Diari de Girona

Amb certa freqüència apareixen algunes veus amb un cert escepticisme sobre la nostra Universitat. S’insisteix en el distanciament entre la Universitat i la societat i es donen moltes voltes insistint en la necessitat de trencar aquest allunyament. Des d’aquest escepticisme militant i materialista s’alimenten tota mena de polèmiques amb fonament o no, com ara recentment la discussió sobre els estudis amb matrícula massa baixa i la seva suposada manca de rendibilitat.

Com es poden imaginar els lectors sóc un fervent partidari de la Universitat de Girona i li reconec i li atribueixo un paper determinant en la transformació de la nostra societat i de la nostra ciutat. L’impacte de la Universitat encara no s’ha ponderat prou, i algun dia hauria de ser objecte d’un estudi molt aprofundit promogut per la mateixa Universitat. Es tractaria d’avaluar la inversió directa generada per la implantació dels estudis universitaris i la construcció dels nous campus, l’impacte econòmic de les plantilles de professors i treballadors de l’administració i serveis, l’impacte físic en la transformació urbana de la ciutat als campus de Montilivi del Barri Vell i la contribució a la configuració d’una nova arquitectura a la ciutat. Caldria avaluar el valor afegit que l’existència de la Universitat ha aportat als locals de restauració, als locals d’oci i de lleure, a les llibreries, a les activitats culturals, als cinemes, a la configuració, en definitiva, d’un nou públic per a les activitats de la ciutat. Encara caldria explorar les conseqüències, probablement revolucionàries, que la UdG ha tingut per al mercat dels pisos de lloguer. I, amb tot això, encara no hauríem ni entrat per la porta de la valoració de l’impacte estrictament intel·lectual o la modificació de la proporció a les nostres comarques de titulats superiors i, fins i tot, l’efecte d’oxigenació per a la ciutat que ha tingut la vinguda d’estudiants de fora o la presència regular de professorat de prestigi de les altres universitats catalanes, espanyoles o d’arreu del món.

M’agradaria que es fes aquest estudi. M’agradaria també que fóssim capaços d’avaluar el pes intel•lectual de la nostra universitat, les aportacions més notables, la presència dels nostres professors en els fòrums internacionals de les publicacions. Estic segur que descobriríem moltes i bones aportacions en molts camps, però específicament en els camps de matèries i estudis poc beneficiats per l’abundància d’estudiants i, malgrat tot, de singular importància.

Avui vull subratllar aquest fet. La producció intel·lectual d’una universitat port no tenir res a veure al nombre absolut d’estudiants d’una matèria, i seria un error abordar-ho d’aquesta manera.

Aquests dies he pogut veure confirmada aquesta idea amb les aportacions de dos professors de la UdG. Per una banda, Rosa Congost amb molt pocs mesos de diferència va intervenir en la coordinació del llibre col·lectiu sobre Pierre Vilar i la Història de Catalunya (Barcelona, editorial Base, 2006) i ara ens il·lustra el seu itinerari intel·lectual amb les reflexions pertinents sobre el concepte de la propietat i la relativització de determinats discursos historiogràfics condicionats per prejudicis en els conceptes i en el vocabulari, que no se sustenten en la realitat de la història i de les relacions socials al voltant de la propietat. El llibre Tierras, Leyes, Historia. Estudios sobre “la gran obra de la propiedad”, (Barcelona, editorial Crítica, 2007) és una eina i un revulsiu, i recull diversos treballs de la professora Congost publicats en diverses revistes d’aquí i internacionals per entrar en una aportació crítica sobre qüestions transcendents, prenent com a referència molts aspectes de l’entorn agrari de les comarques de Girona. El llibre trenca convencionalismes i apunta a nous temps en aquesta matèria.

En un altre camp també de les humanitats destaca l’aportació del professor August Rafanell, La il·lusió occitana, (2 vols, Quaderns Crema Assaig, 2006). Una exploració extensíssima, si bé no exhaustiva, diu ell, dels punts de contacte entre el català i la llengua occitana i l’intent durant un període, que la recerca centra entre finals del segle XIX i 1950, de construir un discurs de proximitat entre les dues llengües, portant el parentiu més que evident una mica més enllà, fins a establir una suposada filiació entre la llengua occitana i la catalana i articulant, un cop més, un dibuix territorial i potser polític transpirinenc.

L’exploració sobre un tema acadèmic i fins i tot políticament tancat, però viu en algunes construccions intel•lectuals i alguns imaginaris, permet Rafanell composar i recollir un panorama vastíssim d’aportacions que enriqueix el nostre coneixement d’una etapa de transcendència i de resultats desiguals per al català i per a l’occità, i per a tots els intents de relacionar-los. Si bé Ferran Soldevila ja havia situat al 1213 l’ensorrament del somni occità, no deixa de ser cert que les primeries del segle XX i les convulsions de la història contemporània d’Europa, de França i de Catalunya van permetre l’efervescència d’una revifalla inútil però significativa i d’estudi necessari.

He fet un repàs superficial dels llibres que he esmentat, però em serveixen com a testimoni i com a símptoma. Potser ens passa desapercebut, però el laboratori que és una Universitat no para de fer recerca i de produir resultats. Els resultats de la factoria UdG que fa un quart de segle no teníem i que ara tenim. Més val que ens en convencem: Hi ha un abans i un després de la creació de la UdG. Només cal ara anar a passejar pels nous edificis del Parc Científic, nous laboratori de la mateixa factoria.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2597_4_183906__Opinio-Factoria