Conferència de cloenda de la Jornada “La cultura del no. El conflicte ambiental i territorial a Catalunya”, organitzada amb motiu del 10è aniversari del reconeixement de la Universitat de Vic el 22 de novembre de 2006. Text publicat La cultura del no. El conflicte ambiental i territorial a Catalunya, recull de la Jornada coordinat per Antoni Ferran i Carme Casas. Vic, Eumo Editorial, 2008, (pàg. 202 – 206).

Moltíssimes gràcies. Benvolguda rectora, benvolgut Síndic, amigues i amics,

En una cloenda hi ha una part que ha de ser necessàriament no de simple formalitat, sinó d’estricte reconeixement i de posar colofó a unes jornades que, els qui les heu viscudes, les podeu valorar. El qui ve a cloure el que pot fer, fonamentalment, és valorar com a positiva la iniciativa presa per la Universitat de Vic de convocar unes jornades sobre aquesta qüestió. Jo he de felicitar la Universitat de Vic i he de felicitar tots els participants i organitzadors pel fet mateix que hagin estat en disposició de debatre i discutir una qüestió del màxim interès. Ara, amb això, podria fer una formalitat, dir algunes paraules amables més i tancar, o podria entrar una mica més, no tant en la cloenda formal d’allò que se’m demana que clogui, com en la formulació d’algunes opinions sobre el tema de fons que us ha convocat aquests dos dies. Jo tinc la tendència a triar la segona fórmula, que és menys formal i és més compromesa, però que probablement és una mica més útil.

 

Sobre això, doncs, voldria dir el següent. Si jo hagués de respondre la pregunta que es formula en la convocatòria de les Jornades, hauria de respondre: no. ¿És la cultura del no l’origen del conflicte ambiental i territorial que es viu a Catalunya? Resposta: no. Ara, si hagués d’avançar un pas més, diria que, primer de tot, nego la major; és a dir, ¿hi ha a Catalunya un conflicte ambiental i territorial? No, nego la major, formulada almenys en aquests termes, genèricament, d’una forma abstracta, com a afirmació global. No hi ha a Catalunya un conflicte ambiental i territorial. I afegiria: existeix una cultura del no? No, tampoc no existeix, o almenys no existeix en els termes de posar en un mateix sac qualsevol opinió, grup, plataforma o posicionament contraris a una determinada qüestió; en aquests termes no existeix la cultura del no.

 

Què vol dir, això? Vol dir que, com efectivament ha dit algú, la cultura del no pot ser, fins i tot, un invent per posar tothom al mateix sac, criminalitzar els moviments opositors i, d’aquesta manera, neutralitzar-los. Seria, un cop més, una maniobra dels poders instal·lats per fer impossibles els processos reivindicatius i d’oposició a determinades infraestructures o a determinats equipaments. Per tant, des del meu punt de vista —que pot ser totalment discutible, naturalment—, deixeu-me dir, primer, que la resposta a la pregunta de les Jornades és: no; segon, que no hi ha conflicte; i tercer, que no hi ha cultura del no. Hi ha un problema, però? Sí, hi ha un problema. És a dir, si darrere de la formulació conflicte ambiental i territorial a Catalunya hi ha la preocupació per saber si es donen determinats desajustos, la resposta és: sí. I si passem del no al sí, què és el que sí que realment compta i que hauria de ser objecte d’un debat permanentment obert i amb la participació de tothom? El creixement, el model de creixement, les trampes que inclou —en totes direccions— la mateixa noció de creixement: el creixement pel creixement és una trampa, el creixement zero concebut doctrinàriament és una altra trampa, i la justificació de tot segons el creixement és una tercera trampa.

Ara, si hem d’abordar les coses que ens passen, les hem d’abordar a partir del fet següent: Catalunya té avui més de 7 milions d’habitants. Ahir, concretament, la consellera de Salut deia: “Ho he fet comptar perquè tinc ganes de saber exactament on som cada dia que passa”; doncs bé, ahir érem a 7.318.000 targetes sanitàries. Per tant, ens estem acostant als 7 milions i mig d’usuaris de la sanitat pública a Catalunya, que, en termes de drets, són tants com habitants que disposen d’una targeta per acudir al servei públic de salut de Catalunya. És al voltant de la forma com aquests 7.318.000 ciutadans i ciutadanes s’organitzen, conviuen i treballen en el territori, i de la forma com s’hi mouen, que potser podríem començar a ordenar i jerarquitzar els problemes, les disfuncions, els desajustos que genera el creixement i les contradiccions entre determinats models de creixement.

