Diari de Girona

Un anunci una mica carrincló, de cotó fluix, expressava amb sentit voluntarista la necessitat de potenciar el transport per ferrocarril. “Papá ven en tren”, deien els anuncis. I és veritat que en l’actual evolució de les activitats econòmiques i el grau de motorització de les societats capitalistes, el transport de mercaderies i de viatgers per ferrocarril adquireix una importància enorme. Només amb un impuls adequat i racional del ferrocarril serà possible una alternativa necessària a la carretera. La paradoxa ara és que mesurem els índexs de creixement econòmic amb paràmetres que, com el nombre de vendes de vehicles, creen una nova i creixent demanda d’infraestructures. La pressió del parc automobilístic sobre unes infraestructures insuficients i mal plantejades genera a més una demanda de sòl que pot fer creure que les infraestructures es poden adaptar com si fossin un xiclet. Aquesta lògica no és sostenible i no es podrà mantenir.

I és ben evident que on el ferrocarril funciona i és eficient s’ha generat una expectativa i un canvi d’hàbits amb una utilització preferent del tren i subsidiària de l’automòbil. És el cas dels trens de rodalies a l’àrea metropolitana de Barcelona, dels ferrocarrils de la Generalitat, i d’algunes línies principals. Però la lògica del sistema ferroviari català, alta velocitat apart, com un gran metro regional amb concentració radial a Barcelona, ha deixat de banda altres lògiques metropolitanes i altres sistemes de rodalies subsidiaris que podrien esdevenir una alternativa clara, i un estalvi evident, a l’ús desaforat i sense límit del cotxe. L’abandonament d’antigues estacions i de línies senceres són un menyspreu als propis actius del sistema i a les potencialitats que té, i una mostra que el càlcul fred d’un rendiment immediat ha desaprofitat l’ocasió de preparar el futur a mig termini i a ser conseqüent amb inversions molt consolidades i antigues que no es poden deixar perdre.

La lliçó del desenllaç dels antics ferrocarrils de via estreta, la liquidació de les companyies, la venda del seu patrimoni, l’aixecament de les vies i l’anul·lació de les infraestructures que donaven suport a aquestes línies ens mostra com hem quedat ara orfes de la possibilitat de recuperar un sistema en xarxa que en l’actual situació dels nostres sistemes de transport seria ben aprofitable per tal de trobar solucions als problemes de la mobilitat.

Ni l’eficiència de les rodalies més metropolitanes, ni el servei dels regionals, ni el dèficit de xarxes i de línies no semblen suficients arguments per tal d’evitar una actitud suïcida o conscientment homicida d’algunes línies que avui no són rendibles però que ningú no dubta que són potencialment estratègiques. Em refereixo, sobretot, al tren de la Pobla, a la línia que connecta Lleida, per Manresa, amb Barcelona o al tren de Barcelona i Vic per Ripoll a Puigcerdà amb connexió per la Tour de Carol amb el sistema francès.

L’espectacle lamentable, de tercer món, d’aquestes línies, l’obsolescència del material, la precarietat de les infraestructures, la fragilitat de les mesures de seguretat, la manca d’eficiència i puntualitat, són xacres que es perpetuen i s’aguditzen. La irritació dels usuaris, el menyspreu que reben sistemàticament per part de les administracions, els retards, les interrupcions, els accidents o avaries són una interpel·lació constant, davant d’un problema que sembla que passi desapercebut per tothom o que no importi a ningú.

Tot apunta a una estratègia preconcebuda per tal que aquestes línies caiguin soles. L’estratègia de no mantenir, de no invertir, de no millorar, de no modernitzar és lenta però té efectes devastadors. És com un corc. Podreix per dins. La línia de Puigcerdà està podrida, però això vol dir que l’han deixat podrir. I malgrat tot, les grans inversions fundacionals, els ponts, els túnels i els terraplens aguanten i esperen una injecció econòmica per recuperar la vella esplendor en la perspectiva d’un nou servei.

Catalunya no es pot permetre el luxe de renunciar a una connexió ferroviària amb el sud de França fins a Tolosa de Llenguadoc. La simplicitat primària de totes les comunicacions transfrontereres i transpirenaiques, llevat de Port-Bou i Hendaya, expressa un esperit, una filosofia, més pròpia de les etapes de l’autarquia franquista que de l’Europa del segle XXI. Aquí també es juga el concepte d’Espanya i el seu futur. Aquí la política troba el seu sentit més elemental i pragmàtic. L’aïllacionisme és propi de l’Espanya radial i unitària. La xarxa és la modernitat i el futur.

No volem ser condemnats al passat. Ha arribat l’hora de l’inconformisme per al present i per al futur. L’actitud dels alcaldes, de tots els alcaldes, és un motiu per a l’esperança.

Però tinc el convenciment que o desapareixen totes les reticències, tots les pals a les rodes, tots els impediment, tots els obstacles, tota la inèrcia, el torpedeig sistemàtic, i hi ha una clara disposició a invertir o caldrà obertament una actitud més bel·ligerant, una clara incitació a la rebel·lia. És una clara qüestió política: o hi ha un canvi d’actitud favorable a la connexió eficient amb França i al servei de les comarques d’Osona, el Ripollès i la Cerdanya o no podrem consentir l’asfíxia de la Catalunya interior que proposa l’actual actitud de l’administració central.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.