Entrevista al Diari de Girona i al Regió 7

President del Grup parlamentari del PSC. Ja era alcalde de Girona el 1979 quan Narcís Serra també ho era de Barcelona, Pasqual Maragall era un jove tinent d’alcalde, Adolfo Suárez governava Espanya i Felipe González encara estava a l’oposició. Jordi Pujol ni tan sols era president de la Generalitat. Tots, menys ell, estan retirats de la política. Un Nadal amb la mateixa empenta de sempre afronta la tasca de dirigir l’oposició socialista al Parlament català.
JORDI XARGAYÓ GIRONA

No es pensa retirar mai de la política?
Sí. Quan cregui que no puc donar més de mi mateix, que no m’apassiona, que no em sedueix i que no puc abocar-hi totes les potencialitats de la meva capacitat de treball.

La nit del 28-N li va passar pel cap abandonar?
Vaig pensar si havia de fer el gest de dimitir. Sí, ho vaig pensar.

Però, mentre vostè pensava això, Montilla ja comentava al seu cercle més proper que Joaquim Nadal presidiria el Grup parlamentari…
Això no ho sé. Jo em trobo el dilluns a l’Executiva amb l’anunci del president Montilla que no prendrà l’acta de diputat i, després d’un llarg debat, proposa el meu nom. L’Executiva s’hi va mostrar d’acord. A partir d’aquell moment, em vaig trobar veient-me l’endemà amb l’Artur Mas i començant a preparar el debat d’investidura.

El va sorprendre?
Em va agafar una mica desprevingut. No n’havíem parlat. També és veritat que era una possibilitat. Jo ja tenia l’experiència, amb una trajectòria parlamentària molt contrastada com a cap de l’oposició i portaveu.

Tant de consens suscita vostè en el PSC que no hagi sortit ni una sola veu en contra de la seva designació?
És la suma de l’autoritat de José Montilla com a primer secretari i del fet que quan fa aquesta tria sap que sóc una persona de consens, que no crearé arestes, que intentaré sumar i no restar i que intentaré refer l’espai polític del socialisme i impedir que es vagi aprimant.

Quan hi ha un foc al PSC només el pot apagar Joaquim Nadal?
No. Hi ha molta gent capaç de treballar en un sentit constructiu. Aquesta idea d’apagafocs només és vàlida quan en un partit polític es van reproduint situacions desfavorables. En el PSC, durant 30 anys n’hem viscut moltes més de favorables que no pas de desfavorables. El que importa és trobar una suma d’energies suficients per sortir d’una espiral d’aprimament i de desgast.

El seu càrrec té data de caducitat el dia que hi hagi un nou primer secretari?
Té data de caducitat el dia que el PSC hagi triat un nou candidat a la presidència de la Generalitat, si aquest candidat és diputat o diputada. Si coincideix que el candidat i primer secretari no és diputat, el meu càrrec no té data de caducitat. Si el presidenciable i el primer secretari no coincideixen, encara és més evident que dependrà de si és o no diputat la persona que assumeixi la responsabilitat del futur.

Quin perfil ha de tenir el proper líder del PSC?
Ha de saber integrar, recollir totes les fonts de les quals beu el projecte fundacional del PSC i continuar un procés que durant molt de temps ha estat la clau del nostre èxit, que és obrir-nos a la societat i ser un referent de l’esquerra i del centreesquerra, amb una gran vocació de govern i de centralitat a la política catalana. Hem d’ampliar els nostres espais polítics tradicionals cap a sectors o de l’esquerra o del centre fins a configurar una majoria social que ens doni la majoria per governar.

El pròxim congrés del PSC se celebrarà amb el record de Sitges 1994?
Crec que no. Cada congrés té una dinàmica pròpia. Els nous congressos no han de repetir els errors del passat.

El PSC ha d’aclarir primer què vol ser
No. El PSC sap què vol ser. El que ara li costa és que el discurs sobre el que vol ser emergeixi en el conjunt de la societat.

