Avui / El Punt

Aquests darrers dies TV3 ha anat insistint en la publicitat i anunci d’una minisèrie en dos capítols que s’emetrà a primers de la setmana que ve dedicada a la figura de la comtessa Ermessenda. No l’he vist i no puc jutjar-ne el contingut, però sí que en puc ponderar l’oportunitat. De fet estem rondant el mil·lenari de moltes de les coses que varen succeir a Catalunya en el temps llarg que la comtessa exercí, de maneres diverses i en circumstàncies canviants, el govern dels comtats centrals de Barcelona, Girona i Ausona-Manresa.

Convé recordar, per emmarcar les circumstàncies de l’època, que els inicis del segle XI eren temps encara indecisos, moments de predomini de castells i esglésies i monestirs, de comtes i bisbes, de lluites internes i de combats exteriors, de terres de frontera i de colonització de territoris.

És en aquest context que Ermessenda va dominar l’escena política catalana durant tres generacions i va exercir el seu poder, compartit successivament amb el seu marit el comte Ramon Borrell (993-1018), el seu fill el comte Berenguer Ramon I (1018-1035), i el seu nét el comte Ramon Berenguer I, des del 1035 fins que l’1 de març de 1058 moria, al seu castell de Besora, a una edat avançada i potser havent superat els vuitanta anys.

En diversos moments de la seva vida, la comtessa Ermessenda havia fet demostració de la seva gran riquesa. Així, el 1015, per 100 unces d’or, compra al seu germà, el bisbe Pere Roger de Girona, l’alou de Sant Daniel, on entre el 1015 i el 1018 Ermessenda impulsaria la fundació d’aquest monestir, ara gairebé mil·lenari; uns anys més tard fa un llegat de 300 unces d’or amb motiu de la consagració de la catedral de Girona (21 de setembre de 1038), per tal de dotar l’altar d’una taula d’or. I la culminació d’aquesta fortuna s’expressa en el seu  testament, on dota pràcticament totes les esglésies i monestirs dels comtats i més enllà. És un reflex del que explica Santiago Sobrequés del temps del comte Berenguer Ramon, quan “l’or musulmà, guanyat pel seu pare o per Ermessenda, potser també per ell mateix… corria en abundor, untava els engranatges econòmics del país…”.

En altres moments va usar el seu poder, les seves relacions familiars i la seva visió per exercir una influència constant, manifestada en una gran fermesa en la defensa dels seus drets i de la integritat dels seus territoris. Ja sigui consolidant amb els comtes, ajudats pels nobles i per les esglésies, la frontera, protegint els territoris de la pirateria notablement a la costa, o combatent els factors dissidents de la noblesa, ja sigui, en el cas de l’alou d’Ullastret pretès i usurpat pel comte Hug d’Empúries o en les lluites constants amb Mir Geribert. Però, sobretot, la influència la va exercir en les relacions amb l’Església i contribuint de forma decisiva, primer el 1010, a fer que el seu germà Pere fos promogut a la mitra de Girona (Francesca Vila: El bisbe de Girona Pere Roger, Girona, 2010) i uns anys més tard, el 1017, el seu amic Oliba, abat de Ripoll i de Cuixà, a la mitra de Vic. Diu Abadal, “Fou aquest bisbe Pere qui lligà l’amistat d’Ermessenda i Oliba? La companyonia que al llarg de llur vida mostren els dos bisbes ho fa sospitar. Pere fou per a Girona un gran bisbe, i com la seva germana, també fou ell una personalitat sobresortint” (pàg.127). Les festes de consagració de les dues catedrals, Vic i Girona, el 1038, amb poc més de vint dies de diferència serien segurament la culminació de moltes de les aspiracions de la comtessa compartides amb el seu germà i el seu amic, ambdós bisbes.

Ramon d’Abadal a L’Abat Oliba, bisbe de Vic i la seva època, (Aymà 1948, 3ª ed. Aedos, 1962) ens recorda que Ermessenda “era una dona d’un tremp i una envergadura considerables, i, pel que jo puc judicar, d’altes qualitats morals” (pàg.125), i tot seguit en reivindica el paper i la figura, i assegura “que encara espera una biografia, que bé es mereix…”. I el que era evident el 1948 ho segueix essent ara que arriba abans una sèrie de televisió que la biografia que ens manca. Per abundar en el criteri de d’Abadal, uns anys més tard Santiago Sobrequés a Els grans comtes de Barcelona (Ed. Vicens Vives, 1961), afirmaria que “la muller de Ramon Borrell fou una dona de remarcable beutat; però a part aquesta circumstància, els autors contemporanis i posteriors i els fets que d’ella coneixem coincideixen a atribuir-li positives qualitats morals i de governant…” (pàg.38).

Quan morí el 1058, el seu cos fou traslladat a Girona i enterrat en un sepulcre a la galilea de la catedral romànica. Més tard, el rei Pere el Cerimoniós, potser conscient del pes i de la importància de la comtessa va encarregar un nou sepulcre a Guillem Morei, i el 1385 va ser traslladada a la capçalera de la nova catedral gòtica en un simbolisme de continuïtat d’un valor extraordinari.

George Steiner  a Errata. Una vida a examen (Proa, 1999), endut per la bellesa serena del rostre jacent de la comtessa va deixar testimoni d’homenatge perenne a la figura brillant d’Ermessenda de Carcasona, “…per sobre de tot, la Seu,…que acull el sepulcre de la comtessa Ermessenda, anno 1385. Aquest és un dels cims poc conegut, però absolut, de l’art gòtic, de tots els arts purs i simples. Tallada en alabastre la cara és la d’una dorment d’una acollida solemnitat de repòs, darrere les parpelles tancades i la boca respirant de la qual l’escultor va insinuar un somriure incipient. Però somriure potser és una paraula equivocada. És de dintre de la pedra esculpida que brilla un secret de llum, de comiat reticent. L’economia de línies, l’anatomia de l’abstracció sensible, fins i tot sensual, no s’han tornat a igualar fins a Brancusi. Si la bellesa absoluta és ja el convidat de la mort, la figura de Guillem Morei n’és la prova” (pàg.185).

Amb un somriure incipient, Ermessenda contempla ara, reticent d’acomiadar-se, sempre present, la seva reivindicació contemporània.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 85-87)