 

Estem en la fase final d’un determinat model que havia apostat per un creixement dispers, difús —diuen alguns—, i que en ell mateix portava reconeguts molts creixements de baixa densitat, amb molta ocupació del territori i amb unes dificultats enormes per a la prestació de serveis públics. Aquest és un fenomen no desaparegut del tot. Residualment, anirà tenint encara els seus efectes, perquè el planejament urbanístic vigent —aquell que és norma municipi a municipi— encara inclou molts elements d’aquest model de creixement dispers i difús, que d’altra banda hem compartit tots: no se n’ha de fer culpable a ningú; ha de quedar clar que hi ha un model general, hi ha una filosofia, però el moviment de fons és la suma de 946 planejaments municipals validats en l’àmbit de la representació que cada municipi diu exercir i exerceix sobre la base de l’autonomia municipal, i el model que avui tenim és aquesta suma que forma un mosaic fonamentalment incrementalista, o sigui, créixer tant com es pugui, autònomament, conceptuant la creació de riquesa no com un concepte global sinó com el sumatori del creixement de cadascun dels territoris municipals que conformen; “jo vull créixer i vull créixer més que el meu veí, i si creixo més seré més ric, i com que seré més ric podré pagar-me millors equipaments i serveis públics”. Ridiculitzo una mica però venim d’aquí. I aquest model, doncs, s’encavalla amb un model nou, cap al qual anem, en què la jerarquització de la planificació requereix instruments supramunicipals que no neguin, que no deslegitimin el poder local, com tampoc poden negar —al contrari, han de reforçar-la i potenciar-la— la participació i el contrast permanent, i el consens necessari en cada àmbit, fins a configurar un edifici planificador que atorgui lògica supramunicipal a moltes de les decisions de fons que s’han de prendre en aquest país per donar més coherència a la forma d’ordenar el territori perquè nosaltres i les generacions posteriors hi capiguem, i hi capiguem bé, perquè ens hi moguem raonablement bé i perquè tinguem un horitzó de futur durable, sostenible.

 

Aquesta és la gran qüestió. Sobre això, i abans d’entrar una mica en el que s’està començant a fer tímidament, deixeu-me dir que, a tots els moviments existents, des del poder o des de l’oposició o des dels moviments de participació hauríem de trobar la manera d’atorgar-los —a tots— legitimitat i credibilitat. No pot ser que el debat polític, o politicoambiental, es fonamenti en la negació recíproca de legitimitats dels uns als altres. I això passa. Per què passa? Perquè, efectivament, hi ha gent que només es representa a si mateixa. Però per què passa, també? Perquè hi ha poders que, nascuts legítimament d’una delegació democràtica de poder, després poden, efectivament, pervertir l’ús d’aquest poder i posar-lo a disposició d’uns determinats interessos. I això també passa. Cal, doncs, que el poder, l’oposició i els moviments participatius o reivindicatius ens dotem, i ens la reconeguem, de la màxima legitimitat i credibilitat, de tal manera que, no negant-nos els uns als altres sinó reconeixent-nos mútuament el paper que cadascú té i representa, fem de tot el procés un procés constructiu, d’afirmació, apuntant més a moviments constructius que a moviments destructius, raonablement constructius; per tant, positivar l’acció.