Governar molts anys i governar-ho tot, allunya els partits de la societat?
És possible que passi, però els partits quan governen haurien de saber que l’arrel del mandat democràtic els obliga a referir-ho tot sempre a la voluntat dels ciutadans que els han donat la majoria per governar. El que s’oblida d’això s’oblida de l’essència mateixa de la política.

Després d’haver promogut l’Estatut, d’haver governat amb independentistes i d’haver crescut l’independentisme durant els set anys que han manat a la Generalitat, van dissenyar una campanya electoral desmarcant-se del tripartit i de l’independentisme. Massa desorientació pels seus votants, no creu?

Les causes de la nostra derrota són com una suma de factors. Als que diu vostè hi hauriem d’afegir el desgast enorme i la impopularitat de les mesures per superar la crisi, el propi estat de malestar de la societat com a conseqüència de la crisi. Aquesta situació que algú ha descrit com de ciutadania permanentment emprenyada per un conjunt de circumstàncies adverses que no milloren. Hi ha la suma del desgast del PSC en el Govern i un de compartit amb el PSOE i amb el Govern espanyol que ha experimentat desgastos similars, com es comprova en les enquestes.

Quan es va assabentar que CiU negociava amb Mascarell la Conselleria de Cultura?
Pel diari que va publicar la fotografia.

I com es va quedar?
Una mica sorprès. Vaig parlar dues vegades amb Mascarell dissabte i diumenge per saber què pensava i què pensava fer.

Què ha suposat per al PSC la seva marxa?
En Mascarell és un personatge valuós, format, crescut i forjat en l’administració local i autonòmica a l’empara del PSC. És un dels nostres que decideix acceptar una proposta per integrar-se en un govern sense que hi hagi un pacte de coalició. Fa una opció que només la pot fer en plena llibertat si abandona la militància socialista. El fet de deixar la militància socialista, vol dir que en Mascarell ha abandonat la ideologia socialista Crec que no. Les ideologies són de més llarg recorregut. I, més enllà del sotrac intern perquè un militant ha acceptat una proposta del nostre adversari més directe, ara hem de veure si és capaç d’encaixar en aquest govern i si les polítiques que fa juguen o no en favor de la cultura catalana en un govern que tradicionalment no havia fet de la cultura el centre de la seva activitat.

Per què històrics com Mascarell, Sobrequés, Armangué, el mateix Pasqual Maragall han anat abandonant el PSC?
Vistos els noms que cita, cada cas és un cas i no són equiparables. En les preocupacions del PSC, pesen molt més els milers de persones que en aquestes últimes eleccions o en d’altres van abandonar la seva orientació socialista que no pas les individualitats que esmenta, cadascuna de les quals té una causa concreta i no totes obertament confessables.

Amb la marxa de Mascarell ha quedat tocat l’anomenat sector catalanista del PSC
Crec que no. Els sectors són sectors si són una suma de lideratges i de grups de gent dintre d’un partit polític. Entès així, el sector catalanista no existeix perquè en termes estrictes tot el PSC és catalanista per definició. Algú pot pensar que a vegades no n’és. Aquesta és una de les nostres batalles pendents. Veure on se situa la credibilitat d’un projecte catalanista que ho és per a tothom i que en això no admet ni sectors ni sensibilitats, sinó que tothom està en la mateixa alineació. Jo no hi sé veure sectors organitzats amb capacitat de formular alternativa. A mi em molesta especialment la definició de sectors, perquè a vegades se m’hi posa i a vegades no. Jo no admeto que ningú discuteixi ni la meva catalanitat, ni el meu catalanisme. I el dia que jo pensés que el PSC no és catalanista, abandonaria el partit.

