Entrevista a la revista TOT Girona núm. 44, gener-febrer 2015

Salvador Garcia-Arbós

Entrevistem Joaquim Nadal a la seu de l’Institut Català de Recerca en el Patrimoni Cultural (ICRPC), a la Pia Almoina, seu del Col·legi d’Arquitectes a Girona, parlem del seu passat polític a l’Ajuntament i a la Generalitat, del seu present a la recerca i a l’escriptura i del futur

Nascut a Girona el gener del 1948, Joaquim Nadal i Farreras va ser alcalde de Girona entre el 1979 i el 2002) i conseller de Política Territorial i Obres Públiques del 2003 fins al 2010. Té un gran activitat pública i dedicació enorme a la polis, avui a un nivell més filosòfic, de pensament, de proposta més teòrica. Per un costat, dirigeix l’Institut Català de Recerca en el Patrimoni Cultural (ICRPC), amb seu a la UdG, i presideix la Fundació La Ciutat Invisible, un think tank (un grup de debat i pensament) per posar en contacte el sector privat i l’accés públic a la cultura. Ha escrit diversos llibres memorístics, d’entre els quals destaquen Fent tentines per la vida (2013), sobre la seva infantesa i adolescència a Girona, o Testimoni de càrrec. Vint anys de servei al país (2014), en què parla de la seva etapa com a polític nacional.

Després d’aquests dos volums, molta gent ha trobat a faltar les memòries polítiques a la ciutat de Girona. En fareu prou amb un volum?

Faré un sol volum. Faré servir molta informació que tinc però vull donar-li un to narratiu i àgil. Vull fer un volum diferent de Testimoni de càrrec. Voldré subratllar la vida i el pols canviant de la ciutat, els canvis en el cos i l’ànim a d’una comunitat que ha assolit una identitat pròpia i l’orgull de pertànyer a una ciutat nova i antiga alhora.

Les memòries polítiques nacionals les doneu per tancades, o en poden venir més?

Sempre en poden venir més. He viscut molts anys vinculat a les responsabilitats públiques i estan farcits d’històries i de personatges de primeríssim nivell.

Teniu pensat algun llibre més de reflexió política, deixar una mena d’ideari?

Tinc fet un text sobre la crisi del catalanisme socialista i les dificultats per trobar un encaix que defugi la subordinació efectiva al PSOE i afirmi sense ambigüitats el perfil de partit catalanista.

La vostra obra bibliogràfica es centrarà més cap a la publicació de treballs de recerca històrica?

Ara sí. Durant quatre anys i fins la meva jubilació hi estic obligat i ho faig amb gust. Ara mateix des de l’ICRPC acabem d’acabar un treball de recerca sobre la salvaguarda del patrimoni artístic gironí durant la Guerra Civil.

Tinc ganes de llegir l’entrellat de tot el procés de la variant de Girona de l’N-II. Precisament, ara que la variant passa per l’autopista, com demanava els grups contraris a fer passar l’N-II per Sant Daniel, us penediu d’haver apostat per aquell traçat tan polèmic i de no haver fet cas als ciutadans que ho van reivindicar?

No, sincerament. Només caldria provar de tancar una setmana la variant de Sant Daniel per demostrar que seria un disbarat haver pensat que si s’hagués produït el que demanava un col·lectiu important de gent, davant la fórmula que s’ha trobat, això seria la solució de tot. No és solució, és mitja solució. Integrar l’autopista és una bona mesura que necessita ser complementada per alguna variant no integrada a ’autopista.L’argument per no fer la variant de Sant Daniel només hagués estat una altra autèntica variant urbana de quatre carrils.

Una variant urbana? 

El sistema integrat dels cinc enllaços de l’AP-7 a Girona i la gratuïtat d’aquests accessos garanteix mitja variant. És una bona fórmula. I deixa’m dir que és tan bona fórmula, que Foment ho fa amb la intermediació del conseller d’obres públiques de l’època. I, per tant, qui batalla per donar a Girona pautes de mobilitat d’una ciutat del segle XXI, amb cinc enllaços amb el sistema d’autopistes, i una gratuïtat per al moviment de cotxes d’agitació interna, sóc jo mateix! amb la inestimable col·laboració del secretari de mobilitat Manel Nadal. Ara, la variant té vint anys, no? Que algú faci el càlcul de l’impacte d’aquests vint anys en el trànsit sostret a l’interior de la ciutat.

