Pròleg a Enric Marquès (1931-1994). Antològica. Catàleg de l’exposició. Girona, Ajuntament, 1996

L’Enric Marquès tenia i feia escola. En l’art, en la política i en la vida. Tres parcel·les indestriables.

És clar que escrit ara en funció de l’exposició antològica que hem preparat una bona colla d’amics des de diferents àmbits. Però el llarg inventari de prop de dues mil obres i la mateixa exposició es comenten sols. Vull dir que de l’enumeració i de la contemplació, cadascú se’n pot fer la seva pròpia imatge. Cadascú se’n pot fer l seva pròpia valoració estètica. Deixar-se endur pel plaer i la satisfacció de la qualitat cromàtica, de la tècnica acurada, de l’actualitat i l’atreviment d’alguns períodes, de la maduresa del traç, de l’expressivitat dels homes i els paisatges. De la força de la ciutat, de la tendresa del bosc i el camp, de la duresa vital, de l’agressivitat crítica del gravat, del sarcasme esperpèntic d’algun moment. Del cubisme mimètic, de l’avantguardisme parisenc, del realisme ferotge. Però deixem aquests aspectes per a l’anàlisi dels experts i la simple contemplació dels profans.

A mi m’interessa la duresa ideològica, la contestació vital, l’intens dramatisme d’un combat col·lectiu menat des de la soledat. La reflexió i l’anàlisi, l’elaboració permanent d’un discurs simple i radical que tothom podria entendre.

La força d’aquest discurs i la capacitat d’integració portats sempre fins al punt de lluitar contra l’adaptació, l’acomodació, el poder. L’Enric va treballar desesperadament per situar-se sempre al límit, al costat dels més febles, dels més marginals, com volent vacunar-se dels poderosos. Va resistir en solitari el risc de la contaminació. No es va vendre.

Per això, ara, la seva obra adquireix una altra dimensió. Potser fins i tot tingui èxit. Serà just, però serà també la constatació que viu no ho hauria volgut, no ho hauria resistit, no ho hauria acceptat.

Rebel i doctrinari, obrer en el sentit més ampli de l’acceptació, va trobar sempre un moment per al debat apassionat, per a la discussió, per al diàleg, per a la reflexió sobre els canvis vertiginosos que ens cauen al damunt.

Vam esgarrapar sempre instants per a l’amistat. Fora de terme, a Panedes, per exemple, sense les crosses del poder, sense trampes ni enveges. Des d’un respecte intel·lectual i humà que pretenia deixar de banda els papers respectius i  apassionar-nos junts per Girona, per Catalunya i el món.

Mai no ens vam fer trampa i tots dos sabíem que volíem anar a parar allà mateix per camins diferents.

L’exigència crítica, radical i constructiva alhora, va ser el fonament de tota la seva activitat. A través de les teulades del barri vell, o els paisatges de Llagostera, recordem ara l’Enric i constatem que ens era i ens és imprescindible.

(Aquest text forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 117-118)