He dit que el poder es pot pervertir quan, nascut d’una legitimitat democràtica, pot desvirtuar aquesta legitimitat quan atén determinats interessos i no d’altres —i començo amb les contradiccions del poder perquè ningú pensi que intento portar l’aigua al meu molí; no es tracta de deslegitimar res, es tracta de posar en el panorama la manera com veig les coses. De la mateixa manera, hi ha determinats moviments ambientalistes que s’afirmen genèricament però es neguen a si mateixos a l’hora de la concreció. Per exemple, ¿estem genèricament i doctrinalment a favor d’un model energètic de més energies renovables? Oi tant que sí, tots ho hem dit, visca l’energia eòlica!, visca la solar!, com més millor!, sabent que partim d’un 2, un 3 o un 4% i que mai, totes sumades, no superaran un 20%, i si no sabem això estem perduts. Ara bé, en l’àmbit mateix de moviments ambientalistes que estan en disposició de reconèixer que aquest país té un dèficit d’energies renovables i que n’ha de tenir moltes més, trobaríem en l’arrel de moviments d’aquestes característiques la negació de la implantació de determinats parcs eòlics en segons quins llocs. I és perfectament comprensible i absolutament legítim. Però és aquí on entrem en el terreny de l’acord necessari per conceptuar constructivament fins on estem disposats a pagar un preu, també ambiental, per avançar cap a un model d’energies renovables. Passa força el mateix amb l’energia solar i les plaques. Ara hi ha un conflicte per la implantació de nous camps de plaques solars, amb bases de formigó de 2×2 m, en el sòl no urbanitzable, amb implantacions de 20 hectàrees, que es converteixen en autèntiques indústries en el sòl —repeteixo— no urbanitzable i amb un impacte paisatgístic tremendo. Doncs bé, aquestes implantacions se sol·liciten perquè estan subvencionades per la UE, però l’energia que generaran, per ella mateixa i en el seu valor, no cobrirà la subvenció que ara s’obté, cosa que implica, per tant, que aquestes indústries seran absolutament no rendibles el dia que desaparegui la subvenció. Són negoci perquè estan subvencionades, deixaran de ser negoci el dia que deixin d’estar subvencionades.

 

Bé, doncs, què intenta el govern? Negar l’energia solar i els camps de plaques? No. Ara, ¿campi qui pugui camp a través, a qualsevol lloc, via lliure a aquell que primer estigui en disposició de llogar o vendre un camp a una empresa que vulgui instal·lar plaques? Tampoc. On han de ser les instal·lacions? Com més a prop de polígons, millor. Com més contigus i tangencials a implantacions industrials ja existents, millor. I, si és de menys d’una hectàrea, que es pugui fer allà on sigui perquè ningú no pugui dir que s’hipoteca el pagès que està en disposició de llogar o de vendre un camp per a una implantació petita o mitjana. Però les instal·lacions d’una envergadura territorial brutal han d’estar situades allà on, prèvia planificació, ho acordem entre tots, no allà on el més espavilat estigui en disposició de col·locar-les. Aquestes són les qüestions que, a l’hora de la pràctica, hem d’abordar per respondre als problemes d’un model de creixement.

 