He llegit que dirigents del PSC titllen Artur Mas de deslleial perquè, després de pactar la investidura amb vostès, ha fitxat Mascarell i ha dit que li van amagar part del dèficit. Comparteix aquestes crítiques?
Des d’alguns sectors d’opinió es voldria que el PSC es declarés en obertes hostilitats amb el Govern. I alguns sectors han concretat això a base de formular notícies per dir que el PSC encara no sap quina orientació prendre en aquesta nova legislatura. I hi ha qui afegeix coses paradoxals com que ara el PSC s’enfronta a una deriva estranya perquè, segons ells, els sectors més catalanistes volen fer una oposició responsable que és el que el PSOE voldria i els no tan catalanistes una oposició radical. Oh paradoxa! La senyora Elena Valenciano manifestant que estan molt bé les retallades d’alts càrrecs i el president del grup socialista dient que són operacions de maquillatge. Puc dir amb molta contundència que el full de ruta del PSC a l’oposició està traçat.

Quin serà?
Primer, serem oposició implacable (Nadal posa l’èmfasi en cada síl·laba) amb tot allò que s’allunyi del nostre projecte polític o que a criteri nostre siguin errors de plantejament, d’estratègia o de contingut del govern de Mas. Implacable. Serem oposició radical. Segon, serem alternativa perquè tenim vocació de govern. Una part de la nostra oposició ha de venir acompanyada de capacitat de proposta. I, tercer, poden haver-hi algunes qüestions que, pel superior interès del país, puguin suscitar acords puntuals entre CiU i el PSC. Poden ser les tres estratègies sumades. Per ser oposició radical no n’hi ha prou amb retòrica parlamentària i capacitat dialèctica. O hi ha arguments sòlids, fets demostrables i idees a defensar, o la mera desqualificació de l’adversari no fa altra cosa que desprestigiar la política. També hi ha qui diu que el PSC mirarà de reüll a veure què opina el PSOE. Al PSC, en el que afecta a la dinàmica parlamentària i a les relacions govern-oposició a Catalunya, tant ens fa el que digui el PSOE. A vegades coincidirem i en d’altres no, però no farem res només perquè el PSOE hagi dit ab.

Ha parlat amb Zapatero des que és president del grup parlamentari?
No.

Han deixat la caixa buida?
Aquest és un concepte fictici creat i orquestrat per Mas i el seu Govern, sobretot pels seus assessors per justificar l’arrencada, la inactivitat del Govern en els primers mesos i algunes possibles retallades; retallades que en els governs en què jo he estat ja hem anat aplicant successivament, com a mínim des de fa tres anys. Deixem dèficit i deixem endeutament, però en el comparatiu entre el dèficit i l’endeutament que vam trobar i hem deixat i el grau d’equipació del país que vam trobar i hem deixat, el nostre saldo és favorable i indica una caixa plena i no una caixa buida.

Amb quin estat anímic es pot fer oposició després d’haver governat set anys i haver rebut un càstig electoral?
Fent-ho de forma mesurada i calculada. No gastant energies inútilment, triant molt bé els flancs, sabent que ja ara han comès uns errors, que durant unes setmanes Catalunya estarà en els segons i tercers nivells en un buit de poder i que si passen coses no se sabrà qui haurà d’afrontar-les, posant en evidència fins a quin punt set anys a l’oposició han convertit CiU en una maquinària rovellada respecte al coneixement de l’administració i de la legislació que es desprèn del dret administratiu. Hi ha decrets que citen articles que estan derogats. Hi ha fórmules d’organització que creen temporalment un buit de poder. Per tant, hi ha errors d’arrencada que indiquen que estaven molt més verds del que ells aparentaven.

Temen també una llarga travessia en el desert?
Som realistes, però no temem res. No hi ha hagut travessia més llarga en el desert que els vint-i-tres anys que van del 1980 al 2003.

Governar o no en els ajuntaments de Barcelona i Girona marcarà la situació del PSC?
No. El PSC és i continuarà sent una força municipalista formidable. Estem a Lleida, Tarragona, Terrassa, Sabadell, l’Hospitalet, Badalona, Cornellà, Barcelona, Girona. I també en un munt de pobles petits i mitjans. En alguns, com Figueres i Salt, hem governat, hem deixat de governar i hi hem tornat.

