El Punt Avui

Recentment, el govern francès ha proposat una nova orientació en matèria de política lingüística, que ha de significar la protecció de les llengües regionals, amb una modificació de la Constitució. Alguns historiadors de l’esquerra jacobina francesa s’han escandalitzat davant d’aquesta proposta i, amb un to paternalista i benèvol, han afirmat que protegir el bretó (no trien pas el català com a exemple), d’acord, cal fer-ho; però d’aquí a incloure aquesta protecció a la Constitució hi ha un pas de gegant i un atemptat a l’esperit de la República. Vénen a dir que la República és la llengua. Podem discutir la idea, però no podem pas discutir la importància de les llengües per a la configuració de les identitats. El tema és interessant perquè aquest nou propòsit governamental es produeix en el context d’un estat que, en els seus postulats centralitzadors, ha assolit grans èxits i un nivell de consciència patriòtica i republicana molt sòlids i fonamentats.

Esmento el cas francès perquè, ara, a Espanya ens trobem amb un intent barroer i primari d’imitar la tradició jacobina i centralitzadora francesa que, en el cas espanyol, s’ha estavellat reiteradament en sorollosos fracassos que neixen, tant de la incapacitat real de les classes dirigents per aglutinar unes estructures d’estat sòlides com de la força del conjunt de llengües i d’identitats complexes que han conformat l’imaginari espanyol lluny de la uniformitat pretesa i perseguida amb determinades polítiques.

En el cas espanyol, la realitat hauria desmentit reiteradament les polítiques. La repressió, la persecució, la imposició de patrons ideològics i polítics, els models centralitzadors, l’adoctrinament han fracassat una i altra vegada. La realitat que, de forma insensata i frívola, s’intenta combatre ha sobreviscut dècades de propòsits exterminadors i dècades de formación del espíritu nacional. L’Estat ha fracassat sempre en els seus successius intents d’espanyolitzar Espanya. És igual que ho hagi intentat per la força o amb la subtilesa recargolada del que busca un objectiu i pretén assolir-lo  sense que es noti.

En general s’ha notat sempre molt, s’ha vist reiteradament el llautó i no han valgut informes, plans, programes, dictàmens, itineraris ideològics. Som on som per voluntat clara d’uns i per incompetència maldestre dels altres.

Per això tenen aquest regust carca, reaccionari, ranci, els intents del Govern espanyol i d’alguns governs autonòmics, que semblen voler extirpar quirúrgicament dominis lingüístics sencers, tot mutilant mitjans de comunicació, establint fronteres radioelèctriques, modificant lleis i plans d’estudi, forçant interpretacions de la Constitució o, fins i tot, ratllant el ridícul científic i acadèmic volent canviar el nom de la cosa; com si el canvi de nom (català, valencià, mallorquí, o lapao) modifiqués de cap manera un patró lingüístic sòlidament establert i amb arrels profundes i seculars. Per això, i perquè com passa amb moltes altres iniciatives de caire doctrinal del govern del PP (la llei de l’avortament i d’altres), tenim la impressió d’un retrocés espectacular, d’un retorn en el túnel del temps a l’època més negra i  gris de la més immediata postguerra. Una regressió cap a temes i plantejaments que molts crèiem feliçment vençuts des dels canvis tímids primer, i més clars amb la democràcia, de superació dels estereotips més tronats en els programes educatius i en la definició dels grans temes de l’educació.

En definitiva, sembla com si ni Jaume Vicens Vives no hagués existit i com si la FAES ens volgués tornar a portar als temps en què l’espanyolitat ho impregnava tot, des dels temps més remots (España en la prehistòria) en un error de concepte que havíem pensat abolit i superat feliçment amb acord unànime de tota la comunitat educativa. Les carreres esbojarrades per trobar la màxima antigor conduiran a una tergiversació de la història de tots, que esdevindrà insuportable, encarcarada i rígida. Abans de familiaritzar els nens i nenes d’un poble o d’un territori concret amb perfil propi, amb rius i turons que tenen nom i llengua, amb el seu entorn més immediat, els farem empassar una espanyolitat impostada des de l’abstracció i la imposició. Ja hi tornem a ser!

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.