Diari de Girona

Falten ja pocs dies per l’inici de la campanya electoral. M’adono que hi ha dos alcaldes de poblacions importants que encapçalen llistes i que l’alcalde de la nostra ciutat figura en un lloc prou rellevant de la seva, per sortir. He vist i llegit que s’alçaven algunes veus en contra de la duplicitat de feines i reclamant als alcaldes una dedicació exclusiva a la seva ciutat. Vull sortir en defensa de tots els alcaldes i alcaldesses,  regidors i regidores,  que ara aspiren a un escó al Parlament de Catalunya. Ho faig sense cap distinció, sense límits ni fronteres partidàries, amb absolut convenciment.

Això no vol pas dir que jo no sigui partidari de la limitació de mandats, en la seva durada i en la possibilitat d’acumulació de mandats diferents, de condició electiva directa i indirecta. Aquest és, per exemple,  un debat ara molt viu a França, on després de dècades d’acumulació de mandats el president de la República, François Hollande, es veu amb l’obligació, nascuda d’un compromís electoral, de promoure una llei que eviti l’acumulació. Però igual com amplis sectors demanen això, els quadres del partit, alguns almenys, tractarien d’impedir-ho per assegurar, d’aquesta manera, una presència de personatges rellevants en els diversos organismes de representació. És com si vinguessin a dir, contra la renovació, experiència. Cal dir que a França els mandats són molt llargs, malgrat que recentment s’han escurçat, que és molt freqüent la figura d’alcaldes que han durat vint, i trenta, i quaranta anys i que no és gens estrany haver vist alcaldes que no han perdut aquesta condició i han sigut primers ministres o que és del tot normal, associat a una tradició, que hi hagi senadors-alcaldes o diputats-alcaldes.

Així doncs, si hi hagués una norma que establís la incompatibilitat entre un mandat de caràcter local i un mandat de caràcter nacional jo veuria bé aquesta incompatibilitat. Com també em sembla bé que en alguns casos hi hagi càrrecs electes que ells mateixos, per decisió pròpia, hagin cregut que no es volien perpetuar en el càrrec i hagin anunciat que es disposen a encadenar no pas més de dos mandats consecutius. És cert que sovint trobem càrrecs electes que són també responsables del partits i, alhora, diputats al Parlament de Catalunya. I és cert que en una democràcia madura i amb una llei electoral, que no tenim, que establís un sistema de demarcacions més petites i de responsabilitat democràtica directa davant dels electors de la demarcació, aquesta acumulació no hauria de ser possible.

El fet és, però, que a dia d’avui no hi ha cap limitació legal i que la presència d’alcaldes al Parlament és molt habitual i mai no ha sigut conceptuada negativament, perquè més aviat la proximitat del Govern en les sessions parlamentàries crea unes oportunitats que altrament són més difícils.

El partit majoritari i que acumula més anys de control del Govern de Catalunya, Convergència i Unió, ha reiterat la presència d’alcaldes al Parlament o hi ha situat eterns candidats, aspirants a les alcaldies que de forma tradicional se’ls han resistit. És, doncs, una pràctica habitual, i avui per avui no hi ha ni tan sols cap excepció que confirmi la regla.

Parlo en defensa dels candidats actuals i parlo per experiència pròpia. Quan es constitueixi el Parlament de la X legislatura tancaré una etapa de vint-i-vuit anys de diputat, durant la qual en diferents legislatures he representat les demarcacions de Barcelona, Girona i com una anomalia Lleida. Doncs bé, puc dir que en els anys que ha coincidit la meva condició de diputat amb la meva condició d’alcalde de Girona (1984-2002), mai els ciutadans no me n’han fet retret i mai s’haurà pogut dir que la meva dedicació al Parlament hagi sigut en detriment i perjudici a la meva dedicació a l’alcaldia, a la ciutat i als ciutadans i ciutadanes de Girona. Al contrari, més aviat penso que la coincidència entre la meva condició d’alcalde i la de diputat, o la de President de la Federació de Municipis de Catalunya, la ciutat de Girona hi ha guanyat més que no hi ha perdut. En part perquè els principals temes que vaig tractar en aquell temps al Parlament tenien a veure amb el món local, i perquè sempre la voluntat de servir Girona, també des del Parlament, va prevaldre per damunt de qualsevol interès polític personal. És més, els passadissos del Parlament són testimonis directes i muts de moltes gestions que acabarien encarrilant moments de col·laboració molt intensa entre l’Ajuntament de Girona i el Govern de la Generalitat.

És, doncs, des d’aquesta experiència que puc defensar alhora la possibilitat i la necessitat d’una llei electoral que atorgui uns mecanismes de representació i control més directes, que estableixi la incompatibilitat entre diferents mandats electius, i la perfecta compatibilitat actual d’aquests mandats mentre no es legisli en aquell sentit. I ho dic en defensa de tots i subratllant els aspectes positius d’una situació legal que s’ha mantingut inamovible durant tres dècades.

L’aprofundiment de la democràcia i de les llibertats ens portarà a nous mecanismes de representació més directa, però mentre no podem treure legitimitat a una representació que també ha donat els seus resultats.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.