Alberes núm. 8. Tardor – hivern 2012 (p. 4-5)

He pujat fins a Cantallops per veure els efectes del foc. El sotabosc ha mostrat en la seva nuesa una geografia primària, despullada, sense vegetació de cap mena. La terra, la roca i els vestigis del pas molt més que mil·lenari de la humanitat. Feixes de pedres col·locades amb ordre i sentit, amb esforç, suor, treball. Dòlmens i menhirs o la pedra nua , dura, forta, mig colgada per la terra seca i recremada. El relleu se’ns mostra en estat pur. És un primer relleu que vist de prop expressa les formes més elementals, els plecs més evidents, els materials depurats d’incrustacions de vida. Però en aquest paisatge renegrit, de cendra, sorgeix una vida nova o reneix la vida només somorta pel pas fulminant del foc. Si allunyem el focus tot esdevé diferent. Aquí i allà un olivar intacte, a tocar la carretera una pineda de pins joves i arrenglerats amb el tronc socarrimat i la capçada ben verda, una vinya, que ara ja vermelleja, que observa amb indiferència els voltants cremats. I en els troncs de les alzines i de les alzines sureres, aquest bosc de fanstamagories negres a l’agost, broten noves branques d’una verdor esclatant, com penjolls d’un nou arbre, expressió d’una nova vida, anunci d’un paisatge més depurat però viu, ben viu. Vist més de lluny és com un borrissol que omple el brancam dels arbres i hi dóna una dimensió, ara ja llunyana, dels moments més aterradors.

Des del poble podem veure, cap a la plana, l’amplada del golf de Roses, l’extensió de l’Empordà, els turons ajaguts que només s’enfilen en el punt que l’Albera aixeca el cap per veure si hi ha mar a l’altre costat. Resseguim amb la mirada un mosaic acolorit. Aquí i allà, les clapes devastades, però en el conjunt una simfonia de colors que diríeu amaga la intimitat més eixorca dels racons calcinats. Es pot resseguir la geografia del foc i els moviments del vent amb algunes giragonses, que estalviaven el càstig a camps i boscos veïns de d’altres ben cremats. La visió a vol d’ocell ajuda a imaginar el galop de l’incendi, el pas esbojarrat empès pel vent passant sovint de puntetes per alguns boscos, només socarrimats i deixats fulminantment enrere per una nova voracitat alimentada per nous combustibles.

De Cantallops fins a Capmany, en l’espai obert, la visió és poc dramàtica, si fem abstracció del mal concret en béns i explotacions. Però a Capmany, la proximitat del foc al poble, els jardins cremats, la intersecció entre espai urbà i espai cremat, adquireix un to molt més realista i no hi valen gaire pinzellades poètiques. El foc ja ha passat, ha fet mal en unes parts i n’ha exonerat unes altres, i en aquest espai entre el Llobregat i l’Orlina. farcit d’història des de l’antiguitat dels megàlits podem encara veure la síntesi entre el passat i el futur. Els orígens més remots, els anys de la feudalitat agrària, dels poders dels senyors i dels monestirs, la força de la vinya, l’impacte i el retrocés de la fil·loxera i, ara, les noves vinyes o velles recuperades, de petits o grans cellers que es preparen a fons per a un temps nou i dibuixen un nou paisatge del futur construït sobre els fonaments dels esforços acumulats de totes les generacions anteriors. Per damunt de les closes, per damunt dels aiguamolls, entre camps abandonats o de conreu només molt primari, sorgeixen aquests nous monuments vegetals, les rengleres ordenades de les vinyes, la simfonia de l’ordre geomètric dels ceps amb el pas just per les màquines modernes, on es pot, enramades en els fils que les fan créixer dretes per a facilitar les tasques de neteja, poda, llaurat i verema.

L’exploració de Capmany em porta fins les emergències granítiques que van donar peu a alguns dels megàlits que es conserven escampats aquí i allà per tota la comarca. En el mas del Quer Afumat, el dolmen i el menhir del Quer Afumat, senyals inequívocs d’una presència humana successiva i acumulada des d’èpoques molt i molt reculades. La cultura megalítica, la toponímia de la pedra em porta al diàleg entre els dos grans monestirs medievals, Sant Quirze de Colera i Sant Pere de Rodes. Sempre he pensat que un i altre responien a dos models de civilització diferents, o de la mateixa expressada amb conceptes diferents. A Sant Quirze, la intimitat una mica primària de la pedra negra i poc treballada primer, sobretot al claustre i als paraments de l’església, i més afinats a l’interior de la nau. Un monestir arrapat a terra, en el replec d’un rierol, en els turons suaus de la vall, d’esquena al mar, un clos tancat i íntim. Sant Pere, en canvi, orientat al mar, altiu, potent, d’una feudalitat més plena, però potser també d’una cultura més clàssica, menys feréstega. Ostentosament orientat a llevant, fent-se veure.

Els camins del foc i els vestigis de la pedra queden enrere i el sentit de la civilització conflueix, resseguint el fil d’aigua de l’Orlina, fins a la riera de Banyuls, ja sigui agafant el camí des de Sant Quirze pel puig Bonic, o des d’Espolla per mas Pils, encarant el coll de Banyuls. Un camí per treure el nas darrere el coll i sotjar el mateix mar que els monjos de Sant Pere vigilaven. Aquí, molt lluny ja del foc, crema per dins el foc de les emocions trencades, dels cors encongits de les fileres de catalans que encaraven el camí de l’exili, tramuntant la carena, diu el poema. Ara el cor s’esponja, les vinyes i els fruiters s’enfilen des del costat del nord fins gairebé el coll, i en el camí dels masos, els cellers produeixen com sempre, i la casa d’Arístides Maillol conserva el record de les formes i els materials treballats per un cor senzill amorós dels cossos femenins a la platja de Banyuls.