Pròleg al llibre Quaderns de viatge, de Joaquim Nadal. Girona, CCG, 2006

 He viatjat amb relativa freqüència. Viatges curts, de pocs dies, gairebé sempre amb un propòsit determinat de feina. Poc per plaer, més enllà del plaer de qualsevol viatge, en la descoberta permanent de nous paisatges, noves imatges, perfils humans i costums. He estat un viatger poc intrèpid. He defugit els exotismes i amb alguna excepció molt notable m’he concentrat en la vella i bella Europa.

 Sempre he tingut el mal de viatge, que consisteix en una mandra immensa abans d’arrencar i un gran plaer un cop encarrilat el viatge. Mai no he tingut la temptació de quedar-me en els llocs que he visitat, per molt que m’hagin complagut.

 Els meus dos cursos a la Universitatde Liverpool  (1970-1971 i 1971-1972) queden ja tan lluny i se situen en una edat tan primerenca que de fet puc dir que mai no he tingut l’oportunitat de tastar estades llargues per acabar de calibrar un model de vida normal en un país diferent del que m’ha vist néixer. He pensat sovint que algun dia m’agradaria provar-ho a ciutats còmodes i sòlides de llarga tradició, de pòsit cultural, de jardins amables, de terrasses tranquil·les, de gastronomia segura.

 Des de la meva estada a Liverpool he mantingut amb una considerable regularitat la mania d’escriure i mantenir un dietari obert, sempre disposat a acollir i recollir les meves reflexions. He aixecat acta de moltes coses. Però repassant les meves notes constato que s’allunyen molt de la fredor descriptiva de les actes notarials. No dono fe del que veig, sinó que trio i subratllo el que sento i percebo amb els sentits. No és, doncs, un testimoni objectiu. Sé que amb aquesta manera de fer he deixat grans blancs en moments molt crucials i, en canvi, he omplert pàgines de moments menys transcendents o d’aspectes anecdòtics en relació amb la climatologia, l’ambient o el paisatge.

Però només els viatges una mica llargs permeten una aproximació segregada de la resta dels dietaris, i encara sovint es fa imprescindible una selecció més rigorosa.

 Feta la tria i repassat el meu itinerari reprodueixo aquí les meves notes de quatre viatges singulars. En primer lloc el viatge més llarg, de quasi un mes als Estats Units a través d’una invitació del Departament d’Estat durant la tardor de 1985.

Uns anys més tard, a finals d’hivern de 1988, el Foreing Office em va convidar a una visita oficial ala GranBretanyaque, entre moltes altres coses, em va permetre passar unes hores a Liverpool, dinar ala Universitati visitar el departament on divuit anys abans havia estat treballant.

Poc temps després, entre setembre i octubre de 1988, vaig viatjar a Xile amb una delegació catalana en funcions d’observadors internacionals al plebiscit convocat per Pinochet i on el triomf del “no” va donar peu a l’inici d’un procés imparable cap al retorn a un model constitucional i democràtic.

Finalment l’any 1989, convidat per Teddy Kollek, vaig visitar Israel per assistir a una reunió internacional d’alcaldes. És la visita més llarga i més completa que he fet a Israel. Hi vaig anar acompanyat d’en Francesc Francisco-Busquets, que era aleshores el primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Girona.

Més tard, com es pot suposar, hi he tornat en diverses ocasions. Ple de turistes o buit del tot, abans de la segona intifada i després. Sempre amb un recorregut apassionant per Jerusalem i sempre amb la recança de no haver tornat mai més a Akko, la ciutat croada de Sant Joan d’Acre. La darrera visita que hi vaig fer va ser com una mena de comiat que el govern d’Israel em feia poc abans de deixar l’alcaldia de Girona. Vaig aprofitar l’avinentesa per fer una conferència ala Universitat de Tel Aviv, organitzada per l’Instituto Cervantes i propiciada pels bons oficis dela Carme Renedo, que em va acompanyar a Massada, indret històric singular que jo havia demanat per veure perquè no hi havia estat mai. Vaig veure un cop més el bon amic Samuel Hadas, amb qui vam dinar molt amablement al port de Jaffa gairebé en solitari. I em vaig entrevistar a l’Ajuntament amb Ehud Olmert, amb qui després vaig dinar en solitari en un restaurant que donava la tònica del moment més baix de l’afluència de turistes. Acabat aquest dinar, vaig fer un ràpid recorregut a peu per la ciutat antiga fins al mur de les lamentacions i l’esplanada de les mesquites.  El consolat espanyol em va facilitar també una escapada ràpida a Betlem, on vaig poder entrar sense fer cap cua a la Basílica de la Nativitat i adonar-me de la desolació brutal dels carrers amb els edificis, brillants o no, construïts amb motiu del bimil·lenari completament tancats i abandonats per manca de turistes.

