Diari de Girona

La bellesa serena d’aquesta dama, comtessa, que va extasiar George Steiner en la contemplació del seu sepulcre representa una fita històrica transcendent per a Girona, Catalunya i l’Església. Aquesta sepultura, situada primer a la galilea de la catedral romànica en una forma més austera i elemental, faria el trànsit a la capçalera de la catedral gòtica per voluntat de Pere el Cerimoniós i de la mà de Guillem Morei, al segle XIV.

Santiago Sobrequés, de qui commemorarem ara el centenari del seu naixement, ja va ponderar fa temps la bellesa, l’autoritat, la personalitat, la intel·ligència d’aquesta dona del segle XI, que exercí des de diverses formes el poder en temps del seu marit, el comte Ramon Borrell, del seu fill, Berenguer Ramon I, i del seu nét, Ramon Berenguer I. Acompanyava aquestes virtuts amb el poder econòmic, rica de possessions i de diners.

Aquest conjunt de circumstàncies situen Ermessenda al bell mig d’una carambola històrica feta amb planificació mil·limètrica.

Ermessenda tenia diners i volia fundar un monestir; el seu germà, Pere Roger, bisbe de Girona, tenia poder de bisbe però no tenia diners i la seva catedral era ruïnosa i poc pràctica. El bisbe va vendre a la seva germana, el dia 18 de juny de 1015, l’església i l’alou de sant Daniel, que pertanyia a la Catedral. Béns per diners. Cent unces d’or complementades, al cap d’un temps, amb algunes propietats més que el capítol de la Catedral rebria com a impuls per a la construcció de la nova catedral romànica, on per major glòria de la comtessa seria enterrada en morir, el 1058.

Completada aquesta primera transacció que Ermessenda féu amb el seu marit, el comte, tres anys més tard, ja mort Ramon Borrell, ara amb el seu fill Berenguer Ramon I, la comtessa dotava i fundava el monestir de Sant Daniel el 16 de març de 1018.

És, doncs, entre els anys 1015 i 1018 que arrenca una història quasi mil·lenària que coneixem bé, i millor d’ençà de 1997 quan Josep M. Marquès va donar a conèixer en les edicions de la fundació Noguera, la Col·lecció diplomàtica de Sant Daniel de Girona (924-1300). El mateix Marquès pondera a l’estudi introductori la importància d’aquest fet fundacional i, sobretot, el valor de la continuïtat d’una “comunitat vivent”: “La comunitat del monestir de Sant Daniel és excepcional; ha mantingut la continuïtat des de la fundació, sense cap mena de ruptura, en el mateix lloc que nasqué”, i unes línies més endavant rebla després de comparar el cas de Sant Daniel amb altres monestirs catalans: “Sant Daniel, en canvi, és allò que fou sense haver mai deixat de ser-ho i viu al mateix lloc on nasqué”. És en el context d’aquest mil·lenari que s’acosta i que adquireix nova actualitat el monestir de Sant Daniel.

Efectivament, acaba de ser publicat i presentat en coedició de l’Ajuntament de Girona i la fundació Abertis el llibre El monestir de Sant Daniel. Girona. Mil anys de vida a la vall, amb textos d’Anna Gironella Delgà i fotografies de Josep M. Oliveras i Puig. El text de Gironella és una síntesi històrica d’aquests mil anys,de l’evolució i les vicissituds de la comunitat i també de l’evolució de les rendes i el patrimoni del monestir. Tant en el text com en les fotografies, el monestir es presenta totalment vinculat a la Vall, a la seva gent i al conjunt de les activitats que s’hi desenvolupen. En aquest sentit podríem ben bé dir que el llibre formula la teoria de la història d’una reconciliació. Històricament, el monestir, enfortit per les seves rendes i la corresponent percepció, podia ser vist pels habitants de la vall com un poder, com un domini, com un clos tancat i poc accessible. Ara, en canvi, despullat de tots els béns materials, reduït a la fortalesa espiritual que anima la comunitat i que traspua jovialment en el llibre, obert de bat a bat a la vida del poble, el monestir de Sant Daniel és una història singular de sintonia amb l’entorn dels seus anteriors dominis.

Mil anys més tard, adaptat als nous temps, arrelat en la seva tradició i els seus orígens, fidel a la regla de Sant Benet i fidel també al poble, Sant Daniel perviu i reviu en un entorn meravellós subratllat aquí per unes fotografies de qualitat excepcional. Cada cop més depurat d’incrustacions, però respectuós amb la forma viva de palimpsest de pedra que acumula capes històriques, el monestir i la comunitat, la residència també, les monges i les joves estudiants, dibuixen un futur possible.

En aquest mil·lenari que s’acosta fem nostres les paraules liminars que conté el llibre de Josep M. Marquès: “Pugui la comunitat monàstica de Sant Daniel celebrar a principis del tercer mil·lenni de l’era de Crist, els deu segles de vida fecunda complint la comesa que té des del seu inici: ser escola del servei diví”.

Tots volem que el llibre que ara s’ha presentat sigui més penyora de futur que testimoni viu del passat. Essent totes dues coses.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 82-84)