Per què el PSC és el partit més votat a Catalunya, fins i tot quan es presenta López Aguilar de cap de llista a les europees, i no han aconseguit guanyar mai unes eleccions catalanes?
Si tinguéssim resposta a aquesta gran pregunta faria molts anys que tindríem la presidència de la Generalitat i no l’hauríem perduda mai. Per què l’elector selecciona tant i estableix pocs vasos comunicants entre unes eleccions i unes altres O fins i tot per què l’elector després de trenta anys d’autogovern i de dos Estatuts continua atorgant més importància a unes eleccions generals o municipals que a unes autonòmiques Tot això forma part d’una reflexió que hem de fer tots i que indica que l’escenari polític català és molt diferent que el general espanyol. No tenim polaritzacions de dos grans partits i les circumstàncies dels últims deu anys, i molt especialment la sentència del Constitucional, han sacsejat prou l’espai polític català com perquè l’escenari dual espanyol aquí s’hagi trencat encara més amb una fragmentació dels espais que ha dut set grups diferents al Parlament, encara que dos estiguin al grup mixt.

La crisi ha coincidit amb vostès governant l’Estat, la Generalitat i els principals ajuntaments. És mala sort o que els socialistes no han gestionat bé?
En política, la sort compta poc. Ara bé, jo he de fer una defensa de la capacitat de gestió dels governs municipals i dels governs en els quals jo he estat des de 2003. Amb polítiques com les de la llei de barris, com les d’ocupació, com les d’acció social i les de l’acord estratègic, més la d’inversions en un context econòmicament molt advers, els governs de Pasqual Maragall i José Montilla han fet molt més que parar el cop. Catalunya està més preparada que la resta d’Espanya per sortir de la crisi i està més equipada que mai per afrontar la crisi amb una bona cohesió social.
Montilla va dir en campanya que venia un “tsunami” conservador. Després de perdre el PSC la Generalitat, les enquestes preveuen una derrota socialista a la majoria de comunitats autònomes. Vénen anys de governs de dretes
Aquesta basculació cap a la dreta ja l’he viscuda dues vegades i no en termes de comunitats autònomes. En recordo una a l’any 1995 quan Paco Vázquez a la Corunya i jo a Girona ens vam convertir en els únics alcaldes socialistes de capitals de província amb majoria absoluta. Hem de tenir, igual com aleshores, la capacitat de reacció i de modernització del nostre discurs, missatge i propostes amb una política pròpia del segle XXI.

Quin discurs ha de tenir l’esquerra en un moment en què la gent està espantada i que vostès són els que retallen pensions i drets socials
L’esquerra ha de generar confiança i recuperar-la. Vol dir formular propostes sòlides, estructurals, que no siguin pa per avui i fam per a demà, sinó polítiques de llarg recorregut que facin creïble el sistema de prestacions socials que tenim ara i d’aquí a vint anys. Qualsevol cosa que faci trontollar això porta a situacions paradoxals. L’esquerra va sanejar fa vint anys els sectors en crisi de la gran indústria espanyola, siderúrgia, naval i el que sigui, va afrontar les vagues, va fer la regularització i va lliurar a la dreta i a l’empresa privada tots aquests sectors endreçats. Això no es premia electoralment. A l’esquerra no se li perdonen coses que a la dreta no només se li perdonen, sinó que se li consenten i, en alguns casos, se li aplaudeixen, especialment pel que fa a una cosa que hauria de ser inacceptable per a tothom, que és la corrupció. La claretat i coherència del missatge de l’esquerra ha de generar seguretat a la gent i ha de tenir capacitat per engrescar cap a nous horitzons. Girona ha sortit dues vegades del pou, amb crisis econòmiques molt fortes, sempre amb governs d’esquerres. Una part es deu a polítiques que ha fet l’Ajuntament, però una altra molt important a la mateixa conjuntura. Si tens les regnes del govern ben agafades, només gestionant confiança pots conduir les coses cap a una posició favorable quan la conjuntura és redreça.

Si voleu llegir-la directament de la web cliqueu aquí.