Diari de Girona

L’any 2006, la Generalitat de Catalunya i la Universitat de Girona van crear l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural. Actualment té la seva seu al Parc Científic i tecnològic de la UdG i desplega la seva activitat d’impuls de “la recerca de qualitat en el camp del patrimoni cultural” sota la direcció del professor Gabriel Alcalde i la direcció tècnica del professor Josep Burch. Des de la seva creació, l’Institut s’ha anat dotant dels equips corresponents i, a poc a poc, ha anat assolint una velocitat de creuer amb resultats ja molt tangibles de la seva tasca que es concreten en els deu volums de la col·lecció “ICRPC llibres” publicats fins ara, així com els petits volums de la sèrie “Conferències” i els diversos volums de la sèrie “Treballs de patrimoni cultural”. En conjunt i només a títol d’exemple ha tractat de l’ús del Museu d’Art, de la imatge turística del patrimoni monumental de Girona, de la visió interdisciplinària de l’educació del patrimoni, dels museus, de la patrimonialització de l’arqueologia, de la cultura marítima, del paisatge i el patrimoni natural.

El mateix Institut es defineix com “un punt de referència i de suport que relaciona els diversos agents vinculats al patrimoni cultural”. Sent, com és, molt important la tasca duta a terme, encara és massa limitada la seva projecció. En el marc de la UdG, el patrimoni cultural, com el patrimoni natural, el turisme, el paisatge, el territori, la llengua, o l’aigua han de ser àmbits d’especialització i de referència. Elements d’una imatge i d’una marca que situï progressivament, junt amb totes les disciplines de la recerca científica la UdG, en el mapa universitari internacional. L’Institut és una eina, i amb d’altres, ha de contribuir a l’excel·lència de la recerca a la nostra comunitat universitària, a la seva projecció al món i a la seva vinculació amb el teixit productiu de la societat que l’acull.

És en aquest marc que em plau molt de remarcar el treball que desenvolupa a l’Institut la investigadora Gemma Domènech i Casadevall, amb resultats i publicacions ja molt tangibles en el terreny de l’arquitectura, de la cultura, de la literatura, del patrimoni i de la història. Justament ara ens acaba d’oferir un dels seus darrers treballs, el llibre sobre Emili Blanch Roig (1897-1996). Arquitectura, patrimoni, compromís. (ICRP, llibres, 9, 2012).

És especialment remarcable el treball d’inventari i catalogació de l’obra arquitectònica d’Emili Blanch a la segona part del llibre “Catàleg d’obres”, on es documenta un repertori amplíssim que ens aproxima a la dimensió de conjunt d’una vida professional. Aquest catàleg sol, ple de novetats que completen les coses que ja es coneixien, ja justificaria el llibre que ens guia per una obra que, formada en l’academicisme de l’escola d’arquitectura i en la petjada noucentista, s’adscriuria molt aviat a l’alenada modernitzadora del moviment racionalista encarnat a Catalunya pel GATCPAC. Impregnat de la força innovadora del moviment modern, Blanch seguiria les petjades dels arquitectes que buscarien la connexió de l’arquitectura amb la funcionalitat, la higiene, l’accessibilitat, el sentit social dels habitatges i dels equipaments. Habitatge digne, urbanització adequada, escola moderna, salut integral esdevindrien els paradigmes d’un model, d’una ideologia que trobaria en l’esperit republicà la millor concreció. Justament per això, Blanch s’adscriuria a ERC, impulsaria moviments i activitats renovadores a la ciutat de Girona, participaria del projecte cultural de la revista Víctors  (cinc números de gener a juny de 1936), i col·laboraria a la salvaguarda del patrimoni primer com a arquitecte de la diputació i membre de la Comissió Provincial de Monuments, durant la República com a arquitecte de la secció d’edificis públics de la Comissaria delegada de la Generalitat i, finalment, durant la guerra pel seu paper com a membre de la Comissió del Patrimoni Artístic i Arqueològic que assumí les funcions de la Comissió de Monuments. Destaca en aquesta etapa gironina la restauració dels Banys Àrabs, que va compartir amb Jeroni Martorell i Rafel Masó, o la tasca de salvaguarda del patrimoni durant la Guerra Civil a l’entorn del Palau Episcopal i la Catedral, i la voluntat de constituir-hi els Museus del Poble.

Però el llibre de Gemma Domènech té un valor testimonial i històric que va molt més enllà de l’obra d’un arquitecte remarcable. De fet, aquest arquitecte va haver d’emprendre el camí de l’exili, primer a Montpeller, i després a partir de 1942 i fins a1948 aMèxic. El tracte, camí de l’exili, amb Carles Riba i Antonio Machado, les relacions a Montpeller amb Carles Riba, Josep M. Corredor, Alexandre Cirici, Ferran Rahola, Pere Blasi o Antoni Xirau, i els diversos contactes amb la colònia catalana de Mèxic i, singularment, les relacions amb Miquel Santaló i la seva família, amb Dalmau Costa o Jaume Miravitlles i molts d’altres esdevenen un relat emocionant i dramàtic.

Blanch, que tornaria el 1948, havia vist confiscades les seves propietats i depurada la seva activitat professional. En el retorn va refer lentament la seva activitat professional i no va perdre mai el sentit social del seu ideari progressista i republicà. Va cedir, a la Creu Roja, la seva casa del carrer Ramon Turró de Girona l’any 1992; va donar, a l’Arxiu Municipal de Girona, els seus documents i projectes professionals, i va rehabilitar el Mas Blanch de la Pera, municipi on havia nascut el 30 d’octubre de 1897, per destinar-lo a centre i residència per a la gent gran.

D’entre els documents cedits a l’Arxiu Municipal de Girona, Gemma Domènech treu tot el suc de les “Dades per a una biografia” i del “Guió per a unes memòries” que, juntament amb els textos dietarístics, precisos i preciosos d’Artur Bladé li permeten traçar un relat vivíssim, tendre i cru alhora, de la peripècia de l’exili i la dimensió real del drama humà i social que va desencadenar la Guerra Civil, el seu desenllaç i la repressió franquista.

Aquesta aportació en el marc de l’ICRPC és una mostra clara dels resultats que es poden assolir i que la UdG ha de potenciar. És una imatge i és una marca d’excel·lència de la qual no podem prescindir.