Diari de Girona

El dia 3 de novembre de 1903, ara fa cent anys, es va celebrar amb gran èxit al Teatre Principal de Girona, ara el Municipal, la festa de proclamació dels guanyadors dels “Jochs Florals de Girona” en l’ “any primer de sa instalació”. La reina de la festa fou la jove Esperança Bru i Oller i el secretari de la junta organitzadora i del jurat qualificador en Prudenci Bertrana. Entre els premiats ressonen encara ara amb forta personalitat els noms de Jaume Bofill i Matas, Josep M. Folch i Torras i un joveníssim Josep Carner de dinou anys amb la poesia “L’Ignorada”.

 Uns mesos abans, dins de l’any 1902, s’havien convocat uns primers Jocs Florals per iniciativa de la revista “Enderroch” en els quals la Flor Natural ja fou guanyada per Josep Carner amb “Seculars”.

Aquest episodi premonitori va ser la primera llavor que acollida amb entusiasme per diversos sectors de la ciutat i també per la revista Vida donaria lloc a la convocatòria per a l’any 1903 dels primers Jocs Florals de la ciutat.

Es tancava així tota una època, la dels Certàmens de l’Asociación Literaria. Vida en el número 20, del 15 de novembre de 1902, proclamava en un article d’impuls dels Jocs Florals “Tan metex sembla que la Associació Literària de Girona es al calax”. En el mateix article s’insistia en la liquidació d’una etapa i l’inici imprescindible d’una altra. “Per amor a la literatura i a la Pàtria hem combatut la associació organizadora dels certams hermafrodites de nostra capital, i per amor a la literatura i a la pàtria trevallarem am delit per a la bona organisació i marxa d’una festa digne, rebutjadora de vanitats més o menys aristocràtiques i fatxenderies…”

L’ànim demoledor d’aquest text no pot fer oblidar, però, que com ha assenyalat Maria Dolors Fulcarà a Girona i el Modernisme (1976) s’estableix una continuïtat entre els Certàmens i els Jocs Florals i apareixen noms repetits en les nòmines dels promotors d’una i altra activitat com no podia ser d’una altra manera en una ciutat molt petita i amb ambients intel·lectuals molts restringits. I és per això que el text de la invitació per a formar part dels impulsors dels Jocs Florals és més condescendent i suau quan explicita les raons del canvi “Haventse disolt,per causes que no es d’aquest lloch esbrinar, la Asociación Literaria que per espay de trenta anys havia vingut fent en aquesta ciutat importants trevalls encaminats principalment al conreu de les bones lletres, alguns aymants de la literatura patria, ab un esperit per un costat més ample y per l’altre més inclinat a afavorir la vida dels idiomes regionals, han concebut el pensament de promourer el foment de nostra literatura…”

Un Bertrana combatiu i entusiasmat en aquella data es va deixar anar i va fer abans de donar compte com a secretari del jurat del resultat i veredicte un al·legat en defensa dels Jocs Florals, tot ponderant la seva importància i necessitat tot i que reconeix que per l’època no és fàcil destriar el gra de la palla i sovint guanyen rimaires d’ofici, que manegen els consonants am l’habilitat dels juglars de fira”. Desqualifica així les evasions romàntiques, les temptacions ensucrades, les rimes encarcarades i sense gràcia, però admet que “son pas incert es més consolador que l’inmovilitat xorca dels escéptics en literatura, dels que dormen, dels que fumen l’opi de les diversions antiestètiques”. La poesia, la literatura, la festa dels Jocs Florals és, diu Bertrana, una medecina necessària per evitar de passar tots els dies de l’any “per contemplar  com empedraven carrers, enrunaven cases o construien ponts”  i és un motiu per alliberar “als que desmaien empresonats en els carrés fangosos de les ciutats prosaiques”. La Girona que pesa en l’imaginari dels joves iconoclastes de principis de segle desfila amb rotunditat en aquest discurs de Prudenci Bertrana com una llosa i com una nosa que impedeix l’excel·lència de l’esperit i la superació de la grisor ambiental. “Ja he dit la paraula ¡Les ciutats prosaiques!  Ben segur que tots vosaltres haureu pensat tot seguit en la boira gris, en el etern silenci de la boira gris, en la melangia de la boira gris, sobre la que de tant  en tant  branden les campanes ara tristes, suara alegres, pro sempre marcant el temps que fuig, que llisca, que s’escapa sense consol, sense art ni poesia”.

L’aventura escenificada aquell 3 de novembre de 1903 va durar trenta anys, va crear una tradició, va saber mantenir un to, i ofereix un balanç més que notable avui plenament incorporat al bagatge cultural de la ciutat. És molt probable que la mateixa litúrgia dels Jocs Florals els acabés liquidant per motius semblants als que en un altre moment i per causes més directament relacionades amb l’ ambigüitat lingüística va decaure el Certamen.

Però és molt probable que no tinguem la plena consciència de les aportacions de primera línia que van permetre aquells Jocs Florals, tant en el conreu de la literatura com en el contingut més doctrinal, literari o no, de la majoria dels discursos pronunciats pels diversos presidents que, en més d’una ocasió, ens van deixar autèntiques peces mestres dedicades a la nostra ciutat. Espigolant d’aquí i d’allà s’han citat una i altra vegada fragments rellevants d’aquests discursos. Però ara, amb motiu d’aquest centenari que ha passat de puntetes, potser seria l’hora d’aplegar en un sol volum aquells discursos com em sembla recordar que ja va proposar fa una colla d’anys anticipant-se a aquesta efemèride Mn. Modest Prats. D’altres centenaris d’entitat menor han fet més fortuna. No és pas moment de desaprofitar una ocasió.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.