur a superar les muntanyes russes de les dificultats que hem viscut en el passat.

Aposto pel projecte i desitjo que es consolidi. Així, recollint l’herència del passat i de molts gironins haurem començat a escriure un nou llibre que mira al futur.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2010/11/26/girones/448421.html