Diari de Girona 

Fa molta calor. Estic xop i aguanto la xafogor que no ha minvat després del ruixat del matí. Per un instant l’olor penetrant i fresca de terra molla ha semblat que anunciava una petita reculada de les temperatures. Però a partir del migdia els termòmetres no s’han mogut, entestats en batre rècords i demostrar que fa unes calorades sense precedents en moltes dècades. És una calor enganxosa, humida, sobtada. Ens ha agafat per sorpresa, encara amb l’americana a mig treure. Potser passa cada any i cada any tossuts pensem que abans no era igual. Sort que els meteoròlegs i les estadístiques ens posen al corrent i subratllen l’excepcionalitat. Així i tot aquesta calor no m’angoixa, és massa primerenca, primaveral si voleu. No ha tingut temps d’assecar els marges i els rostolls, d’empolsegar els arbres, d’ennegrir el verd de clorofil·la recent estrenat de totes les esplèndides brotades d’aquest any. Encara no hi ha fulles, flors i branques que ajupin el cap, que es vinclin abatudes per la força eixuta del sol. Tota la vegetació mira encara al cel airosa i valenta, viva i potent, esclatant.

Des del finestral observo encara els brots tendres dels xiprers, piguellejant de quasi groc el tou de verd que els alimenta. Els cedres dels jardins del Dr. Figueras també puntegen de verd clar i les acàcies del passeig arqueològic, que han perdut els penjolls blanquíssims de la flor, insinuen ara tots els nous lòbuls de les fulles recents. La magnòlia del jardí ha florit i un perfum penetrant i delicat, gairebé d’essència concentrada, competeix amb els til·lers de prop que impregnen l’aire d’una olor de flor de til·ler que quasi es diria que es beu més que s’olora.

Però aquests dies, aquesta setmana, res no és comparable a l’esclat dels baladres. Vermell intens, blanc profund, rosa matisat; per uns dies les fulles d’acer verdós dels baladres es submergeixen en un mar de color de flors que les eclipsen i amaguen. Quan la puresa del color cedeixi poc a poc a les vores dels pètals cremats, a l’arronsament progressiu de les flors, quan empal·lideixin fins a desaparèixer tornarà l’imperi de les fulles i haurem arribat de ple a l’estiu, quan la calor és diferent, més contumaç, insistent, tòrrida. Ara encara no ha torrat ni moltes de les nostres pells poc donades a l’exposició metòdica i sistemàtica al sol.

M’adono de la força cromàtica dels baladres al pont de Fontajau i a l’autovia de Sarrià, on el verd dels prats del Ter i el verd dels pollancres piramidals acompanya aquest esclat de segona primavera en dos espais que en temps passats eren pura degradació, espai residual, racons d’immundícia, apilonament de ferralla i de runes.

M’adono així de la força regeneradora dels baladres i de l’eficàcia del seu comès. En un lloc i altre la mitjana amorosida, la separació de les calçades dels cotxes adquireix un to amable i atractiu que trenca l’agressivitat de les màquines i acosta la vida i la natura al frenesí urbà que sovint no ens deixa espai per la contemplació o la reflexió.

És un moment per gaudir-ne, per assaborir aquest esclat efímer que ens deixarà d’aquí uns dies i haurem de substituir per altres atractius.

M’acostaré un dia als baladres de la plaça Catalunya herois supervivents d’un urbanisme desgraciat i intentaré comprovar si com sempre han participat del mateix esclat  de flors intenses. I intentaré apamar si el baladre que dialoga amb el bust  de Prudenci Bertrana té la mida justa per tenir totes les  flors que li calen i no tapar el testimoni en bronze de la memòria del nostre escriptor torturat. Sabré així si el bronze i el baladre es miren amb prou eficàcia per a mantenir la tranquil·litat inquieta de la Margarida Casacuberta, ara entretinguda amb els seus Vayredes, però sempre preocupada des de la saturació de Rusiñol per la pau anònima de Bertrana, una mica solitari en una plaça inhòspita que ara li proporcionarà una molt més càlida acollida. Com es mereix i cal, quan la nova plaça substitueixi els vells parterres escarransits per una modernitat amable i accessible on la vegetació i les flors hi han de tenir un paper indiscutible que la bona arquitectura sabrà recollir.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.