Jo volia dir fer la variant per l’autopista de seguida el 1993…

Sí, però hauríem fet curt…

Com l’eix transversal sense ser desdoblat i vam criticar el nyap d’aquell pecat original de fer-lo inicialment d’un carril per banda, per què en la situació avui irreversible de la variant est, no es van fer quatre carrils?

Perquè és un pecat original que neix de la mala consciència.

De qui?

Meva

Perquè passa per Sant Daniel?

Clar!!!

Ep! Passa per Sant Daniel!

Passa per la vessant de la muntanya, però no per la vall, és clar! Ara, qualsevol observador extern que no estigui implicat sentimentalment amb Girona, consideraria irrisori l’impacte de la variant est sobre l’ecosistema de Sant Daniel.

Vint anys enrere, el novembre del 1994, durant el simposi Mossé Ben Nahman i el seu temps, emmarcat en el VIII Centenari de Nahmànides, quan éreu alcalde de Girona us vau comprometre davant els eminents catedràtics de semítiques David Romano i Josep Ribera, a projectar el patrimoni hebreu (i el patrimoni històric en general) de la ciutat més enllà dels aspectes turístics i folklòrics, és a dir a aprofundir en la cultura i en la història, mitjançant simposis, exposicions i la creació d’un centre d’estudis i una biblioteca especialitzada.

Ara estem en un llindar de risc. Pel que fa a la desvirtuació del producte i la massificació no contrastada del nombre de visitants, pel que fa a la qualitat de les visites, pel que fa al contingut de les visites guiades no reglades, és una qüestió de risc en la qual caldria incidir: tornar a unes ordenances més restrictives, caldria diversificar l’oferta comercial, que no fos exclusivament souvenirs…

Intervenir l’oferta?

Per incentivar la diversificació: per condicionar-la i modificarla. La tendència natural dels darrers deu anys és la tematització: restauració i, al costat, una botiga de records. Això portat a l’extrem és Florència o és Venècia, que ja havíem posat sempre com a referent, però sempre advertint del risc de la ciutat kleenex. Per tant, això vol dir que en qualsevol model de turisme cultural, l’objectiu incrementalista de la quantitat acaba sent pervers.

Comparteixo la reflexió, però fa anys que el model de valoració és el best-seller o nombre d’espectadors. És fàcil. I a la premsa li va bé per titular. Després els periodistes també som els primers a advertir que podem morir d’èxit.

Comptar sempre per dir hem sigut més que l’any passat, a vegades, pot no ser positiu si no ve acompanyat d’un valor afegit que, a vegades, no tenim.

És McDonalds o El Celler de Can Roca.

Com que són dos extrems, en el punt mig hi ha d’haver una qualitat que a vegades hi és i a vegades no hi és. El que la ciutat necessita és trobar un punt d’equilibri i tenir molt clar que l’excel·lència pel que fa al turisme cultural, que el model jueu a què et referies és el bo. No s’ha d’apostar per la teatralització de la presència dels jueus a Girona, sinó per la recuperació de la història d’una part dels gironins de Girona que resultava que eren jueus. I només, i en el tema jueu més que en cap altre, una oferta científicament impecable i contrastable en tots els fòrums científics del món ens pot estalviar el risc que ens diguin aquests estan o desvirtuant la història o fent demagògia.

Hi anem cap al parc temàtic?

Si vas al Call i a l’Institut i al Centre Bonastruc ça Porta, és tot el contrari del parc temàtic: allà hi ha biblioteca, hi ha gent que estudia, gent que treballa i, si treus el cap per la Pia Almoina i mires l’entorn de la Catedral, pots dir això és un èxit espectacular, però des d’un altre punt de vista, pots dir ‘compte! Hi ha un guia rus que explica coses que no són certes o hi ha un grup que són més del compte i que no deixaran ni un duro en tota la ciutat… Per tant, portar les regnes d’un cavall desbocat és intentar agafar el control d’aquest cavall desbocat i portar-lo per la Via Augusta.

Per la Força o sense?