I arribem a la mare dels ous de tot això, que és la planificació territorial i urbanística i —algú podria dir— la d’infraestructures. Això no va així, sinó que és com un joc de nines russes. La nina més grossa és la planificació territorial, i a dintre hi ha la nina urbanística i la nina de les infraestructures. Vas desenroscant i tot és a dins. En la voluntat del govern, la planificació d’infraestructures no és al marge de, sinó dins de, la planificació territorial. I, per tant, calen 7 plans territorials parcials i el pla territorial general territorial de Catalunya. Dins dels plans territorials parcials hi ha d’haver una jerarquia de plans directors urbanístics que intervinguin en qüestions sensibles de caràcter supramunicipal. I, dins de cada pla territorial parcial, cal la part corresponent al pla d’infraestructures d’aquella regió o vegueria. Això constitueix un edifici absolutament interrelacionat. El debat entre les dues secretaries bascula segons les polítiques de mobilitat. I és així com la planificació territorial i la planificació present i futura de les infraestructures van de bracet, estan al mateix sac i formen part d’un mateix edifici. ¿Caldrà un debat parlamentari i el màxim consens possible? I tant que sí, sobretot si és un consens real a mitjà i llarg termini. El meu amic Josep Rull, amb qui hem polemitzat 3 anys seguits al Parlament de Catalunya —i ho hem fet amb duresa però amb amabilitat i esperit constructiu—, sap, per exemple, que en algun moment el concepte gran consens pel que fa a les infraestructures seria, per a alguns —i l’exemple és polèmic—: “Fem un gran consens en l’espai del centre (37 [diputats del PSC] i 48 [diputats de CiU]), sumem Convergència i PSC i fem un gran consens en el centre i els altres, si volen, ja s’hi afegiran; per exemple, un consens entorn del 4t cinturó”. Home, doncs no és ben bé d’això del que hauríem d’estar parlant: el gran consens parlamentari pel que fa a les infraestructures és posar-nos d’acord, fins i tot assumint el desacord en casos puntuals —que en trobaríem 5, no pas més—, que hi ha una xarxa bàsica que és de matriu republicana i que encara no hem assolit perquè tenim un dèficit i aquest dèficit s’ha de cobrir. I després, doctrinalment, hem de compensar: com que el territori de Catalunya no és un xiclet que es pugui estendre de manera permanent, naturalment hem de donar prioritat al ferrocarril. Ara, no tant per als passatgers com per a les mercaderies: per bé que es fes l’impuls del ferrocarril, el transport per carretera —que tampoc ningú no s’enganyi— seguirà prevalent sempre. Si ara és d’un 95%, seria d’un 70%, d’un 65%, d’un 70%. Però no hi haurà un capgirament al 100% de la situació actual. I només així ens podrem posar d’acord que, en les infraestructures viàries i ferroviàries, aquest país encara té molt a fer, i l’únic problema és lligar-ho amb un determinat model de creixement, una determinada política urbanística, lligar-ho i vincular-ho a la planificació territorial, i fer-ho. Perquè, si no, costa molt, molt, molt, d’entendre que l’impacte ambiental, suposem, de l’eix Vic-Olot sigui tan tan tan greu, i que l’impacte ambiental de la carretera de l’Eix Transversal a Olost no ho sigui gens. I és que, en un cas i en l’altre, algú un dia ha decidit argumentar-ho a favor d’un determinat model de creixement econòmic o per trencar l’aïllament de determinades comarques de Catalunya.

 

Tot això té molt de gruix, no? I no s’arregla d’avui per demà, i ha de ser objecte de molts debats, de molta participació, de molts actes com aquest, de dir-nos molt les coses pel seu nom, i de veure fins on som capaços de posar-nos d’acord, sabent que aquest país, que té un altíssim nivell de benestar tot i que amb desigualtats —moltes desigualtats—, busca superar aquestes desigualtats, lluitar contra la pobresa, crear benestar i qualitat de vida, i que això es fa només creant riquesa i ocupació. ¿L’única manera de crear riquesa és fer tantes infraestructures com sigui possible? No. Ara, l’única manera tampoc no és pensar que no cal fer res, perquè això ens situaria davant del conflicte màxim en relació amb una població que creix: si la població creix, naturalment que podrem corregir les pautes de mobilitat, però hi ha unes necessitats bàsiques que s’han de satisfer. Sovint, tot això és la quadratura del cercle. Però o posem totes les dades en la formulació de l’equació i en la solució del problema, o mai no ens en sortirem del tot.

 

Queda simplement dit que aquest govern està fent un intent molt seriós de planificació a curt, mitjà i llarg termini. I queda també dit, sense cap petulància, que, tot i que ha estat molt criticat —aquí no, aquí he escoltat paraules favorables però és igual—, criticat sobretot per insuficient, el Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner és garantia que a Catalunya el 40% del litoral està protegit per sempre més, com no ho està en altres regions al sud de la nostra i com Galícia, en canvi, intenta fer copiant la filosofia d’aquest pla nostre. És molt o és poc? És un 40%. A Catalunya, el continu urbà d’una costa urbanitzada al 100% ja mai més no serà possible. Alguns creuen que és massa poc i d’altres creuen que el pla és massa proteccionista. Però de vegades, a l’hora de l’acció política i de l’acció de govern, tirar pel camí del mig té aquests riscos que estem disposats a assumir: és la petita part de la legitimitat dels governants, que també en tenen.

 

I amb això, i si m’ho permeteu, donem per closes aquestes jornades; i espero que de tots els materials que haureu gravat en feu un bon llibre. Moltes gràcies.