Diari de Girona

Ara mateix veig com s’enfila fins a l’agulla del campanar de Sant Feliu la bastida poligonal que embolica la pedra torturada pels segles i treballada pels homes. El conjunt conserva la bellesa originària i només l’aproximació al detall permet detectar les febleses d’una estructura agosarada que necessita d’una minuciosa tasca de restauració.

Em passa també sovint amb la ciutat. La veig i me la miro en el seu conjunt, a vol d’ocell, en una visió panoràmica, global, i és quan recordo com n’és d’important la mirada al detall, el seguiment al microscopi, la resposta puntual, el canvi d’escala per apamar els valors, per calibrar les virtuts i els defectes. Només amb un record difús pels temps que el detall al dia a dia havia arribat a obsessionar la meva tasca d’alcalde, m’entretinc, ara, en el plaer pel detall. Gaudeixo instants, espais, moments. Acosto la mirada atenta a les petites coses que traspuen una ànima ciutadana i expliquen un batec que se situa sota la pell de la ciutat. Una teulada, una grua, un penell, un xiprer, una posta, una bastida, capten la meva atenció i gaudeixo la possibilitat d’entretenir-m’hi.

És el cas de la que durant molt de temps va ser la casa número cinc del carrer Galligants, l’antic Hospital dels Capellans. Successives reformes i modificacions han desvirtuat el seu caràcter d’establiment medieval, anterior a l’Hospital de Santa Caterina i més directament dedicat als preveres i als passants. Del meu record d’infant i adolescent només una creu de pedra en el coronament i uns potents contraforts podia recordar el passat medieval de l’edifici dedicat durant molts anys a una activitat de drapaire o parracaire, com en dèiem. Era ca l’Escatllar. Als baixos s’hi arrengleraven en formació les ampolles de xampany comprades i recollides per reciclar, al fons el paper i el cartró, al pis de dalt els fardos de draps. Una grua singular, que encara ara es veu i que potser ja ningú no sap què representa, agafava fent tenalla la càrrega més pròpia del negoci i la situava en un pis encara més misteriós. Hi havia anat sovint a vendre ampolles o paper i recollir algunes pessetes, que gastava de seguida a can Guerras en estrep o pega dolça. Aquella activitat va tancar. El vell edifici unitari es va fragmentar en tres.

El primer és ara el taller del fotògraf Josep Maria Oliveras i acull una activitat professional d’una gran qualitat, en un espai i un entorn envejables que donen al fotògraf l’ambient i el context propici per a la seva creativitat. La sala de baix ha recuperat al fons l’esplèndida bellesa dels carreus medievals i l’arc de mig punt que emmarca tot l’espai. Josep Maria Oliveras té una mica de terrat i una olivera, i s’ha trobat amb un nou edifici veí amb el que comparteix mitgera i vistes. Aquí, per separar les vistes, l’Oli ha instal•lat un separador de corten i per fer-lo més amable, menys opac amb una transparència mínima hi ha inscrit perforada una frase de J.V. Foix, el vers que diu: ”Els fulls del diari, oberts, eren de glaç”. Des de dalt de les escales del carrer Galligants es pot intuir tot just mitja frase. El local del mig és tancat i es lloga. I el local que fa cantonada amb la plaça de santa Llúcia, on hi ha el giny per pujar els draps, fou molt de temps el taller de gravador d’en Torralba i després s’ha convertit en un espai de petits apartaments construïts per en Quim Riera. Aquest ha guardat la part que més directament dóna al carrer Galligants per a oficina i aparador. El gran finestral de l’antiga porta té vida pròpia. Joan Mateu, jove artista, hi desgrana successivament els seus moments. Un banc de Portugal, una jove asseguda al pont de la creu blanca, un carrer de sant Francisco, un pas de zebra, el pont del tren i el pont de sant Feliu, una noia en una piscina, una escala, una espera. Els Moments i els Silencis d’aquest jove artista (Salt, 1976) són segurament la mostra més evident de com un petit racó de la ciutat pot tenir vida pròpia i lluny de les inèrcies feixugues, pot agafar ritme, adaptar-se als nous temps, respondre a nous reptes i simbolitzar el canvi, l’adaptació i la rehabilitació del nostre centre històric.

La seqüència dels segles és, en aquest sentit, eloqüent, d’hospital a activitat de drapaire, i d’aquí a taller de fotografia, taller d’artista, aparador ciutadà, finestra oberta al món i racó d’estudis per a estiudiants. Una síntesi molt tancada d’una reutilització intel•ligent.

Cada dia, quan passo pel pas estret de can Figueras, miro el finestral d’en Joan Mateu i ressegueixo el ritme de l’artista que ens proposa una cadència de canvis en les obres que ensenya, que anima la ciutat, dóna vida a un racó simbòlic, i transmet també, segurament, l’ànima de l’artista. Un sol edifici i moltes vides, molts moments, passat, present i futur de la microciutat.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2543_4_175141__Opinio-moments-microciutat