Diari de Girona

Demà passat farà ja un mes que es va retre un homenatge als impulsors de l’Associació gironina de prevenció i ajuda als malalts de cor.

Aquesta associació va néixer l’any 1986 i va esdevenir GICOR l’any 1992. Des d’aquell ja molt llunyà 1986 metge i pacient es van associar i van establir una complicitat per tirar endavant una associació que aglutinés les persones que pateixen malalties del cor.

El Dr. Rafel Masià com molts altres metges catalans havia tornat a Girona després de la seva aventura americana.

Algun dia caldrà estudiar i calibrar l’impacte intel·lectual i professional d’aquestes sortides a l’estranger que han donat excel·lents resultats i boníssims professionals, tant en el cas dels que ja no han tornat més i han fet carrera als Estats Units, com en el cas dels que han tornat. De fet, la posada en marxa de la nova Facultat de Medicina de la Universitat de Girona serà una bona mostra i una clara culminació sintètica del que estem dient. En aquesta nova facultat es fondran en una sola cosa el gruix professional i intel·lectual dels que han fet créixer i han donat prestigi i coneixement a l’Hospital Universitari Josep Trueta de Girona, i els nous professionals recuperats, que vindran a fer-se càrrec de la direcció de la facultat i dels projectes de recerca que continuaran aquí. El tàndem Rafel Masià – Joan Sala Montero és l’expressió més directa de tot el que estic dient, en el cas de la cardiologia, com ho seria per a moltes altres especialitats en el cas de molts altres professionals de la mateixa procedència.

En el cas de Girona, Rafel Masià va tornar mentre que Joan Oliver, fill de Marià Oliver i Maria Alonso, va continuar la seva aventura americana ja totalment consolidada i ara ja feliçment compartida entre Nova York (on durant anys i anys ha tingut oberta una generosa ambaixada gironina) i l’Empordanet. Els cito junts perquè s’han retrobat sovint, són amics, i mantenen el contacte i el feeling que permet que en Rafel continuï traspuant una vessant americana que no l’ha abandonat mai. Venia d’una cultura mèdica molt interioritzada,amb alguns paradigmes molt convincents i defensats intensament. En relació amb la dieta, els hàbits,  l’exercici físic o l’addicció al tabac. Masià era actiu i bel·ligerant, seguia les estadístiques americanes de les malalties del cor, coneixia les causes de risc i les tenia totalment tipificades i sabia que inexorablement la cultura que ell havia après allà s’acabaria trasplantant aquí. Es tractava de popularitzar un activisme social a favor de la salut, a favor de bones pràctiques, a favor de la prevenció, advertint una societat en evolució ràpida dels riscos i de les oportunitats. Es tractava de recordar-nos que seríem, amb tota seguretat, una societat més longeva i que aquesta societat mostraria per força símptomes més freqüents de malalties diverses. Per aquest camí es va anar popularitzant la nomenclatura mèdica, els marcapassos, els bypass, les afeccions coronàries, els infarts, les diverses versions de les malalties del cor. En definitiva, es tractava de perdre’ls la por i, en canvi, adquirir un respecte creixent per aquesta màquina essencial que és el cor. Respecte sense por. Es pot prevenir, es pot operar, es pot curar.

Rafel Masià va trobar l’Emili Caula. Metge i pacient. Amics. Gironins. Regidors de l’Ajuntament. Un del PSC l’altre del PP. Units pel cor. Durant més de dues dècades han compartit com a president el metge, i com a vicepresident el pacient, l’associació gironina que tractava de popularitzar els principis del respecte sense por per les afeccions cardíaques i a favor d’unes pautes de comportament que les estadístiques han mostrat de gran eficàcia.

He compartit sovint les il·lusions d’aquests dos gironins i de tots els que han participat d’aquesta associació i sempre recordaré com un dia a la Casa de Cultura de Girona, i a la vista dels assistents a una conferència, em vaig permetre de pronosticar que en aquella sala tots els que feien cara de salut eren malalts del cor, i els que feien una cara més lànguida eren els que volíem passar per ciutadans sans. Forçats a caminar, a fer exercici, a organitzar-se una vida pautada, a menjar saludablement, tots els malalts del cor mostraven una pell bruna, colrada, brillant, treballada pel sol; feien cara de salut.

Aquesta és la lliçó ciutadana d’aquesta vella amistat, d’aquesta magnífica síntesi, d’aquest tàndem de gironins que han compartit una filosofia de la vida i han impregnat les vides de molts gironins i gironines de l’esperit que anima a tots els que han lluitat davant de la malaltia  i s’han sobreposat gràcies a unes ganes immenses de viure.

GICOR és una gran lliçó de vida, és la mostra d’un treball silenciós i compartit, és l’expressió més genuïna que hi ha moltes coses més que ens uneixen que no pas ens separen, i que hi ha un camí possible de compromís col·lectiu i cívic des de tots els camps de la nostra dimensió vital.

M’uneixo, ara, amb un mes de retard a aquell homenatge merescut a Rafel Masià i a Emili Caula que van deixar el mes de gener passat les seves responsabilitats directives a GICOR. El Dr. Masià superant amb vitalitat un accident i culminant una excel·lent carrera professional i l’Emili Caula vivint una vellesa feliç acompanyat de la dona, els fills i els néts.

Un i altre són una bona mostra des dels dos costats que es pot viure i s’ha de viure sempre amb l’ai al cor, amb respecte, sense por i amb ganes de viure i de viure una vida ordenada i respectuosa amb les exigències del nostre propi cos.

PUBLICAT: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008070400_4_275109__Opinio-EMILI-CAULA-RAFEL-MASI