He fet una única incursió ràpida a la Xina. Hi vam anar ambla PiaBoschi en Ramon Ceide. Va ser un viatge  memorable, de molt pocs dies però molt ben aprofitats. Hi ha una extensa col·lecció de fotografies que en donen un força fidel testimoni, si bé no hi ha constància gràfica del nostre dinar al Sheraton tornant dela GranMuralla. Vam entrar per la xafogor sufocant de Hong Kong (agost de 1998), on vam sentir la immensa curiositat de les bastides de bambú i on vam fer de turistes purs poc abans d’anar a Chang Chung, ciutat amb la qual Girona manté relacions i on una empresa de Riudellots hi signava un conveni per a la construcció d’una planta d’embotits de vaca dedicada únicament al consum de la minoria musulmana. Pequín i la gran muralla van marcar els moments culminants d’una visita a un país en canvi, però que encara no havia assolit els creixements que ara li coneixem. Sí que vam percebre els inicis d’una occidentalització urbanística i arquitectònica trepidant amb poc respecte per l’arquitectura tradicional, amb l’excepció dels grans monuments que podíem comptar amb els dits de la mà.

A Amèrica hi he anat en diverses ocasions. Sovint a Nova York per la relació de Girona amb les comunitats jueves internacionals i per la constitució dels amics americans del Call de Girona. Però la primera vegada de totes hi vaig anar convidat per l’Spanish Institute i la càtedra Barcelona Nova York el maig de 1984.

Mai no oblidaré els meus únics quatre dies a Cuba (1984), que només van donar per conèixer l’Havana i adonar-nos de la feinada que es podia fer a l’Havana vella, tot restaurant els millors vestigis de l’arquitectura colonial, per arribar-nos amb un avió soviètic ala Islade Juventud i a Nueva Gerona, amb una estada memorable d’una sola nit a l’Hotel Colony, únic vestigi de l’incipient negoci del turisme abans de l’inici de la revolució. Tot, però, roman emboirat pel mal record d’un mal de queixal intensíssim, que no em va abandonar en tots quatre dies i que em va tenir de mal humor i resignat sense possibilitat de gaudir de veritat.

L’estada a l’Argentina d’en Francesc Lloveras em va portar a Buenos Aires i Rosario, així com a Belen d’Escobar a veure el Teatro Gerona que l’amic Edberto Ulisses Sureda hi havia construït en homenatge a la ciutat del seu pare. (Del 19 de setembre al 4 d’octubre de 1994).

L’estada a Caracas, convidats per la Fundación Polar, va ser una experiència extraordinària amb un colofó magnífic a Los Roques amb en Josep M. Massa ila MariaTeresai on el primer que vam trobar només d’arribar va ser un parell de catalans que hi passaven mesos i que no tenien gaires ganes d’anar-se’n (juliol de 1998).

Brussel·les, Praga, Roma, Estrasburg, Pàdua, Nàpols, Florència o Reggio Emília han estat motiu de visites llampec, sempre vinculades a qüestions de caràcter municipal bé de Girona, bé dela Federacióde Municipis o invitacions de caràcter acadèmic.

Guardo, però, un record molt singular de la meva estada a Lisboa l’any 1996 i de les caminades que hi vaig fer en una constant lliçó de geografia humana i de geografia urbana, i també una ultimíssima visita a Florència (2001) amb motiu de Regreen i la vinculació de Girona a una xarxa de ciutats amb jardins històrics. En un cas i un altre vam fer el viatge plegats amb la tinent d’alcalde Isabel Salamaña i no vam parar de trobar referències noves per a l’urbanisme, el mobiliari urbà o els colors de la nostra ciutat.

