Diari de Girona 

Aquests dies estem commemorant el vintè aniversari de les eleccions municipals del 3 d’abril de 1979. M’han passat per davant tota mena d’imatges i de moments, i he recordat amb intensitat totes les emocions d’una experiència vital i un compromís cívic i polític viscuts en profunditat. De totes les imatges, no em puc treure del cap les dels companys regidors d’un o d’altre mandat que han mort. He refet mentalment centenars de vegades les escales de l’hospital de Santa Caterina per anar a veure en Just, he recordat la serena i experimentada indignació d’en Ricard Dalmau la nit del 23-F, la presència potent i generosa d’en Joan Saqués, l’exigència crítica i rigorosa d’en Joan Puigbert. I ara de fa pocs dies, molt pocs, en Martí Manel Díez i Lloret, en Mà.

Hem sigut amics des de molt abans de 1979. D’estudiants a Barcelona vam escriure una carta a Los Sitios que li va portar algun maldecap. Quan treballava a la Diputació em va fer sovint de pont amb el president en l’època que, gràcies a en Joan Tarrés, vam començar a remoure algunes coses a la Revista de Girona. Però abril de 1979 marca un moment decisiu. En aquell mandat neix una relació i una amistat que transcendeix el terreny limitat de la política i es situa de ple i per sempre més en el terreny de les relacions humanes viscudes amb prou intensitat com per moure tots els ressorts dels sentiments. Estic encara trist i adolorit per la mort d’en Mà. Tinc al cap la seva rialla potent i franca,  la seva presència, la seva planta, tota la força d’un cos i la elegància, un punt exagerada, que sempre havia mantingut. Les seves entrades sonades en el saló de plens sempre amb una nota de color! Aquelles americanes blanques, aquells blaziers, els jerseis grocs, les bufandes, i un to vital, una força que mai no podien  fer presagiar un final precipitat i fora de temps i de lògica. Des de la discrepància política i el respecte institucional vam establir molt aviat un sistema de relacions i de valors que transcendien el nivell de la polèmica i atorgaven al debat polític un to net, obert, sincer, constructiu que mai no amagava actituds negatives i perverses.

L’acord per la ciutat, per moure la ciutat, per transformar-la deixava moltes vegades de banda els enfrontaments inútils o les desqualificacions gratuïtes. I tots ens reconeixíem els papers respectius.

Puc explicar-ho amb un munt d’exemples, a vegades lluny de la mera gestió, com quan vam anar plegats a l’enterrament del pare d’en Jacinto Sáiz o el dia que el grup centrista em va convidar a sopar en el comiat d’en Joan Soliguer com a regidor.

Després de les eleccions de 1979 integraven el grup centrista cinc regidors. En Joan Terradas i l’Enric Manel Rimbau eren la veterania i l’experiència. En Joan Soliguer la incorporació sincera i ingènua. En Mà i en Jacinto l’empenta juvenil i la malícia juganera. Quan la serietat d’en Terrades o en Rimbau no conduïen a cap acord possible intervenien els ímpetus juvenils d’en Mà i en Cinto.

A finals de 1979 es va celebrar a l’edifici Fòrum del carrer de l’Albereda de Girona el congrés  d’unificació de la UCD amb els Centristes de Catalunya que va donar lloc a Centristes de Catalunya (CC-UCD). El congrés va ser un èxit i es va creure convenient la vinguda per a l’acte de cloenda del president Adolfo Suárez. L’acte requeria una solemnitat i una dignitat que el Fòrum no garantia. En Mà i en Cinto em van venir a demanar el Teatre Municipal. La petició era a corre-cuita i havíem de resoldre en menys de vint-i-quatre  hores. Vaig dir de seguida que sí, però vaig posar una condició: una entrevista de l’alcalde de Girona amb el president del govern a l’alcaldia. El tracte els va fer una certa gràcia i no el van pas defugir. Unes hores més tard ja tenia la resposta: Adolfo Suárez acceptava, però també amb una condició. Pujaria a l’alcaldia si jo baixava a buscar-lo a la porta de l’Ajuntament; es tractava d’estar a la porta, saludar el president i convidar-lo a pujar; tot estava entès i funcionaria com un rellotge.

El President Suárez es va mostrar molt cordial, vam tenir primer una entrevista institucional àmplia i després ens vam quedar un grup més reduït. Va ser el moment per demanar al president del Govern una gestió prop del Banc de Crèdit Local per tal d’obtenir el crèdit per a la construcció de la depuradora i confirmar l’aportació del 50% de l’obra per part del govern central.

Era una època de penúria creditícia i de poques alegries pressupostàries, però el tracte va funcionar i al cap d’un any es posava en marxa tot el mecanisme per a la construcció de la depuradora de Girona.

En Mà era molt amic d’en Josep Coderch que treballava a la Moncloa amb Adolfo Suárez i juntament amb els seus companys, des dels rengles de l’oposició, van fer una aportació a la modernització de la ciutat.

Han passat vint anys i hem viscut moltes experiències. N’hi ha una d’inoblidable; l’amistat, teixida des de caràcters ben diferents, amb en Mà, en Jaume Curbet i en Pep Quintanas. Un Mà afeblit, molts pocs dies abans de morir, en un dinar de tots quatre a Anglès, ens deia amb els ulls i amb els gestos una mica cansats però amb tota l’energia i el somriure de les grans ocasions, totes les ganes de viure que portava a dins. No va poder ser i vam plorar tots l’impacte de la irracionalitat d’una mort fora de temps.

Avui però, serenament, he cregut que un bon homenatge podia ser atorgar-li la part que li tocava en un episodi concret de la història de la nostra ciutat. Una ciutat que estimava amb bogeria i de la qual ponderava les excel·lències i els canvis amb l’entusiasme extrovertit d’un cos esplèndid i un cor generós.

 Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 139-141)