Entrevista a la revista El Capicua, juny 2013

Quan arribem al la terrassa on ens ha citat, Quim Nadal (Girona, 1948) ja fa estona que ha esmorzat. Ara pren notes i parla per telèfon. Tot i que ha premut el fre en la seva àmplia trajectòria política després d’haver estat alcalde de Girona, conseller i parlamentari, continua amb l’agenda farcida de compromisos.

Pregunta: Què el fa a vostè un animal polític?
Resposta: La convicció que cada home i cada dona ho haurien de ser.

P: Quina etapa de la seva carrera política recorda amb més estima?
R: Valoro de forma especial la progressió que vaig viure com a alcalde, sentint-me molt valorat, molt acompanyat, molt estimat per la ciutadania de Girona.

P: Quin espai ocupa el PSC avui en dia?
R: Està desubicat, no ocupa cap espai. És un espai secundari. Ha perdut el seu espai per culpa de les seves pròpies contradiccions.

P: S’hauria de definir més en l’eix Catalunya-Espanya?
R: El PSC, per culpa d’alguns, ha viscut submergit en una dialèctica falsa en què alguns han cregut que decantar-se massa per l’eix nacional era abandonar massa l’eix social.

P: Quina és l’escissió dins del PSC?
R: No n’hi ha. L’única escissió és “ho diuen, però no ho fan”. De què servirà el document per a una nova constitució federal si els “socis espanyols” no ho compren? El problema del PSC és que, en comptes de prendre la iniciativa, va a remolc.

P: Qui ha de ser el votant del PSC?
R: El que ha sigut sempre. Una barreja positiva entre classes populars, classe obrera, immigració, classes mitjanes, intel·lectualitat, líders d’opinió, professorat universitari…

P: I en termes nacionals?
R: Algú que sigui molt bel·ligerant nacionalment parlant. De tal manera que la posició pròpia no sigui en contra, sinó a favor, d’alguna cosa.

P: A quin partit creu que han anat els vots del PSC?
R: Crec que, per ordre, és: u, abstenció, i dos, Convergència i Ciutadans.

P: Com veu la relació Navarro-Chacón?
R: La Carme Chacón sent la necessitant de fer-se perdonar el fet que el seu nom surti en el document de preparació d’una nova constitució federal i fa la carta que fa

[en referència amb la carta escrita a El Mundo]. Tira aigua al vi.

P: Montilla o Maragall?
R: Són diferents. En el dia a dia era més seriós Montilla; en la visió de conjunt era més ambiciós Maragall.

P: Fem unes preguntes ràpides, de sí o no. Creu que el federalisme és possible dins Espanya?
R: Sí.

P: Vol el referèndum?
R: Sí.

P: La independència és possible?
R: Sí.

P: Votaria a favor de la independència si es fes avui el referèndum?
R: Crec que sí.

P: Quin argument a favor i en contra de la independència li sembla més persuasiu?
R: El més persuasiu a favor és que no hi ha res a fer, que seria veritat que Espanya només ens vol per drenar els nostres recursos i no per fer més rica Catalunya i també Espanya –una manera ben dita i no barroera de parlar de l’espoli fiscal–. I en contra: avui per avui, ningú en l’àmbit  de l’independentisme s’ho ha pres seriosament pel que fa al full de ruta. Fins al punt que a mi em sembla horripilant que avui hi hagi gent que estigui pensant en un estat convencional, que hi hagi gent que pensi en un exèrcit català.

P: Per què no va entrar a Nova Esquerra Catalana?
R: Perquè les bones idees aplicades en mals moments tenen el risc de fer-se malbé.

P: Com a historiador i polític. Quina raó de fons hi ha en el fet que Catalunya i Espanya entenguin la història de Catalunya de manera tan diferent?
R: La rèmora d’una mala historiografia a Espanya i d’un excés de fonamentalisme en alguna part de la historiografia catalana. Els que dins de la història de Catalunya converteixen en argument principal allò que és el seu desig, no ajuden.

P: Es pot fer pedagogia, encara, entre la historiografia espanyola?
R: Pot un dia la avui invisible intel·lectualitat espanyola d’esquerres assumir que seria desitjable que hi hagués, com a mínim, una càtedra de català i d’història de Catalunya a les universitats d’Espanya, com n’hi ha, a pilons, a Anglaterra, a Alemanya o als Estats Units?

P: Intel·lectualment parlant, quin diputat li ha despertat més respecte i quin menys, durant la seva carrera?
R: No vull donar noms, però crec que en el procés que jo he viscut i conegut hi ha hagut una devaluació mitjana dels diputats i diputades del Parlament de Catalunya.

P: En termes positius, hi ha algun diputat que el sorprengui i li tingui un cert respecte?
R: Puc citar una diputada i una exdiputada del meu grup parlamentari. Una és la Rocío Martínez Sempere, que té una capacitat dialèctica i d’argumentació econòmica i política molt eficaç i amb un llenguatge molt planer. I l’altra, amb menys capacitat de generar empatia però amb una extraordinària seguretat jurídica i administrativa,
és la Laia Bonet: amb intervencions impecables a les quals només mancaven concessions a les emocions perquè la gent s’enganxés.