Pel carrer de la Força!

Per cert, tornen els moviments veïnals que reclamen tranquil·litat a les nits del Barri Vell, com ja es va viure fa uns anys.

Estic d’acord que les veus que, per saturació alerten de la seva impaciència després d’haver fet l’opció de venir a viure al Barri Vell, s’han d’escoltar i són veus de gent que viu aquí i que no ve aquí. Naturalment, s’han d’escoltar aquelles veus que diuen ‘jo faig calaix’. Els que s’impacienten perquè no poden dormir a la nit, saben, poden o haurien de saber que part d’un benestar general neix de l’increment de l’activitat econòmica de la possibilitat de fer negoci gràcies a l’entorn turístic de la ciutat. Ara bé, si ens agafem la Barceloneta com a símptoma extrem, perquè el fenomen dels apartaments turístics està desbordat i perquè l’incivisme de determinat model turístic, també, hauríem de començar a escoltar aquelles veus crítiques i posar una mica d’ordre, com per exemple donar menys permisos per posar terrasses.

Les terrasses són un dels grans atractius i font d’ingressos de la Girona.

Hem passat d’una ciutat sense terrasses –a l’Arc mai abans de 1979 no li havien permès tenir una terrassa– a la ciutat amb més terrasses per metre quadrat de l’entorn dels Països Catalans.

In medio stas virtus.

Per tant cal intervenir.

Sou força crític amb el Vol Gastronòmic?

Com en tantes altres coses, la meva opinió és contrastada: la idea de reunir cuiners reputats de l’oferta mitjana de la ciutat i que cada setmana un pugui oferir una mostra del seu art culinari amb gent que estigui disposat a pagar-ho i a gaudir d’unes bones vistes, em sembla una bona idea. Em sembla un valor afegit a l’oferta gastrocultural de la ciutat. Tanmateix, si jo hagués vist l’impacte del Vol al carrer de Santa Clara com l’he vist un cop instal·lat, hauria dit que, als ulls de l’usuari del carrer, o als ulls de la Caixa de Pensions que hi té un establiment al davant, allò posa els pèls de punta. El contrapès que fa que aguanti el Vol és excessiu per les dimensions del carrer. Per tant, una bona idea té una mala implantació. No discuteixo la idea ni el valor de tractor addicional que pot tenir.

Parlant d’obres sobredimensionades, la nova biblioteca no és un pèl massa grossa?

Tot el que sigui equipaments, infraestructura, dotació per la ciutat, vingui d’on vingui –en aquest cas de l’Estat i ho gestionarà la Generalitat–, i, a més a més, incorpori un nom simbò- lic, posant-li el nom de Carles Rahola, està en la línia del somni dels noucentistes i dels republicans que havien somiat una ciutat moderna, equilibrada, progressista, justa, lliure… És a dir, la ciutat que volem del país que volem és Temporada Alta, és la biblioteca, és El Celler de Can Roca, és tot el que penja del Celler, el Massana, el Nu, L’Occi, Iolanda Bustos… i no voldria deixar-me’n cap… És Temps de Flors, són els arxius, són els congressos internacionals d’arxius amb 700 persones, és la singularització dels objectes d’especialíssim valor que configuren el patrimoni que pots destacar en primer nivell: El Tapís, el Llibre del Sindicat de Remença, que és Patrimoni documental de la Humanitat, l’arqueta d’Hixem, el manuscrit del Beatus, una obra de Rafael Masó, la Devesa, la taula de vitraller de la Catedral, una de les dues úniques que queden i l’única estudiable amb infrarojos, de la què se n’ha fet el llibre Vitralls sobre taules de vitraller. La taula de Girona, … i configures un top ten.

Quina ciutat creiu que avui governa Convergència? Tinc més la sensació de continuïtat de model que no pas de desmuntatge.