Amb l’Anna Pagans vam anar plegats a Nàpols el desembre de 2000, al Fòrum Europeu per a la Seguretat Urbana, jo encara en la meva condició d’alcalde i ella de tinent d’alcalde de via pública i seguretat ciutadana. Pel mateix motiu havíem anat a Roma uns anys abans (1994). En tots dos casos vam fer seguretat i vam fer cultura amb una inexcusable incursió a Pompeia (2000), al Panteón i al Fòrum (1994).             

Però per damunt de tot, l’experiència més gratificant va ser la doble visita a Sarajevo pel juny i el novembre de 1998, en una missió del Consell d’Europa per tal de col·laborar amb les noves classes dirigents a refer la cultura, el país i les relacions entre les comunitats.

Finalment apunto aquí una visita de dos dies a Venècia, el 21 i el 22 d’octubre de 2004, en una jornada europea sobre el trànsit. Transcric tal com raja dels fulls del meu dietari: “Piazza Sant Marco. És bizanci. Són braços de mar i de riquesa estovats per la molsa dels segles. Brilla el lleó de Venècia i se somou en els fonaments aquosos. Verdets solemnes en els esquitxos de la marea i enlluernament daurat en la coronació dels pals i les fites per a la navegació. Hi ha en la deixadesa humida de Venècia una barreja de textures que en algun moment aproximen la realitat a algun quadre de Tàpies. Com aquesta porta que fa temps que no obre i que combina la noblesa dels temps passats i l’apedaçament actual.” Hi ha sobre Venècia una literatura immensa que va d’Stendal a Regis Debray, Victor Gomez Pin o Àlex Susanna, per citar autors d’una certa proximitat. Amor i odi per una ciutat especial. En el recorregut per ponts i canals refaig un itinerari vital i cultural que em sedueix del tot, i em reconcilia amb mi mateix i els pocs viatges que he pogut fer des de desembre de 2003.

Berlín, Croàcia, Sicília, Provença, Bretanya i Normandia, queden per a l’esfera familiar i es recullen en notes disperses en els meus dietaris i se situen en un altre àmbit que potser més endavant abordaré.

L’any 1985 vaig viure una experiència singular de la mà de Jordi Pujol. El President volia fer una visita a Aquisgrà i sabent l’orientació carolíngia que havien donat a les commemoracions dels 1.200 anys de vocació europea (785-1985) m’hi va convidar. Vam anar a Estrasburg, Aquisgrà i Bonn. Vam fer europeisme plegats. Anàvem Jordi Pujol, Francesc Sanuy, Lluís Prenafeta i jo, i vam fer el viatge en un avió privat de lloguer. La premsa ens esperava a Aquisgrà. Recordo ara amb especial fixació el recorregut de Bonn a Sesenheim, en cotxe, en una carrera a gran velocitat i acompanyats per la policia de cada land. L’objectiu era arribar a temps de veure el lloc on va viure Goethe amb la seva amant. Però vam fer tard i estava tancat. Sobre aquest viatge hi ha publicada la intervenció que va fer Jordi Pujol a Aquisgrà, on explicita els motius pels quals em va convidar a acompanyar-lo. Vegeu Jordi Pujol: “Catalunya i Europa, discurs pronunciat a l’Ajuntament d’Aquisgrà el dia 11 de març de 1985 a Jordi Pujol: Pensar Europa. Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1933.

Tot plegat un bon gruix d’escapades de pocs dies sempre amb una finalitat concreta i un objectiu ben determinat.

De tots presento en aquest volum els quatre que he esmentat perquè són segurament els que es corresponen amb unes experiències viscudes més riques i denses. En aquests textos experimentareu la meva tria personal, el subjectivisme dels dietaris, la constant referència a Catalunya i a Girona, i una obsessió constant per les coses elementals i petites. Crec que són tan elementals que s’entenen bé i il·lustren una parcel·la viatgera que vaig encetar quan tenia tretze anys amb una estada de tres setmanes prop de Chamonix, a Saint Gervais les Bains, on els meus pares volien que aprengués francès i on em vaig poder enlairar als cims de l’Aiguille du Midi i ala Merde Glace.

Per damunt de tot voldria que compartíssiu amb mi el valor de la descoberta i la permanent relativització del nostre petit món en el precís moment de posar-lo en contacte, en contrast i comparació amb altres mons. No és difícil de constatar que és essencial sortir i ser capaç de mirar-nos a nosaltres mateixos amb encuriosida mirada forastera. És la millor manera d’acabar apreciant els nostres valors i superant els nostres defectes.