Diari de Girona

Amb uns mesos de diferència s’han jubilat dos aparelladors dels serveis tècnics de l’Ajuntament de Girona, en Lluís Sánchez Estrach (2006) i en Narcís Sureda Daunis (2007). En Lluís seriós, sorrut, rigorós, pragmàtic, eficaç. De somriure escàs i irònic. Intransigent amb la feina i exigent amb ell mateix i amb els altres. Expert en les entranyes de la ciutat, coneixedor de tots els conductes, les connexions, els tubs que asseguren el funcionament dels serveis bàsics.

En Narcís, més concentrat al barri vell, devot escèptic de Santa Rita i de Sant Pancraç, atent a totes les tradicions de la ciutat, vinculat al col·legi d’aparelladors durant molts anys. Ha assegurat uns versos a totes les jubilacions, no ha escatimat paraules a totes les celebracions i ha posat sempre per davant un respecte reverencial per la institució fins a triar com a indret preferit i simbòlic de la ciutat el saló de plens de l’Ajuntament.

En Narcís Sureda, fill de la Mercè Daunis i nebot de la Maria Daunis, totes dues funcionàries municipals, ve d’una llarga tradició i ha begut de les fonts institucionals tota la vida. Encara és d’una època que pot recordar els temps de les germanes Daunis i de les germanes Hosta, la Dolors i la Betty, que un cop jubilades van deixar ja a la primeríssima línia de l’antiguitat funcionarial la Joana Quintanas, l’Albina Varés i la M. Mercè Gumbau.

En molts aspectes es tracta d’una generació pont, de llarga durada, entre els tècnics de la tradició històrica, com l’Alfons Thió, l’enginyer de sempre, o en Pep Duixans, l’arquitecte de sempre fins que l’ Ajuntament va començar a créixer i a tenir més d’un enginyer i molt més d’un arquitecte. No vull deixar d’esmentar, en la nòmina de les jubilacions recents en Jordi Oromí, advocat de la casa, lleidatà trasplantat i, encara ara, productor de préssecs a la seva terra natal.

Però tot aquest recorregut em porta a tornar als aparelladors i especialment a la figura d’un aparellador de tradició. L’Eulogi Bordas Bigorra, nascut el 5 d’abril de 1912 i jubilat el 5 d’abril de 1982. Com es veu, es va jubilar als setanta anys i ara en té noranta-cinc. El senyor Bordas ja fa uns anys que no passeja, amb el seu caminar cansat, pels voltants de la plaça del Vi, i també ja fa temps que no s’enfila pels carrers de la ciutat antiga amb el llapis i el seu bloc de dibuix. Però és tota una institució, i va marcar amb el seu estil i amb el seu treball tota una època de recuperació dels espais i dels serveis públics del barri vell de la ciutat, fins que van prendre el relleu en Narcís Sureda com a aparellador i la Rosa Cànovas com a arquitecta. Però encara un cop jubilat vam saber que la ciutat tenia necessitat del seu coneixement, de la seva memòria gràfica i fotogràfica, de tota la saviesa que havia acumulat en els seus treballs, en els seus dibuixos, en els seus plànols, en les seves decisions. Ningú com ell, fa uns anys, coneixia per on passaven els conductes, les canalitzacions, les clavegueres antigues i modernes. Va estendre l’ús dels còdols en els paviments de la ciutat històrica i va treballar per recuperar-ne tota la seva esplendor històrica.

Encara ara, de tant en tant, quan repasso les meves col•leccions sobre Girona trobo molts dels seus dibuixos convertits en felicitacions amables de les festes de Nadal. Amb traç elemental, el senyor Bordas havia aixecat acta freqüentíssima dels monuments i dels racons de la nostra ciutat antiga.

Ara, en els seus noranta-cinc anys, en el silenci de la seva llarga jubilació, quan la frenètica activitat de cada dia ens fa passar per alt i de pressa tantes i tantes coses, penso que ens pertoca de mostrar-nos agraïts i reconeguts, que és el moment de recordar la petjada de la gent que ha treballat per a la comunitat i que és bo que la societat no doni massa de pressa per descomptades les aportacions de les generacions que han superat l’etapa més activa de la seva vida. Passem dies i dies sense tenir un pensament per aquelles persones que han tingut un pes i una presència públiques notables, i que un dia desapareixen del primer pla de la vida ciutadana i deixen de ser una presència i una referència segures per passar a ser boira borrosa de la vida ciutadana i, malgrat tot, vida ben viva al cor de la ciutat.

Quan falten pocs dies per al sopar que els amics i les amigues dedicaran a en Sisu Sureda, m’ha semblat que no només podíem mirar al voltant nostre i més immediat, sinó que també valia la pena un repàs ràpid de molts tècnic que han deixat petjada i, més concretament, del Sr. Bordas que fa un temps ha deixat el seu pis de la plaça del Vi i n’ocupa un en els entorns de Palau.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 130-132)