No crec que l’estiguin desmuntant, ni crec que l’essencial sigui desmuntable. Al revés, hi ha coses que han passat que han sigut oportunitats històriques i que la ciutat ha sabut aprofitar i que ja no tornaran a passar mai més. Municipalitzar les Casernes ja no tornarà a passar mai més, perquè, probablement , no hi tornaran a haver quarters militars a Girona. Municipalitzar els terrenys de Renfe i de Feve, tampoc. Per tant, hi ha grans operacions al fil conductor de la primera transició democràtica municipal, que són una autèntica revolució i que doten la ciutat d’unes infraestructures que ja hi són. Es pot desfer el camí fet amb l’Auditori? No. L’Auditori ja hi és. Aquells que hi havien votat en contra i s’hi havien abstingut, avui en gaudeixen i en presumeixen.

Us heu escapat de l’esperit de la pregunta.

A veure, el que jo veig és que en el moment inicial de l’etapa de Convergència al govern de la ciutat hi va haver un intent de fer una esmena a la totalitat. I ara ja crec que s’han adonat que els valors intrínsecs de la ciutat, ho hagués fet qui ho hagués fet, eren de tan alta volada i de tant alt voltatge, que posarse a cavall de la cresta de l’onada, que ja era onada, era molt més rendible que intentar lluitar-hi en contra. Per tant, si l’actual equip de govern de CiU, en minoria, ha agafat la taula de surt hi ha aprofitat l’onada, li surt més a compte que no pas submergir-se i intentar anar contra corrent.

He de preguntar si us heu plantejat mai tornar-vos a presentar.

No m’ho he plantejat mai i hi ha sectors de gent, grups d’interessos i persones espontànies que m’ho demanen. I jo, evidentment, no m’ho plantejo.

Ja esteu bé aquí a dalt a l’Institut Català de Recerca en el Patrimoni Cultural (ICRPC).

Estic bé aquí a dalt i amb la meva vida actual i pensant que el valor de la meva trajectòria es mesurarà quan sigui, en la seva globalitat, però que tornar-ho a provar seria un disbarat objectiu en si mateix.

Quina és la contribució social que feu ara mateix?

Doncs tornar a la vida acadèmica. He acabat d’escriure un llibret, article llarg, sobre la comissió de patrimoni en temps de Guerra, sobre la salvaguarda del patrimoni. Em dedico al patrimoni cultural i a la la investigació històrica. I a l’activisme cívic en el món del teatre, del turisme cultural i de la definició de la ciutat del futur, però des d’una visió més especulativa que de gestió.

Parlem de la Ciutat Invisible. Què és?

Són els fils invisibles que configuren l’imaginari col·lectiu i que pots contribuir a definir-los. És l’intangible que fa tan ciutat com la ciutat material implantada a sobre del territori. Les idees que mouen la gent i la ciutat.

No és cap grup de pressió?

No, no, no. Això és una altra cosa. Absolutament filantròpica. Vivim dels recursos que aixequem i fem la reflexió que posem en comú.

Continueu donant suport al PSC?

Continuo tenint carnet del PSC i la meva mirada sobre la vida política és molt oberta i molt àmplia.

I a nivell local?

A nivell local estic preocupat i no m’agrada la fórmula que s’ha triat que ens pot portar que l’espai socialista tingui tres candidatures diferents. en la mesura que això és així, jo m’ho miraré d’una altra manera, en la distància.

Podríeu arribar a donar a suport a cap dels tres?

No m’ho plantejo ara, perquè no sé què acabarà passant.

Us fa partir la vostra imputació arran de la querella presentada per un empresari que se sent estafat perquè quan éreu conseller el 2006, la Generalitat li va permutar uns terrenys considerats inundables perquè no fes un polígon al parc natural de Solius, a Santa Cristina d’Aro?

No tinc cap motiu objectiu per patir. Un particular s’ha sentit perjudicat i ha triat, crec que equivocadament, una via penal. Si preval la veritat no he de patir gens. Vull dir que és un cas de l’empresa XXX contra el Govern; i el Govern va fer el que tocava i ho va fer sense enganyar ningú. I en nom del Govern ho tornaria a fer. Sobretot perquè preservar la integritat de la vall de Solius s’ho val i perquè el Govern va tractar de no perjudicar l’empresa propiertària, li va pagar 7.500.000 d’euros pel 50% dels terrenys a protegir i li va oferir participar conjuntament en un nou polígon que tenia totes les condicions per ser edificable. La pressumpta inundabilitat es desmunta molt fàcilment.

Si voleu veure l’entrevista publicada cliqueu aquí.