Diari de Girona 

Al menjador de casa dels meus pares i avis hi he vist sempre un quadre de l’Emília Xargay datat l’any 1948. És l’any que vaig néixer i guardo encara enmig d’un munt enorme de papers la meva cartilla de racionament datada a la primavera d’aquell any. Malgrat aquesta referència, que ens situa a l’època el quadre de l’Emília, un pastel, és un quadre ple de vida i color; molt alegre. És una escena urbana, potser una cantonada de la Gran Via o de la plaça de La Independència, amb una barraca de venda ambulant damunt la vorera amb un tendal d’un color blau fosc i fort, uns quants arbres de copa verda difuminada i algunes figures humanes desdibuixades amb un estil poc figuratiu, de traç gruixut del color insinuant les formes. Aquest quadre és un entre centenars d’una obra extensa de dibuix, pintura, escultura i esmalt. Formada a l’ombra d’Orihuel va emprendre molt ràpidament el vol cap a tècniques i estils lluny de l’academicisme figuratiu. En el més aviat eixut panorama cultural de la Girona dels primers anys cinquanta el desplegament de l’obra d’un grup notable d’artistes locals va donar peu a un primer impuls artístic de rellevant ressonància perquè en l’alliberament de les formes hi hauríem de llegir també l’afany per l’alliberament, tan lent i feixuc, dels costums i de les idees. Torras Monsó, Xargay, Fita, Fulcarà, Vicens, Vila Fàbrega, Portas, van posar les bases i els revulsius per aquest moviment renovador que volia sacsejar el panorama local de les arts. Després, més endavant, el panorama es diversificaria i enriquiria notablement. Però és en aquests orígens que hem d’anar a buscar la força i la significació de l’obra de l’Emília que continuaria fins que es va mantenir inquietament en actiu.

Aquests dies ja s’ha ponderat adequadament el seu caràcter, la seva vitalitat, la seva fortalesa, la seva empenta. L’Emília era sempre com un vendaval i el vent té efectes saludables i regeneradors.

Després vindria la malaltia i les dificultats. Quasi deu anys de silenci i allunyament de la vida pública, d’esforç i de sacrifici dels familiars per tenir-ne cura, de preocupació diversa dels amics pel seu futur. No conec prou els entorns pròxims a l’Emília per a entrar a valorar, i no ho hauria de fer, les fidelitats i les desercions, però só que puc imaginar-me el pes enorme dels llarguíssims silencis, l’espaiament inevitable de les visites, la duresa de la tasca diària, anònima, ignorada, dels que van assumir el compromís de fer-se’n càrrec. No jutjo, constato. I ho faig per donar peu a una reflexió que m’he fet moltes vegades i que em vaig fer des de les meves responsabilitats públiques. Estic convençut, radicalment convençut, del dret de les persones, totes, a viure i morir dignament. Garantir que l’Emília Xargay pogués viure i morir dignament era un compromís que havia d’assumir la col·lectivitat, per una qüestió de justícia i també per una qüestió de dignitat de les institucions. Crec que entre tots vam aconseguir, amb la col·laboració inestimable de la família que l’Emília pogués viure i morir dignament a casa.

Una altra qüestió és la continuïtat de la seva obra, la utilització i projecció pública i la vinculació de les seves col·leccions a l’anàlisi de l’art contemporani a les comarques gironines.

En relació amb aquest aspecte vull aportar ara aquí el que vaig escriure en el pròleg del catàleg de l’exposició Emília Xargay, 50 anys d’art que es va fer l’any 1989 al Museu d’Història. Deia, ”Quan l’Ajuntament de Girona va iniciar una política d’exposicions antològiques encetava un camí raonable, prudent i constructor per a la constitució d’una col·lecció local d’art contemporani. És segurament l’únic camí possible per a constituir una base correcta d’un Museu gironí d’art contemporani sense concessions grandiloqüents als mites i al mercat. En realitat el lligam entre l’artista i l’entorn és l’únic que permet de valorar la funció social de l’art i aporta dades per a la interpretació de la creativitat artística”. Després vam avançar i perfeccionar aquest pensament i institucionalment vam desenvolupar la idea d’un Centre d’Art Contemporani en el qual es combinessin el dipòsit de les grans col·leccions d’artistes locals contemporanis i concretament també tot el fons d’art del Museu d’Art posterior a la Guerra Civil, amb l’experimentació, l’estudi, l’especialització en col·laboració amb Espais i amb el Departament d’Art de la UdG. Es tractava de defugir la idea d’un Museu convencional, de dipòsit i exhibició d’obres només, per anar cap a un gran centre de documentació i estudi combinat amb les col·leccions representatives i significatives i  el resultat de la pròpia política institucional de foment a la creació per anar confegint una col·lecció d’art contemporani i evitar així el buit  patrimonial clamorós de les institucions per moltes dècades significatives de l’art del segle XX. 

Deu anys més tard d’aquella exposició antològica, l’abril de 1999, l’Ajuntament de Girona i el de Sarrià de Ter subscrivien un conveni amb els familiars d’Emília Xargay i al juny o juliol d’aquest mateix any es dipositaven les obres de la col·lecció en el SAM de Pedret. En aquell acte, simbòlicament d’una manera pública, l’alcalde de Girona i el delegat de Cultura de la Generalitat segellàvem un compromís institucional per avançar conjuntament cap al Centre d’Art Contemporani. Des d’aquella data sé segur que s’ha avançat molt més en continguts, converses i propostes. Però també és evident que el darrer compromís públic interinstitucional es situa en aquella data. 

Ho aporto ara aquí perquè se segur que aquest és un servei al debat públic que l’Emília hauria volgut fer i el fa pòstumament. Apel·lo al seu testimoni, a la seva col·lecció i a la seva voluntat per plantejar que és imprescindible un debat públic en el qual es clarifiquin els objectius i els projectes en relació a l’art contemporani. De tal manera que no esdevingui en mans de les institucions ni mercaderia política, ni mercaderia artística. És des dels valors i la significació cultural i social de l’art contemporani que podrem construir un discurs coherent, constructiu, eficaç, pertinent i no oportunista, al voltant de l’art contemporani i el seu futur desenvolupament a les terres de Girona. I per a aquest debat imprescindible cal el coratge de posar damunt de la taula, sense reserves, tots els elements de què es disposa i totes les trajectòries i les polítiques en matèria d’art contemporani que s’han desenvolupat aquí.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 203-206)